Oriol Bohigas: «Abans que els seus beneficis, la dreta catalana prefereix perdre el país»

Si la Barcelona del segle XXI encara conserva una lleugera aroma noucentista l'hi deu a Oriol Bohigas Guardiola (Barcelona, 1925), l'arquitecte que la va començar a sargir i recosir a finals dels anys 70, amb la democràcia recobrada, i amb l'impuls dels Jocs va orquestrar la gran transformació urbana i va posar les bases d'un model urbanístic etiquetat amb el nom de la capital catalana que ha creat escola a tot el món. Bohigas és això i molt més, perquè també va ser el reformador de l'Escola d'Arquitectura, ha escrit i publicat nombrosos llibres i fins i tot ha estat capaç de revitalitzar una vella institució ciutadana com l'Ateneu Barcelonès des de la seva presidència.

Nascut durant la dictadura de Primo de Rivera, recorda amb nitidesa la República, la guerra civil, el franquisme, la transició, la democràcia i fins i tot el seu deteriorament. La seva formació personal i intel·lectual està marcada per l'Institut-Escola de la República. Volia ser historiador, va estar a punt de ser músic -va estudiar piano a l'Acadèmia Marshall-, però va acabar sent arquitecte, pensant en la polifonia que practicaven els Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch.

Va descobrir la modernitat que el franquisme intentava ocultar quan des d'un tren va veure la Casa Bloc de Sant Andreu, l'emblemàtic edifici construït per la gent del Gatcpac (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) entre el 1932 i el 1936. «Vaig veure un edifici totalment diferent dels altres. Era d'uns colors molt radicals i d'una continuïtat que no tenia cap altre a Barcelona». Quan acaba la carrera el 1951, amb altres joves arquitectes busca el retrobament amb els grans mestres exiliats i contacta amb Josep Lluís Sert, que estava als EUA.

El llegat de la Gauche Divine

En aquells moments, explica, «intentar convèncer un burgès català o un empresari de fer-se una casa amb arquitectura moderna era una operació complicadíssima que s'havia de salvar a base de converses, d'enviar-li llibres perquè tingués una idea del que es feia pel món». L'arquitectura moderna era la del món de democràcia, de llibertat, i el règim franquista ho sabia. «El 1950 vaig escriure un article sobre el Gatcpac a la revista Destino per recordar com va ser d'important. Al cap d'uns dies em va telefonar el director i em va enviar unes pàgines impreses amb el meu article i unes lletres vermelles a sobre que deien: 'Prohibit. L'arquitectura moderna és roig separatista'».

Però les coses van canviar. Bohigas estava en el lloc adequat en el moment oportú per aprofitar els efectes del desa-

 

rrollismo i les grans transformacions socials. La dècada dels 60 porta una incipient societat de consum i un fenomen totalment barceloní batejat com La Gauche Divine, del qual forma part i que no repudia. «Quan la gent li posa un nom a un moviment és que alguna cosa tenia. Als anys 60 hi va haver una millora econòmica i d'una certa relaxació del règim; tothom podia anar a l'estranger. Recordo la primera noia que vaig veure en biquini a Barcelona i vaig pressentir que allò seria el principi de la llibertat i, efectivament, ho va ser. Quan vaig acabar la carrera hi havia una certa eufòria constructora. Teníem el 600, una mica més de diners i una llibertat de platges, diversions, reunions culturals, lúdiques i patriòtiques i també la capacitat d'expressar més lliurement la voluntat política. S'havia d'aprofitar. S'hauria de fer una anàlisi a fons de les característiques d'aquella Gauche Divine, començant per llistes ben fetes dels cineastes i les pel·lícules que van fer, els arquitectes i la quantitat de coses que van fer, els pintors, els filòsofs, els músics. I també de la part lúdica i la part professional; de les editorials que es van fundar, els cercles de concerts que es van fer, l'entrada de filòsofs estrangers per oferir conferències a Barcelona, etcètera».

Repressió franquista

Bohigas segueix definint-se com a catalanista i d'esquerres, i no confia en la dreta catalana. «Quan veu en perill els seus interessos abans que perdre els beneficis està disposada a perdre el país», assegura. El 1936, «a l'hora de la veritat els que van defensar la independència de Catalunya van ser les esquerres, mentre que la dreta va ajudar Franco a pagar les despeses de la guerra». Bohigas va visitar fins a tres vegades els infames calabossos de la comissaria de Via Laietana durant la dictadura. «La primera, per participar en la Caputxinada, la fundació del sindicat lliure d'estudiants; una altra per participar en un homenatge al doctor Rubió i una altra més perquè anàvem a buscar uns estudiants d'arquitectura que estaven a la presó i quan em van veure em van dir: 'Ja que és aquí, aprofiti'».

No ha militat en cap partit. «Un dels problemes que tenim a Catalunya és la inoperància dels partits polítics; no dels partits en si mateixos, sinó com a institució democràtica. El fet que tot hagi de passar per l'organització provoca una corrupció terrible i un sistema de selecció de personal polític molt equivocat respecte a la realitat de la seva vàlua. He intentat mantenir-me més o menys pròxim a l'esquerra diversa que hi havia i que hi ha, o que hi hauria d'haver a Catalunya, però sense cap adhesió numerària».

La seva presència a la Caputxinada va comportar l'anul·lació del càrrec de professor a l'Escola d'Arquitectura. Va haver d'esperar al 1971 per presentar-se a unes oposicions a càtedra que va guanyar, però quan havia de prendre possessió es va negar a jurar els Principios del Movimiento i va tornar a perdre-la. No va ser fins a la mort del dictador que va ser rehabilitat i el 1977 ja era el director de l'Escola, que va transformar radicalment. «Els alumnes es van esperançar quan van veure que el primer que vam fer va ser recuperar els professors que havien estat expulsats o marginats, com Federico Correa o Rafael Moneo. Va entrar gent jove a les àrees de projectes i es va notar un canvi en la serietat acadèmica». També va introduir un element que definiria el que seria el model Barcelona: l'urbanisme. «Considerar l'arquitectura com el camp típic de l'urbanisme és un fenomen molt pioner a Espanya i especialment a Catalunya. La finalitat de l'arquitectura és marcar i definir l'urba­nisme».

Feia poc més de dos anys que estava dirigint l'Escola d'Arquitectura quan Narcís Serra, el primer alcalde de la democràcia a Barcelona, li va demanar que fos el delegat d'urbanisme. «Vaig dubtar molt. Era important abordar el problema de l'urbanisme. Em va convèncer el fet que hi hagués un alcalde tan animat que, a més a més, tenia un secret a la butxaca, que és el que em va acabar de seduir. Em va dir: 'No dubtis que el 1992 tindrem els Jocs i, per tant, tindràs a les teves mans unes possibilitats econòmiques per fer una cosa que mai més podrem tornar a fer'». Per demostrar-l'hi, Serra va parlar amb el president del COI, Juan Antonio Samaranch, que li va confirmar que ja tenien els vots preparats. «Vam arribar a fer el primer projecte de Vila Olímpica quan encara no estàvem nominats, però tothom n'estava tan convençut que ja ningú s'espantava de tirar-lo endavant».

Reconeix que va tenir la sort de treballar amb dos alcaldes que entenien bé el paper de l'arquitectura i de l'urbanisme: Narcís Serra i Pasqual Maragall. L'estratègia per a la renovació de la ciutat es va definir en un sopar a casa de Mireia Freixes amb Narcís Serra i l'arquitecte Lluís Clotet. «Vam coincidir en l'elogi de les coses petites i la idea del sargit com a mètode urbanístic. En aquell moment predominava l'urbanisme franquista; els plans generals en què es definia tot quantitativament. Vam decidir que primer havíem de substituir-los, agafar un barri petit i projectar-ho tot. L'urbanisme és un àmbit molt arquitectònic: si un edifici té un pis més o un pis menys és una cosa que no es pot decidir dins d'un programa de generalització de números abstractes, sinó quan s'estableixen les formes concretes».

L'empremta de la Vila Olímpica

No era fàcil en un ajuntament que arrossegava l'herència franquista. «Quan algú em pregunta què es pot fer per canviar la ciutat els dic que canviar els arquitectes municipals», recorda. «Pensàvem convocar un concurs per a 13 places d'arquitectes però ens vam adonar que en unes oposicions sortirien els mateixos arquitectes que havien estat a l'Ajuntament, perquè això ja era un mèrit. En lloc de fer-ho entre arquitectes ho vam fer amb estudiants d'últim curs d'arquitectura i els vam buscar amb molta cura a l'Escola. Vam fer un gran despatx on treballaven junts i es feien totes les propostes que interessaven en aquell moment a la ciutat. El pis de l'Ajuntament on estava aquest despatx tenia quatre finestres amb els llums encesos tota la nit. Explicàvem que eren els nous funcionaris que treballaven conjuntament a la nit perquè estaven acostumats a estudiar de nit per als exàmens. Va ser una creació de vida».

Es resisteix a definir l'anomenat Model Barcelona. «No és una forma d'aconseguir uns resultats determinats, és la manera de treballar l'urbanisme amb què s'ha fet la reforma de la ciutat, una metodologia que prioritza l'espai públic, la diversitat d'arquitectes, el caràcter dels barris, la prioritat del barri sobre la perifèria i de construir el que ja està construït més que l'extensió territorial. Això dóna uns resultats depenent de l'alcalde, de l'arquitecte i del que ens proposem». També es resisteix a opinar si encara és vàlid. «Potser hi ha hàbits socials i estilístics que interessen menys o no serveixen i potser també el criteri del sargit ja s'estigui esgotant i s'hagi de pensar una projecció de Barcelona. Però jo crec que el sistema de l'espai públic, de la continuïtat, de la llegibilitat i la forma d'actuar amb unitats petites que van sumant i formen el conjunt de la ciutat, ni s'ha acabat ara ni s'acabarà mai com a sis­tema».

Si hi ha un llegat visible de Bohigas a la ciutat és la Vila Olímpica, i se'n sent orgullós. «És un exemple de com usar, amb mitjans moderns, una estructura de barri que visualment respon a estructures tradicionals com és l'illa tancada, la continuïtat del carrer, la vorera, la calçada, etcètera. És millor que el model Cerdà perquè no té 27 metres de profunditat, que és el disbarat de Cerdà perquè obliga a fer patis. Si es fa un barri amb les facilitats psicològiques ambientals del model Cerdà, però que els edificis en lloc de 21 metres en tinguin 15, és una gran millora, perquè totes les habitacions donen a l'exterior, la ventilació és trans­versal...».

Notícies relacionades

Oberta fins al 21 de maig la convocatòria de 50 beques per preparar oposicions a judicatura, fiscalia i lletrats/ades de l’Administració de Justícia.

Un test detecta els pacients amb cirurgia de còlon que recauran

Si una anècdota defineix l'empremta de Bohigas a Barcelona és la famosa polèmica sobre les anomenades places dures. «Va sortir per culpa meva», reconeix, «en una discussió vaig dir: 'Més val que sigui un paviment dur'. En les següents eleccions, Convergència, que tenia d'assessor Ricardo Bofill, s'ho va apropiar. Volien un programa urbanístic potent per enfrontar-lo amb el meu, però Ricardo i jo som molt amics i no vam caure en la baralla barata. És un argument equivocat pensar que totes les places són verdes. Les places són com poden ser però normalment són pavimentades».

«Barcelona té un problema mai resolt, però que no ha resultat ser tan greu: no se sap si és una ciutat lineal o radial, cosa que passa a totes les ciutats que tenen costa. Les ciutats solen ser radials; tenen un punt central -a Barcelona, el turó, el Mont Tàber, el centre on hi ha la Catedral i l'Ajuntament- i al voltant es formen anells o rectangles i va creixent. Ciutats com Madrid creixen amb la mateixa potència per tots els costats. En canvi, en una ciutat marítima hi ha un moment que s'arriba a una línia horitzontal que és la costa i llavors es produeixen unes deformacions molt característiques. Aquí el moment crucial és quan s'obre el carrer Ferran i el carrer Princesa. És la primera vegada que es fa un carrer lineal de costat a costat sense relació amb l'eixamplament radial. Aquesta primera línia és definitiva per a la ciutat. La perpendicular a Ferran és la Rambla i aquesta creu és la que dóna després el Pla Cerdà i tot el moviment de l'Eixample; una visió metropolitana, una tendència a ser una ciutat lineal que va de riu a riu i perpendicularment de mar a muntanya». H