Les aules i la memòria

Fa uns mesos, quan ja havia entrat de ple en el tema de la guerra civil, la professora Elvira Fernández va convidar a classe Assumpta Montellà perquè parlés de la Maternitat d’Elna. La historiadora, autora del famós llibre sobre la també coneguda com a Maternitat Suïssa, el lloc on centenars de dones embarassades, refugiades de la guerra i confinades als camps de concentració del sud de França van poder donar a llum en condicions dignes, es va asseure al davant de la classe i va explicar la història d’aquell edifici miraculós, el que li havien explicat algunes dones que havien parit allà, i també el que li havia explicat la directora del centre, la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz. «Es va fer un silenci sepulcral», recorda la professora. Els estudiants estaven captivats i van escoltar sense parpellejar.

Unes setmanes després, els mateixos alumnes li van proposar fer un recorregut pels escenaris de la guerra a Barcelona. «Els interessava el tema i en volien saber més».

La idea va tenir èxit i es va materialitzar, però no en una ruta per la ciutat, sinó en una visita als escenaris de la guerra a l’Ebre, on van anar al juny, «amb el curs ja acabat i amb les notes posades», és a dir, quan el coneixement tenia valor per si mateix. «La guerra els interessa», diu la mestra que aconsegueix interessar els seus alumnes en la guerra.

L’anècdota va tenir lloc a l’Institut Icària, a Barcelona, amb la professora Fernández i els seus alumnes de segon de Batxillerat, i retrata el que els experts en educació creuen que hauria de ser l’ensenyament de la guerra civil als instituts. «Un ensenyament no basat només en els llibres de text sinó en un sistema d’aprenentatge per descobriment, en el qual es motiva l’alumne perquè vulgui descobrir no només el que va passar sinó per què va passar, com també les conseqüències que això té sobre la seva vida», explica Joaquim Prats, catedràtic del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona i coordinador del Grup DHIGECS (Didàctica de la Història, la Geografia i altres Ciències Socials). Prats, com altres experts, lamenta que el tipus d’ensenyament de la mestra Fernández no sigui la regla. «És bastant minoritari», afirma.

Sobretot, comprendre

Sobretot, comprendreL’ensenyament de la guerra civil als instituts ha evolucionat des de l’arribada de la democràcia i ho continua fent. «Els anys següents a la transició la visió era més ideològica segons qui impartia la matèria –explica Prats–. Crec que avui és més objectiva i correcta segons el nivell historiogràfic que tenim». Alliberada de biaixos ideològics, durant anys es va basar en la memorització de dates i esdeveniments clau, a «aprendre quatre coses que després l’alumne oblida per sempre», i a fer-ho, de vegades, de pressa,sota la pressió d’un calendari sempre atapeït i d’un currículum carregat que calia despatxar fos com fos. Molt d’això sobreviu avui, i no com una anècdota.

«El problema és que a una bona part del professorat no se li ha ensenyat a ensenyar –diu Joan Pagès, professor de Didàctica de les Ciències Socials de la UAB–. A més, com que és un tema que surt al final del currículum, gairebé mai no s’hi arriba, i si s’hi arriba, el professor s’aferra al que diu el llibre, bàsicament per no comprometre’s. Perquè hi continua havent un cert temor a abordar el tema, fet sorprenent després dels anys que han passat».

La guerra civil es treballa a quart d’ESO i a segon de Batxillerat. A ESO, el tema figura a l’últim lloc d’un bloc històric que inclou, entre altres coses, l’economia del període d’entreguerres, l’estudi del feixisme i del nazisme, l’evolució de l’URSS, la Segona República i la Catalunya autònoma del 1931 al 1936. A batxillerat, el currículum dicta treballar les causes de la revolta militar, les fases de la guerra, l’evolució política i la repressió a les rereguardes dels dos bàndols; el context internacional, la situació de la Generalitat republicana durant el conflicte i el desenllaç de la guerra, com també les seves conseqüències.

Tot això en un nombre d’hores de classe que, ho sap tothom, és molt inferior al que dicta una autèntica comprensió de la història. «Els currículums són enciclopèdics i inabordables, i així és impossible tenir una visió profunda dels esdeveniments –diu Prats–. Del que es tracta és d’intentar que els alumnes comprenguin, ¿no?, i comprendre és molt lent. D’aquesta manera la formació històrica perd el seu valor i la seva capacitat formativa».

¿Per què és important estudiar la guerra civil, i fer-ho bé? «Perquè la història recent és la història que explica on som –diu Pagès–. És clar que cal estudiar els romans, però si es vol comprendre per què el món és com és cal estudiar la història recent, i en el cas d’Espanya i Catalunya passa per estudiar la guerra».

Naturalment, aquella visita de Montellà a l’Institut Icària no va ser un esdeveniment aïllat, sinó una activitat fruit d’una manera afí d’entendre les coses. «M’interessa menys que els meus alumnes sàpiguen moltes coses d’història i més desenvolupar el seu pensament històric crític», diu Fernández, del corrent «minoritari» que aposta per fer bé les coses. «Del currículum –diu–, els professors hem de seleccionar, establir prioritats, i per a mi, la guerra civil, el franquisme i la transició són temes fonamentals, temes que tot alumne a l’acabar l’ESO hauria d’haver treballat bé».

Als seus alumnes, Fernández els projecta documentals, els recomana pel·lícules sobre la guerra; porta a classe –va portar, mentre va ser possible– els que van viure directament el conflicte, i continua portant els que eren petits quan va esclatar, i que recorden poca cosa, potser l’enrenou de les bombes, potser una passejada llunyana enmig de la runa («el testimoni directe és importantíssim»); treballa amb els cartells de la guerra i amb les fotos de la guerra, que estudia i analitza amb els alumnes; i els anima a fer d’historiadors i a preguntar sobre el conflicte a casa, a veure què s’hi troben. «I també intento fer una educació en valors. Perquè quan es treballa el tema dels totalitarismes sempre hi ha una part de valors que és important».

Iniciatives per al canvi

Iniciatives per al canviHi ha professors que ho fan bé. «L’objectiu és que comprenguin i que siguin analítics», sentencia Neus Alcarraz, professora d’Història a segon de Batxillerat de l’Escola IPSI, a Barcelona. El seu abordatge de la guerra civil acaba sempre amb una ruta de l’exili que passa pel Memorial de la Junquera, les platges del sud de França, la Maternitat d’Elna i la tomba de Machado a Cotlliure; però abans d’això els va fer veure documentals, els va fer fer investigació de la guerra a les seves famílies, llegir Pierre Vilar i la seva Historia de España («que no és un llibre d’història a l’ús, és un assaig històric, molt analític»); els va traçar paral·lelismes amb l’actualitat i els va traslladar «els valors morals, ètics, de pacifisme i respecte que s’han d’extreure d’ensenyar la guerra»; els va impregnar, en resum, d’«una visió molt completa» del tema.

Encara que pengi sobre la classe el fantasma de la selectivitat, i que la guerra sempre surt a les proves, ni la professora Alcarraz ni la professora Fernández cedeixen al que cedeixen altres: la temptació d’estudiar per a la selectivitat. «La pots preparar així», defensa Alcarraz. «És un altre condicionant, com el poc temps de què disposem per ensenyar una cosa tan important, però que la professora tingui presents les proves no significa que només ens asseurem a llegir llibres», diu Fernández.

Notícies relacionades

Els primers dies del cop d'Estat del 1936, segons la premsa de l'època

La guerra lluny de la trinxera

Ensenyament i el Memorial Democràtic van posar en marxa fa uns anys un grup de professors amb la missió d’elaborar propostes didàctiques per treballar la guerra a les aules: el tipus d’iniciatives que busquen el canvi. «Per assegurar que no només es treballa el currículum, sinó que el tema de la recuperació de la memòria, amb el que significa en termes de valors democràtics, quedi recollit», diu Gemma Simon, del Servei Pedagògic del Memorial. Diu una cosa capital, Simon: «Cada professor té llibertat per fer les classes d’acord amb la metodologia que consideri convenient».

Al capdavall, en això es basa tot: en el professor. En la seva llibertat per fer les coses com cregui convenient: fent memoritzar o fent pensar. «Si té sentit que existeixi aquest grup és perquè desgraciadament tenim la situació que tenim, però hi ha un canvi de tendència». Encaminats al dia en què les Fernández i les Alcarraz no seran minoria.