Christophe Farnarier: "Filmo amb el desig de fer perdurar una vida"

El temps, allò que a tots se'ns escapa contínuament, aquest marsellès que avui fa 51 anys el captura. Amb la càmera a la mà, Christophe Farnarier ha transferit a la pantalla l'instant que respiren a l'uníson el pagès, el ramat i l'entorn natural que els guia i els acompanya a les muntanyes pirinenques. El reconeixement internacional en diversos festivals dels documentals El somni (2008) i La primavera (2012), que Farnarier ha filmat i ha dirigit, accentua el valor antropològic d'una vida rural ja escassa.

-¿El seu propòsit era rescatar aquesta vida?

-Sí, l'acte de filmar no és innocent o casual. Hi ha un desig de fer perdurar les coses, intentar atrapar el temps, transmetre les llums i l'alè de la vida. Filmo amb el desig de fer perdurar una vida, la vida dels pagesos, que són un pilar de la nostra societat. La càmera és una finestra oberta al món. Visc en un entorn rural -a prop de Banyoles- i em sembla molt interessant retratar-ho.

-¿Què fa interessant el món rural?

-Hi ha l'essència de la vida. En el món de la pagesia no es fan carreres cap al poder, es va transmetent una manera de viure que ve de lluny, que no s'ha trencat. Avui, quan la nostra societat es troba envaïda per altres cultures, la vida rural autèntica i els seus cicles naturals continuen sent-hi, intactes.

-¿Què expliquen El somni i La primavera?

SEnDEl somni és el retrat d'un pastor transhumant, Joan, àlies Pipa, en el seu últim viatge amb les ovelles, al Ripollès. La primavera mostra la vida en una masia, a Ogassa, on viuen la Carme i la seva família.

-¿Què ha après i què podem aprendre d'aquests personatges i d'aquesta vida?

—Moltíssimes coses. El Pipa i la Carme, i les seves famílies, són mestres, professors de la vida real, transmeten saviesa i cultura popular. Jo admiro la seva dignitat. Enmig de tanta corrupció generalitzada que ens envolta, els dos personatges em permeten tenir fe en l'ésser humà i en un món millor, més humil, més just i equilibrat, més sostenible; en definitiva, més lliure.

-Amb el seu treball ha donat protagonisme a persones totalment anònimes, la vida de les quals vostè converteix en art. ¿Com ho fa?

-Jo connecto la càmera en aquell món que m'interessa retratar, sense interferir en la vida dels seus protagonistes. I en cada gest de la seva quotidianitat, en cada acció domèstica, componen una coreografia per a mi sublim. L'art és el traç que deixen tots aquests gestos, les mans, els ulls, la veu...

-En definitiva, el seu art és una invitació a obrir els ulls, a observar i reflexionar.

-Exacte. És una pena que el setè art es vegi reduït a un pur divertimento i desconnexió a través de les seves imatges. Com a expressió, com a mitjà de comunicació, el cine documental és molt vàlid. En aquest sentit, el cine català ja està exportant una marca pròpia a través de la qual s'espremen moltes opinions i Televisió de Catalunya ho fomenta en gran mesura. En la meva opinió, el documental català té llibertat per prendre la paraula i el gest i projectar-los a l'espectador perquè aquest, si ho desitja, contesti, i val molt la pena mantenir-lo com un art útil i essencial.

-¿Prepara noves incursions en l'àmbit rural?

-Sí, aviat tornaré al Pirineu a rodar-hi The lost man, un llargmetratge de ficció basat en la història real d'un home que va viure 14 anys amagat en un bosc.

-El seu enfocament humanista del cine, ¿què més l'ha portat a filmar?

-He treballat amb immigrants de Gàmbia (Vivim), dones algerianes (Feminin pluriel), malalts de sida (Love kills), músics (Paris on speed), entre altres temes.

Notícies relacionades

El robot cirurgià fa 20 anys

Desarticulada una banda de carteristes al metro de BCN

-¿On es poden veure els seus treballs?

-La informació sobre les projeccions és a Facebook/ChristopheFarnarier.