Ser invisible
Està ple
Caos y aglomeraciones en la estación de Sants /
El món no pot eixamplar-se, així que creix cap a dins, per això tot està cada vegada més a rebentar. Ja estava ple fa gairebé un segle, quan Ortega i Gasset va escriure La rebelión de las masas i va destacar que l’experiència visual més evident de l’època era l’aglomeració. Però tot el que es manté ple pot misteriosament omplir-se més. Estan més plens els restaurants. Estan més plenes les terrasses. Els museus estan pleníssims. Els avions i els trens van plens. El metro va ple. Les carreteres i les voreres estan plenes. Les presentacions de llibres, els concerts estan plens. Els hospitals, les botigues, els pàrquings, els tallers, els teatres, els hotels, les piscines, les platges: tot ben ple a vessar. Per no parlar d’elements menys tangibles: l’actualitat està plena de notícies, els discursos plens de mentides, les discussions plenes d’agressivitat, les plataformes plenes de sèries, les llibreries plenes de títols, les nostres agendes plenes de compromisos.
El ple ho inclou tot. Al matí m’aixeco i la taula de la cuina està plena, generalment d’objectes que ni tan sols pertanyen a la cuina: una corda de saltar, un estoig de llàpissos, un munt de roba doblegada, un raspall del cabell. Però si me’n vaig a una altra cantonada de la casa, posem que a l’estudi, els objectes busquen lloc ja a terra, perquè a les prestatgeries i a la taula no n’hi ha. Recordo quan al començament del curs li vaig comprar una motxilla nova a la meva filla i, fins i tot a l’aparador, ja estava plena, plena d’absurds cartrons i plàstics, posats allà només perquè ens féssim una idea de com quedaria quan l’omplíssim nosaltres de veritat. Fa dos dies, per prolongar l’experiment, vaig agafar la motxilla, amb el curs a punt de finalitzar, vaig mirar dins i vaig trobar un tapaboques brut, una closca de plàtan putrefacta en un tàper, mocadors amb mocs secs, clauers sense claus, un peluix, una dotzena de folis doblegats, tres estotjos diferents, quatre llibretes, cinc llibres, un diari, una ampolla d’aigua buida, la bossa de lavabo, el raspall de dents i la pasta dentífrica, una gorra, crema solar. Només no vaig trobar el llibre i la llibreta que necessitava aquell dia per fer els deures.
Estar ple és ja un estat inevitable de la realitat, tan esgotador i exasperant que et deixa a punt de desitjar que el món s’enfonsi i es desinfli i no quedi ningú enlloc. Que alguna cosa estigui plena, i de sobte es buidi, genera un plaer inenarrable, que difícilment es podria ocultar. No sé si em preguntaria on va anar la gent, en aquestes circumstàncies. Crec que em confirmaria amb destacar com de tranquil està tot. Només cal veure l’alleujament que fa uns mesos van sentir els veïns de Barcelona que utilitzaven el bus 116 per accedir als barris del Coll i la Salut. El turisme se n’havia apropiat per estalviar-se la caminada costa amunt fins al parc Güell. La línia es va buidar quan es va fer indetectable per a Google Maps. Amb raó, ser invisible és un somni que encoratgem des de la infància, ja que significaria tenir el món només per a nosaltres. Potser no és tant demanar.
