«Les mones es fan de monuments importants»

Els profans no sabem amb qui es confessen els cardenals catòlics. L'arquebisbe emèrit de Barcelona, el cardenal Lluís Martínez Sistach, s'ha confessat amb el periodista Jordi Piquer, sacerdot i company de curs. El resultat és el llibre Un cardenal se confiesa (Planeta Testimonio) en què repassa la història dels tres últims papes, el procés de secularització i transició en una metròpolis com Barcelona i en què resumeix la seva aportació a l'impuls, polèmic però innegable, de la construcció del temple de la Sagrada Família. Es va entestar a portar el Papa per consagrar-la i ho va aconseguir, tot i que reconeix que és un projecte polèmic.

-¿De què es confessa un cardenal?

-He volgut fer un repàs del que he viscut, entre la biografia i les memòries. He intentat servir la gent però també en ocasions he fallat, com tothom.

-Ha conegut de prop tres papes (Joan Pau II, Benet XVI i Francesc). ¿Com els definiria?

-Joan Pau II va tenir molt coratge després de les turbulències posteriors al Vaticà II, Benet XVI va promoure el diàleg amb la cultura i Francesc és un reformista.

-Molta gent està inquieta per la qüestió de la seguretat del papa Francesc, les seves propostes no satisfan els conservadors, que han omplert Roma de pasquins. ¿Corren perill les seves reformes?

-No. Hi ha sectors que s'hi oposen però també hi ha un desig de moltes persones de l'Església que les coses canviïn. No és el cent per cent, però és molt majoritari i serà el suport que tindrà el Papa per aconseguir el que es proposa en matèria de la cúria, de la família o del sacerdoci. Són reformes que no es fan en un dia perquè suposen un canvi de mentalitat i ens costa a tots acceptar aquest canvi que vivim i que no afecta només l'Església, sinó també la societat, la política, els mitjans de comunicació...

-En alguns casos fa la impressió que aquest Papa va al davant. Ho hem vist a Barcelona amb el cas dels Maristes, on va ser més ràpid i contundent que el mateix orde religiós.

-El papa Francesc és partidari en el tema de la pederàstia de la tolerància zero, en la mateixa línia de Benet XVI. És una posició compartida pel conjunt de l'Església, encara que hi pot haver alguna excepció. És un canvi que ha costat però que és positiu. I no solament tolerància zero per denunciar, sinó també per evitar que passi, alliberant del patiment les víctimes i els culpables del delicte. Aquesta ha de ser la prioritat en la formació de sacerdots i religiosos.

-En el tema d'acollir els divorciats que es tornen a casar ha trobat encara més oposició.

-Sí, però el remei que ha aplicat és el mateix. L'important són també les seves propostes per evitar que el matrimoni fracassi. I quan no hi ha solució, proposa l'acollida i no el càstig. La prioritat és que la gent sigui feliç.

-Bona part del llibre es dedica a la Sagrada Família. ¿Fins i tot es va atrevir a corregir els plans de Gaudí?

-El que vaig fer va ser suggerir que la torre dedicada a la Verge fos més alta que les altres, per evidenciar la seva importància, i amb ella la de totes les dones per a la vida de l'Església. L'hi vaig consultar a Benet XVI i em va donar la raó: «sens dubte», em va dir.

-Molts consideren que construir una basílica al segle XXI és un anacronisme i ho equiparen al boom turístic. ¿Està fora de l'ona de Francesc?

-La cultura i l'art no van en contra de l'autenticitat i de la senzillesa a la qual està obligada l'Església perquè ha d'intervenir en tots els àmbits de la societat. Tota obra monumental i singular, avui dia, amb la facilitat que hi ha per viatjar perquè ja no és un privilegi dels rics, comporta moviments de masses, cues, etc. Tenim una obra d'art única que cada any volen veure quatre milions de persones. Hi ha solucions per a aquesta massificació. Més del 40% de les entrades es venen per internet, circumstància que evita les cues. Es fa tot el possible per ordenar el fenomen i s'hi podria fer més construint alguns aparcaments a les places que envolten el recinte. És la icona de Barcelona, quan surto a l'estranger, tothom em pregunta per la Sagrada Família i pel Barça. Les quatre torres són icona de Barcelona. Deixar-la sense acabar hauria sigut un error. La bellesa fa pensar la gent.

-Aquest èxit també amaga un negoci. El responsable d'urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona, Daniel Módol, diu que la Sagrada Família és una mona de Pasqua... 

-M'ho prenc en positiu, les mones es fan de personatges importants i de monuments importants. És una obra que es defensa per si mateixa. En general, agrada molt. La gent es queda impressionada. El mateix Benet XVI va quedar impressionat quan la va visitar. Té una simbologia molt gran, ajuda a la concentració per a la celebració religiosa i és també per evangelitzar a través de l'art. A la catequesi hi va poca gent, però l'art segueix sent atractiu.

-Però gastar diners en aquesta obra quan el mateix Papa denuncia les desigualtats del món actual, ¿no és contradictori?

-La Sagrada Família dona una part dels seus ingressos a Càritas però una obra d'aquestes característiques té moltes despeses en matèria de personal i, en alguns casos, molt qualificat des del punt de vista artístic. Aquestes despeses sense els ingressos de les entrades no es podrien afrontar. I la finalitat legalment no pot ser per a altres coses. El que sí que hem intentat és introduir el missatge social en la presentació als turistes. Sempre s'hi podria fer més. El turisme té avantatges i inconvenients. Ajuda l'economia però canvia la ciutat.

-¿El preocupa el conflicte amb l'ajuntament pel permís d'obres?

-Crec que no hi ha tant conflicte com es diu. Es van demanar permisos al seu moment a l'Ajuntament de Sant Martí de Provençals, que no va contestar. ¿Qui es pot atrevir ara a parar les obres quan tothom està mirant la Sagrada Família? No crec que hi hagi desavinences, la construcció interessa també a Barcelona i a l'ajuntament. ¿Quants ajuntaments voldrien tenir una Sagrada Família a la seva ciutat? No se la poden deixar perdre. La visita del Papa, per exemple, va fer que la ciutat sortís a les televisions fins i tot més que amb els Jocs Olímpics. S'hi ha de posar ordre, però és positiu. La ciutat entén el projecte. El monument va a més. La previsió és que s'acabi el 2026 coincidint amb el centenari de la mort de Gaudí.

-Vostè es reivindica molt de Barcelona...

-És la ciutat en què vaig néixer en plena guerra civil; em vaig criar aquí, aquí em vaig fer sacerdot i una bona part de la meva carrera ha sigut a Barcelona. Té un pes molt específic en Catalunya.

-¿Com valora l'estat de la ciutat amb aquest creixent malestar social?

-Bé, parlar de malestar... Quan teníem les barraques estava molt pitjor, llavors hi havia molts més rellogats. S'ha de canviar moltes coses, però en molts aspectes, com a ciutat i com a país, hem millorat. És una ciutat en què molta gent, cristiana o no, té una gran preocupació social. Era a Roma quan centenars de milers de persones van sortir al carrer a Barcelona a favor dels refugiats. Allà van quedar impressionats. Els catalans tenim el perill de ser massa perfeccionistes en tots els àmbits, ens fixem en el que no va bé en lloc de fixar-nos en el que va bé. Després ens queixem del que pensen de nosaltres a fora sense pensar en com ens presentem. Si només ens fixem en el que no va bé, els altres ens veuen malament.

-¿Això és el que reflecteix el moviment independentista?

-Quan era arquebisbe de Barcelona el que vaig fer va ser intentar asserenar els ànims. Aquí el que falta és diàleg. Els problemes polítics s'han de solucionar amb diàleg i amb creativitat, no només als tribunals. És el que ha faltat i segueix faltant. Les solucions depenen dels ciutadans i dels polítics, l'Església no hi pot intervenir perquè internament és plural en aquesta mena de qüestions. És urgent un diàleg sincer. Tenim molts partidistes, que defensen interessos de partits, però el món d'avui necessita molts estadistes. En aquest tema i en molts altres.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

SEnDVeiem aquests dies com creix la desconfiança en els polítics amb el 'cas Palau' o el 'cas Pujol'...

-Tota aquesta corrupció que hi ha hagut i que hi ha, aquí i a tot arreu, és una plaga. Però als polítics els necessitem i si ens els carreguem ens podem trobar amb dirigents que prometen molt però que no faran res. I els polítics s'han de tornar a guanyar la confiança. Si no ho aconsegueixen, el que passarà és que la gent honrada no entrarà en política.