Sexisme de traç fi

Aquesta setmana, el David i l'Eva s'han tornat a esbatussar. Més o menys, pel de sempre. Aquesta vegada, el David havia arribat tard a casa i, després de sopar i desparar la taula, s'havia arrepapat al sofà amb el diari. Al seu costat, l'Eva feia una bona estona que plegava mitjons quan la nena gran va començar a estirar-li la màniga perquè li llegís el conte de la bona nit i la petita, de set mesos, es va posar a plorar perquè volia el pit. Ni la tensió, ni els crits, ni la cuina per recollir van separar el David de la seva lectura, fins que l'Eva -50% incendi, 50% huracà- li va tirar el diari a terra.  ¿De veritat no veia el que estava passant? ¿De debò? I va treure la llista de greuges: ell havia allargat la seva jornada laboral tant com havia necessitat. Ella, en canvi, havia sortit corrent de la feina deixant les tasques a mitges rumb al col·legi, havia quedat amb la cangur de la petita i, després de portar la gran a extraescolars, havia comprat quatre coses per preparar el sopar. I amb la cuina de cap per avall, la roba sense plegar i les nenes per ficar al llit, ¿a ell li semblava normal seguir llegint? «Per a tu conciliar és fer compatibles la teva feina i els teus hobbies», li va retreure ella, a crits. «El que faig jo no comptabilitza -va replicar ell-. Només m'havia distret».

 

El David no és cap mascle alfa. En realitat, és un tipus que defensa la igualtat i, per descomptat, el sexisme groller de Miguel Arias Cañete li sembla absolutament vergonyós. Però, per al que ell anomena distracció, el terapeuta i investigador en temes de gènere Luis Bonino té una altra paraula: micromasclisme, un terme que ell mateix va encunyar i que fa referència als diferents abusos i violències, de vegades gairebé imperceptibles, que «atempten contra l'autonomia de les dones i que els provoquen un sobreesforç psicofísic, un esgotament de les reserves emocionals i un retrocés en el seu desenvolupament personal».

 

Privilegis invisibles

 

En les línies següents, però, no es parlarà del que han de fer les senyores per no empassar-se aquestes trampes. Tampoc hi apareixerà cap nom femení assenyalant amb l'índex abusos ni discriminacions. En les línies següents, els que prendran la paraula seran precisament homes que, sense acabar de formar un moviment potent, fa anys que treballen per desmuntar les bastides ocultes i nocives de la masculinitat. Perquè, mentre les dones ja fa 40 anys que posen en qüestió el seu lloc al món, ¿què estan fent exactament els homes?

Doncs, segons Bonino, la veritat és que no gaire. O no prou. Per a aquest expert, és cert que els més joves no són com els seus avis i que molts s'han «anat barallant» amb aquells mandats que els obligaven a ser tipus durs, «sense que se'ls vegi massa marietes», apunta amb ironia. Col·laboren a casa i parlen d'emocions, i per això, a parer seu, la «immensa majoria» no veu quins són els privilegis que tenen per haver nascut mascles . «El mateix dia de néixer se'ns dóna un passi vip, un carnet de ciutadans de primera que ens fa creure que tenim dret a tenir raó, a disposar del temps i de l'espai, i a tenir les dones disponibles perquè ens atenguin». «Veuen els privilegis els que els pateixen, i per als homes són invisibles perquè la masculinitat no és en realitat una identitat -subratlla-, és un estatus, d'aquí ve que la feinada sigui desnaturalitzar el que estava naturalitzat. Per això, moltes vegades els homes es desubiquen quan una dona no accepta col·locar-se per sota seu».

Un exemple: una pacient de Bonino li va explicar l'altre dia que la seva nova parella li havia proposat fer un trio. «Molt bé -li va dir ella-.

 

Amb dos homes». La perplexitat del seu interlocutor és, diu Bonino, un micromasclisme. Com també ho és que quan els nens es posen malalts els pares amb prou feines alterin la seva jornada laboral amb l'excusa que les seves parelles «s'ho poden organitzar millor». Que els senyors no recordin la medicació del nen o el nom de la professora però sàpiguen exactament els milions tapats del fitxatge de Neymar. Que en les xerrades o les reunions monopolitzin la paraula. Que per a cada crítica hi hagi una excusa o un no exageris.

 

«La igualtat significa perdre benestar personal, i s'hi ha de treballar per una qüestió ètica, altruista i de justícia -diu Bonino, que assegura que la seva parella, que és feminista, ha fet que hi veiés just on ell no hi veia-. Hi ha qui assegura que ser pares responsables ens aporta satisfaccions i que treballar les emocions ens enriqueix, però això no va de benestar personal: el que hem de fer nosaltres és ser d'una vegada sensibles als altres, deixar de mirar-nos el melic i treure el cul de la poltrona».

 

A més a més dels dividends que dóna el masclisme, el sociòleg Óscar Guasch aporta a aquesta biòpsia un altre angle que considera «nuclear»: que encara que aspectes externs com la roba o les professions hagin canviat, «l'estructura interna de la masculinitat segueix sòlida»: «els homes -diu- no suporten que se'ls tracti com a dones, que es degradi la seva masculinitat, i això afecta tant els heterosexuals com els homosexuals». Per a la dissidència, vet aquí els límits en forma d'insult. Nena. Calçasses. Marieta. Covard. Una altra gran pedra que trobem pel camí és que els rols i espais tradicionalment masculins són de prestigi, i els femenins, en canvi, no. «Si ens féssim anàlisis de gènere, sortiria que el 99,9% de nosaltres, en més o menys mesura, tenim fogonades d'allò que anomenem ser un home de veritat».

Problema social

Daniel Gabarró és membre d'Homes Igualitaris, un dels grups més actius malgrat que amb prou feines són 20 membres. I al llibre Transformar a los hombres, un reto social, ja va desgranar alguns punts centrals d'aquell home de veritat que es creu superior a la dona, que s'erigeix en el proveïdor de la seva família, que s'adjudica el dret de fer servir la violència quan ho veu necessari i que afirma contínuament la seva virilitat «perquè sempre està en dubte».

 

Notícies relacionades

El robot cirurgià fa 20 anys

Desarticulada una banda de carteristes al metro de BCN

En aquest text, Gabarró no només va disseccionar el patró-or de la masculinitat. També va subratllar les seves conseqüències, a l'apuntar que els problemes socials més «candents» -com són ara la misogínia, l'homofòbia i la violència sexista, però també el fracàs escolar, els accidents de cotxe i l'assetjament escolar- «tenen un dels seus orígens en la manera com alguns homes construeixen la seva identitat masculina i no es podran solucionar si això no es talla abans». ¿Algú sap que, per exemple, el 34% dels nois deixen la secundària, pel 23,5% de les noies? La tesi de Gabarró és que en l'adolescència, molts joves tiren per la vorera del mascle per fer-se els adults i «senten que només poden demostrar que són homes si s'oposen a l'espai acadèmic». La conseqüència: ser mascle es converteix en un indicador de fracàs escolar que, malvadament, augmenta entre les classes populars.

I davant aquest catàleg de bombes raïm, ¿què fan les polítiques públiques? «Res», replica Gabarró. Els programes han anat, sobretot, dirigits a la dona i la crisi ha tallat d'arrel els que havien començat a intervenir sobre els homes. «És un tema oblidat», assegura. La pilota, coincideixen els experts, és a la teulada masculina, però des del Govern fins al carrer se segueix xiulant i mirant al sostre.