Som un cos

2

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

13 de juny del 2025. 03:23

0 Comentaris

Jordi Otix

Uns dies enrere em van convidar a participar, amb dues escriptores més, en una taula rodona sota el títol Habitar el cos: dones. Vaig acceptar immediatament, no només per qui cursava la invitació, una gestora cultural especialitzada en el terreny literari que aprecio personalment i professionalment, sinó pel rerefons de la conversa proposada, que tindrà lloc a Brussel·les d’aquí uns mesos. Poc després, a punt de començar el cap de setmana, cada vegada menys distingible de la resta de dies, en un esgotador continu de feina i compromisos, vaig veure a Instagram, aquest pati veïnal, una story de Sabina Urraca. Era una fotografia feta a la terrassa del seu pis en la qual apareixia amb el cap ficat en una palangana. En el text que acompanyava la imatge, l’autora explicava que, a causa d’una migranya que només podia contenir, o suportar, d’aquesta aparatosa manera (els que patim cefalees així coneixem les bondats de les inhalacions de vapor d’aigua amb oli de lavanda), es veia obligada a cancel·lar les seves firmes a la Fira del Llibre de Madrid. Al llegir-ho, vaig recordar el títol de la xerrada Habitar el cos, amb aquest afegit final, dones, tan específic. Aquell dia jo també tenia firmes al Retiro, matí i tarda. A l’última caseta on vaig estar, la de La Libre de Barrio, una llibreria associativa de Leganés (Madrid), una de les llibreteres va treure, sense saber-ho, el tema de la taula rodona de Brussel·les. Va explicar que tenia acaloraments, aquesta "sensació de calor, moltes vegades acompanyada de suor i enrogiment de la pell, com la que solen patir les dones en l’època de la menopausa", segons la segona accepció del terme al diccionari. Els patia cada vegada més, eren cada vegada pitjors. Llavors jo vaig confessar, a les tres llibreteres a qui els tocava torn i a mi mateixa, ja que mai abans ho havia verbalitzat, que, des de fa temps, en els dies previs a tenir la menstruació (anava a escriure "trobar-me malament", però he decidit prescindir de tan històric eufemisme) em sento fatal, tant anímicament com físicament. Dolors semblants als que experimentava quan patia còlics nefrítics, un cansament sobrevingut i un decaïment que em porta al pessimisme com a condició vital. Em trobo malament, molt malament, i, malgrat saber el motiu, les hormones revolucionades en plena ovulació, el cos patint aquest desajust químic, no aconsegueixo racionalitzar-ho. També els passa a ells, va intervenir una de les llibreteres, però no ho diuen. A nosaltres ens segueix costant horrors expressar-ho, vaig pensar després, acabat el debat. Jo, sense anar més lluny, soc experta a ignorar al meu cos, a intentar viure d’esquena a ell, sense escoltar-lo. Al tornar a casa aquell dissabte, esgotada i amb l’ànim per terra, conscient d’en quina data del mes em trobava, vaig reprendre la lectura d’una novel·la bellíssima i commovedora, Lluvia pequeña, en la qual Garth Greenwell explica, partint de la seva pròpia experiència, l’estada d’un poeta a l’uci d’un hospital a causa d’un dolor sobtat i insuportable: "No era més que una cosa minúscula arrupida, una mica de matèria terriblement espantada, totalment insignificant, el món sencer". Sí, som un cos, tots, sense excepció.