Editorial
Comissió al crèdit de Sánchez
El que hem conegut és pròxim, en la seva magnitud, als escàndols que van acabar amb González i Rajoy

El contingut de l’informe de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil en el qual s’acusa de presumptes tripijoc de contractes públics i cobrament de comissions il·legals als dos ja exsecretaris d’organització del PSOE de Pedro Sánchez, Santos Cerdán i José Luis Ábalos, i a l’home per a tot d’aquest últim, Koldo García, va caure ahir com una bomba en el partit socialista. I en el Govern, i en els seus socis parlamentaris, un perímetre de danys superior que Sánchez va voler delimitar ahir. La seva decisió de forçar la renúncia de Santos Cerdán de la secretaria d’organització del PSOE i del seu escó al Congrés dels Diputats era la mínima mesura higiènica imprescindible. Però tan insuficient com ho va ser la compareixença posterior del secretari general socialista, que va demanar perdó a la ciutadania, es va mostrar decebut per haver dipositat la seva confiança en Cerdán, va anunciar una auditoria externa dels comptes del partit que aclareixi dubtes sobre un hipotètic finançament il·legal i, argumentant que el cas afecta el partit i no l’Executiu, va descartar qualsevol canvi en el Gabinet i es va reafirmar a no tornar a les urnes fins al 2027.
Pot ser que les explicacions, fetes en to de contrició, del líder socialista siguin certes, però és difícil que es dissipi tota ombra de dubte sobre el coneixement que ell pogués tenir de les activitats dels seus subordinats més directes, coneixent la sagacitat de la qual sempre ha fet gala en l’acompliment de la seva activitat política i la cautela, vorejant la desconfiança, amb la qual sembla comportar-se en el tracte amb els seus col·laboradors. És per això que no serà fàcil que les sospites que el cas Koldo-Ábalos-Cerdán no només afecti els investigats les conclogui un relleu, per radical que sigui, de l’executiva federal del PSOE. Quan ha descartat la possibilitat de ser ell el dimissionari, de sotmetre’s a una moció de confiança o de convocar eleccions, les decisions adoptades es presenten, inclosa la dimissió de Cerdán, com un acte més de resistència a ultrança. El dubte raonable que es manté és si les mesures adoptades seran suficients per tallar la sagnia que s’ha obert en el PSOE, amb una militància, i càrrecs locals que es juguen la reelecció el 2026, està en xoc i per evitar que el cas afecti el Govern, per molt que miri d’establir tallafocs. És ell qui encapçala les dues institucions i separar l’acció d’una i l’altra no li resultarà senzill (sobretot quan està en qüestió la netedat de contractes públics). Si es té a més en compte que al cas esmentat, que com el mateix Sánchez va manifestar és d’una gravetat insuportable, se sumen les investigacions obertes amb més o menys base contra la seva dona Begoña Gómez, el seu germà David o el fiscal general de l’Estat, la tasca de recuperació se li presenta titànica.
És cert que el president ha donat mostres al llarg de la seva trajectòria de ser capaç de sortir viu de les pitjors dificultats. Cap, no obstant, tan greu com l’actual, més pròxima, en la seva magnitud, a les que van acabar amb els executius de Felipe González i Mariano Rajoy. En les properes setmanes es veurà si Sánchez és capaç de prolongar la legislatura en forma d’una lenta agonia, que no pot fer més que multiplicar la inoperància d’un Govern sense majoria parlamentària, o si es dirigeix a una mort sobtada que queda a mans, més que d’una avui inviable moció de censura de l’oposició, de la disposició dels seus socis, i del seu propi partit a acompanyar-lo en aquest camí.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.