La Xina passarà de 100 a 200 ciutats amb més d'un milió d'habitants en una dècada

Quanzhou, Dongguan, Zhengzhou o Xiamen són ciutats amb noms que no sonen però que superen la població de Barcelona. La Xina ja té més de 100 ciutats amb més d’un milió d’habitants, moltes també desconegudes per als xinesos, i seran 200 d’aquí una dècada. És el recompte portat a terme per l’organització Demographia. Europa no arriba a les 40.

El procés d’urbanització xinès té precedents en ritme i també en magnitud. La població rural amb prou feines va baixar del 89% al 81% en les tres dècades maoistes. L’obertura econòmica va estimular el moviment més gran de la humanitat en temps de pau. Els xinesos que durant generacions van viure a les regions centrals van buscar la seva porció del miracle econòmic a les fàbriques disseminades per tota la costa oriental. Les ciutats van acollir més xinesos que el camp per primera vegada cinc anys enrere, el percentatge arriba avui al 57,3% i Pequín preveu que superi el 60% el 2020.

SHENZHEN, L'EPÍTOM

La Xina ha jubilat la seva mil·lenària tradició agrària en a penes una generació quan Europa en va necessitar més de tres. Shenzhen serveix d’epítom: una aldea de pagesos 30 anys enrere és avui una urbs de 12 milions d’habitants amb gratacels que causen admiració i àmplies avingudes. La Xina ha aixecat en dues dècades 129 milions de vivendes, ha convertit 2.000 quilòmetres quadrats de sòl rural en urbanitzable i ha construït 13.000 quilòmetres de tren d’alta velocitat, un total de 60.000 quilòmetres de carreteres i més de 100 aeroports.

A l’octubre va anunciar que en cinc anys traslladarà cent milions d’agricultors (un 12% de la població rural) a petites i mitjanes ciutats amb una oferta desmesurada de vivenda buida. La Xina està esquitxada de ciutats fantasma que ho tenen tot menys gent. No sols s’explica pel desvari constructor dels bons temps sinó també per la demografia. quella massa de joves de l’obertura s’ha reduït per l’envelliment. La gent en edat de treballar ha caigut des del 2011 sense que els esforços per estimular els naixements donin fruits i el flux a la ciutat va baixar per primera vegada el 2016. Dècades d’inversions han elevat els salaris i la qualitat de vida a les zones rurals.

MOTOR ECONÒMIC

La urbanització ha sigut un eficaç motor econòmic a Europa i els Estats Units però les faveles brasileres o els 'slums' indis revelen uns resultats més dubtosos en el món en desenvolupament. A la Xina coincideixen el procés més gran d’urbanització i el de més creixement econòmic de la història. No ha d’estranyar, doncs, que entre les directrius de Pequín hi figuri aprofundir el transvasament dels arrossars al ciment. 

La Xina està immersa en el trànsit d’un patró econòmic basat en les manufactures a un altre de més madur que descansa en l’autoconsum i és sabut que els urbanites tenen ingressos més alts. Observadors com el Banc Mundial destaquen els beneficis de la urbanització xinesa. Aquest procés planteja desafiaments socials, econòmics i mediambientals gegantins. Els nous urbanites necessitaran cases, infraestructures, serveis...

De com ho gestioni la Xina en dependrà no sols el seu medi ambient sinó el global. «El seu poder amenaça de ser enorme. Té un impacte molt important en el món, tant pel massiu ús de materials de construcció com pels gasos contaminants que generarà», assenyala Kam Wing Chan, expert de Geografia Política i Econòmica de la Universitat de Washington. El Nobel d’Economia Joseph Stiglitz assenyala l’urbanisme xinès com un dels dos vectors que conformaran aquest segle.

CLAROBSCURS

Notícies relacionades

Salut aplicarà abans del 2026 el ‘codi crisi’ per a l’epilèpsia

El pla contra la sequera va evitar que els pantans s’assequessin

Les ciutats xineses han evitat les grans bosses de marginalitat d’altres països en desenvolupament i són raonablement funcionals. Suspenen en estètica: costa de veure diferències en les ciutats aixecades amb un patró soviètic d’acumulació de grans blocs separats per avingudes impersonals. La voràgine constructora també va desatendre la sostenibilitat a les ciutats: altes consumidores d’aigua i recursos, de densitat escassa i bolcades al cotxe, símbol de la classe mitjana.

Són habituals les comunitats de vivendes tancades amb els seus propis parcs i els seus propis serveis. La bona notícia és que el creixement a qualsevol preu s’ha acabat. El medi ambient vertebra el discurs econòmic del Govern de Xi Jinping, conscient que la seva població reclama un ecosistema que sigui menys hostil. El Consell d’Estat va aprovar el 2016 una trentena de directrius que atenen plantejaments europeus i conceptes com per exemple l’ecociutat, retallen l’ús del carbó, prioritzen el transport públic i les zones verdes, preserven els edificis històrics i creen plantes per a residus.