Anna Gatell: "Els pares han perdut l’autoritat i ignoren els perills del mòbil"

En termes generals, estem satisfets. El que demanàvem era que el Departament assumís aquesta qüestió i ho ha fet, tot i que ens fa una mica de ràbia que triguin un any a aplicar la normativa. No vull fer paral·lelismes, però nosaltres vam publicar aquest gener el nou Protocol d’Activitats Preventives i Promoció de la Salut en l’edat pediàtrica i els equips d’atenció primària ja l’estan aplicant. Però sabem que Educació és un gran transatlàntic en el qual treballa moltíssima gent i costa moure la maquinària. Així, que, dit això, valorem haver consensuat un marc d’actuació coherent amb l’evidència científica, adaptat a les necessitats educatives i de salut dels nens i adolescents.

Les famílies més crítiques insisteixen que la nova regulació continua quedant curta.

Tot això s’anirà revisant, de ben segur. La transformació no pot fer-se de cop. Els pediatres tampoc volem que tot el pes recaigui en l’escola. No s’ha de perdre el fons de la qüestió, que és el paper de les famílies, començant en les èpoques més primerenques. Quan la família entra a la consulta amb el nadó, nosaltres, com a pediatres, el primer que hem de fer és intentar transmetre el missatge del modelatge, que és molt important: el que abans es deia predicar amb l’exemple. La importància d’aquells moments de la criança que són tan importants, que són els tres primers anys en què el nen creix segons el model que l’envolta. Hem de ser capaços, dins de la consulta, de poder dir a les famílies que les pantalles provoquen una pèrdua d’oportunitats.

¿D’oportunitats?

Sí. Sempre dic que el dia només té 24 hores, no podem deixar que les pantalles ens robin temps d’estar amb les nostres criatures, quan és tan important senzillament jugar amb ells. Soc molt defensora del joc. És un espai que serveix moltíssim per desenvolupar el vincle. D’entrada, això és el més important: tenir en compte que el pes ha de recaure en la família.

¿Quina edat és la que més els preocupa, en relació amb l’impacte amb les pantalles?

La sensació que tenim en els últims dos anys és que, per sota dels 3 anys, hem vist petites millores. Els pediatres han fet molta feina amb aquest tema, igual que les escoles bressol. No dic que no ho vegem, però notem certa millora. L’etapa que més ens preocupa és la preadolescència. Veiem que hi ha una pèrdua d’autoritat dels pares i un desconeixement de la perillositat del mòbil. Han llançat la tovallola i realment no són conscients dels riscos del mal ús. Perquè pot ser que un nen estigui mirant futbol. En principi no hi hauria res de dolent, està mirant un esport, però ¿i si es passa quatre hores mirant partits? Hi ha efectes de sedentarisme, afectacions visuals... A més que són quatre hores en què no està fent altres coses que serien millors per a la seva salut integral, com estar amb altres persones, compartir, parlar o, evidentment, fer esport. Es tracta una altra vegada d’una qüestió de pèrdua d’oportunitats.

És una notícia esperançadora el brot verd en la petita infància. ¿Sembla que ara ja no és tan habitual el nadó mirant La patrulla canina al cotxet?

Sí que notem una millora, sí, tot i que ho continuem veient i continuem treballant, i s’ha recollit en el protocol. Ara tot està escrit i consensuat. Un dels capítols nous del protocol és el de Salut Digital. Llavors, en les visites del mes de vida, dels quatre mesos i dels 12 s’incorpora el missatge i unes preguntes clau per detectar conductes de risc. Però és evident que en totes les edats la pantalla no afecta igual. Parlem del 0-3 pantalla res perquè afecta directament el llenguatge. Aquí sí que hi ha molts estudis que demostren que hi ha un retard en l’adquisició del llenguatge. I, amb nens una mica més grans, de sis anys, en les funcions executives, la dificultat de concentració... I més grans ho podem traslladar al son. Aquí se li afegeix el sedentarisme en totes les etapes. Però en nens una mica grans el mal ús de l’eina pot portar a situacions complicades d’assetjament... I hi ha un perfil d’adolescents més vulnerables, que ens preocupa especialment.

¿Quins?

Els que estan passant un mal moment familiar, els que pel que sigui tenen un entorn familiar que els acompanya poc, els que han patit situacions ja d’assetjament escolar... o adolescents amb TDAH, amb TEA, amb una base d’ansietat... Aquesta és la població que hem de vigilar amb més atenció perquè són els que poden caure més fàcilment en temes d’addicció.

¿Quina edat és la que més li preocupa?

Els de 14 anys. Els que ja tenen el telèfon i els pares han perdut les regnes.

¿Amb 14 anys els pares ja senten que no poden posar-los normes a l’ús del mòbil? ¿Senten que és tard per posar límits?

Exacte.

Notícies relacionades

L’Espanya buidada d’oci nocturn

Tenir 13 anys i aparèixer (o no) en els rànquings de guapes de la teva classe: «Donen molta inseguretat, de vegades acabes plorant al lavabo»

¿El missatge per transmetre és que hi ha marxa enrere? ¿Que malgrat que ja hagin adquirit uns mals hàbits amb el mòbil, aquests es poden canviar?

Sí. I no és el centre educatiu que ho ha de fer, són les famílies. A pediatria tenim feina. Primer, donant força al modelatge, i en totes les visites de seguiment. Amb el nou protocol hem recuperat visites. És més feina per a nosaltres, però ens ajudarà a acompanyar les famílies una mica més de prop en aquesta edat. Ara tenim revisió als 10, 12 i 14 anys, i això ens ajudarà a estar més a sobre i més presents. És un protocol molt ampli.