Gent corrent
Paciencia Melgar: «Oblidem que les persones estan per sobre de la llei»
Supervivent de l'Ebola. El seu plasma va ajudar Teresa Romero, l'auxiliar infectada a Espanya.
«Oblidem que les persones estan per sobre de la llei»_MEDIA_1 /
La infermera i missionera ha visitat Barcelona aquest cap de setmana per oferir una xerrada a la seu de l'oenagé Aguiluchos, al barri d'Horta-Guinardó. Paciencia Melgar Ronda (Annobón, Guinea Equatorial, 1967) hi va parlar del centre d'Elwa, el «campament de la mort» als afores de Monròvia (Libèria), on va tornar a néixer.
-¿Com es troba?
-Perfectament. Cap seqüela de l'Ebola. Tinc una constitució natural forta.
-¿Ha parlat amb Teresa Romero?
-No. No hem tingut l'oportunitat.
-¿No li ha trucat per donar-li les gràcies?
-Ni hem parlat, ni ens hem vist.
-Vaja… ¿Quants n'ha curat ja?
-No ho sé. Però vaig donar sang quatre cops.
-La van deixar enrere quan van repatriar el sacerdot Miguel Pajares. ¿Com es va sentir?
-Se'ns van tancar totes les portes. Era l'única esperança que ens quedava a unes quantes religioses i a personal sanitari. Ens vam sentir abandonades.
-No eren espanyoles, però havien treballat colze a colze amb el missioner...
-Això queda a la consciència de cadascú. Quan algú necessita ajuda, se li ha de donar un cop de mà. Però, a vegades, els éssers humans oblidem que les persones estan per sobre de la llei. Hem d'obrir les fronteres del cor; si no, ¿què ens queda?
-Elwa devia ser l'infern.
-Hi faltava de tot, fins i tot personal sanitari. Els pocs infermers que s'oferien ho feien per diners; s'arriscaven per donar de menjar a les seves famílies.
-Terrible.
-Anaven per les cases a recollir els cadàvers, i no donaven l'abast. Tampoc hi havia oxigen. Ni Nolotil injectable per a la febre. Ni hidrocortisona. Vaig veure morir molta gent.
-També la seva companya Chantal.
-La vaig trobar morta a la seva habitació. L'Ebola no és de fiar; de la nit al dia, te'n pots anar. Una hemorràgia interna, i ja està.
-L'Àfrica sempre queda lluny…
-L'Ebola feia molts anys que s'enduia vides i ningú se'n va preocupar. Però no és només un problema africà; és global. És un enemic comú.
-¿On viu ara?
-Quan vaig venir a Espanya per donar sang al religiós Manuel García Viejo [va morir el 25 de setembre], em vaig instal·lar a Madrid, en un centre de la meva comunitat, les Missioneres de la Immaculada Concepció. M'hi vaig quedar una temporada.
-¿Pensa tornar a Monròvia?
-És clar que sí. Hi tornaria corrent perquè hi ha molta feina a fer, i com que ja no em puc tornar a encomanar d'Ebola, tinc més avantatge per treballar. També vull anar a Guinea, per visitar el meu pare i els meus germans.
-¿Encara no s'han vist?
-No, només hem parlat per telèfon. Van patir molt amb la meva malaltia i em van preparar el funeral i tot. TVE va donar la notícia de la meva mort dues vegades.
-¿Per què li van posar Paciencia?
-M'agradaria escriure sobre això algun dia… Resulta que sóc trigèmina; a l'úter estava col·locada al mig dels altres dos, i no em deixaven lloc. Al primer li van posar Diosdado, regal de Déu; i a l'última, Milagrosa, perquè va néixer gairebé morta.
Notícies relacionades-¿Com era la seva vida de petita a Guinea?
-Érem 11 germans. Un va morir als 9 anys de còlera. El meu pare era mestre fuster. També pescava, i el que portava es repartia entre els veïns. Els meus germans i jo preguntàvem a la mare per què ho donava si no teníem res per a l'endemà. I ella sempre responia: «El menjar és per compartir».
