Enriqueta Ferrer : «Els meus néts em van obrir un compte a Twitter per sor Lucía»

L'humil casa on va néixer Enriqueta Ferrer (Barcelona, 1934), un cinquè sense ascensor a la Barceloneta, va ser una de les primeres del barri on va sonar un telèfon i es va encendre un televisor. Mentre l'àvia i la mare cosien camises a casa, el seu pare, linotipista a Diario de Barcelona (el Brusi), sempre tornava amb diaris i novetats. Un primitiu motor connectat al safareig va ser la primera rentadora de la família. El túrmix va arribar després. Avui, l'afany d'aquesta cosidora-des dels 11 anys- se centra en les seves lectures en e-book, estar al dia de l'actualitat amb l'smartphone i seguir a Twitter gent que admira, com sor Lucía Caram.

El wi-fi empara aquesta aprenenta de telemàtica de 81 anys, feliç amb la seva tauleta i el seu 'smartphone'.

-¿Què admira de la Catalana de l'Any? Que pensa igual que jo, per això m'agrada molt. Si tu tens unes idees clares i algú com ella les expressa i les comparteix tan bé, encara millor.

-¿I per sor Lucía Caram té Twitter? Sí, els meus néts sabien que m'agrada molt i em van obrir el compte per seguir el que diu. Un dia li vaig enviar un tuit i me'l va respondre. Em va fer tantíssima il·lusió...

-¿Quines altres xarxes socials utilitza? Jo el que més faig servir és el WhatsApp, em sembla molt encertat. Més que res l'utilitzo amb la família. Quan se'n van de viatge, sobretot, va molt bé. M'avisen que ja han arribat, i m'envien fotos. Això m'encanta. Contesto de seguida, i em fa gràcia posar-hi emoticones. Aquest Nadal vaig descobrir els avets i m'encantava posar-los. Amb WhatsApp no molestes si hi ha canvis horaris. Quan es pot, es llegeix. Com el Facebook; així sé coses dels meus cosins de Madrid.

-I amb la tauleta, ¿què fa? ¡Ui, és estupenda! Consulto el meu compte del banc, miro els duros que em queden sempre que vull. Al mòbil també ho puc fer, però ho veig millor a la tauleta. I el dia que vaig descobrir Youtube em vaig emocionar, perquè a mi m'ha agradat sempre la música, clàssica i òpera, i els concerts. De petita el meu pare em duia al Centre Cultural Marcos Redondo, al Clot. Hi feien òpera i sarsuela. I ara ho trobo tot, cançons i concerts, a Youtube.

-¿No li dóna problemes la tecnologia? No. Cada divendres de l'any, els meus dos néts grans -de 22 i 19 anys- vénen a casa a sopar. Aprofitem per baixar-me aplicacions i ensenyar-me a fer servir coses que no conec. Estic ben atenta, però m'és molt fàcil, i són coses molt còmodes que em faciliten la vida. Amazon m'agrada molt: en un moment mires què vols i en tres dies t'ho porten a casa. Tinc molta artrosi, i si em puc estalviar un viatge al carrer, millor. Aquí a casa estic molt bé.

-¿Ja no llegeix llibres en paper? Cada cop menys. I em sap greu, perquè a mi m'agrada passar la pàgina, però amb l'artrosi a les mans l'e-book és la glòria. L'últim llibre que he llegit en paper, Soy Pilgrim, de Terry Hayes [Editorial Salamandra], té mil pàgines i em costava molt aguantar-lo. L'hi he regalat al meu gendre.

Notícies relacionades

El robot cirurgià fa 20 anys

Desarticulada una banda de carteristes al metro de BCN

-El pare, linotipista, ¿la va motivar a llegir  A casa sempre hi va haver lletres, i totes les novetats ens saltaven a la vista. El primer número de la revista El Mueble el vam comprar, anàvem de càmping i vèiem el que hi havia en altres països. La meva mare era avançada, i molt valenta. Jo vaig complir els 4 anys al front. Aquell dia, ella ens va portar a la meva àvia i a mi a veure el meu pare, perquè temia no tornar-lo a veure. Però sí, va tornar a casa amb una cantimplora plena de l'oli que va anar recollint dels llums del carrer.

-Qui li hauria dit a vostè, una nena dels temps de guerra, que viuria el 2.0. I tant. Quan va venir la tele, vaig dir: «Quina meravella». Gràcies a ella puc mirar pel·lícules, notícies i ara la missa des de Sant Cugat. La tecnologia m'ha ajudat molt. Fixi's, porto un stent [cànula que facilita la circulació a les artèries).