Comissió al crèdit de Sánchez

Pot ser que les explicacions, fetes en to de contrició, del líder socialista siguin certes, però és difícil que es dissipi tota ombra de dubte sobre el coneixement que ell pogués tenir de les activitats dels seus subordinats més directes, coneixent la sagacitat de la qual sempre ha fet gala en l’acompliment de la seva activitat política i la cautela, vorejant la desconfiança, amb la qual sembla comportar-se en el tracte amb els seus col·laboradors. És per això que no serà fàcil que les sospites que el cas Koldo-Ábalos-Cerdán no només afecti els investigats les conclogui un relleu, per radical que sigui, de l’executiva federal del PSOE. Quan ha descartat la possibilitat de ser ell el dimissionari, de sotmetre’s a una moció de confiança o de convocar eleccions, les decisions adoptades es presenten, inclosa la dimissió de Cerdán, com un acte més de resistència a ultrança. El dubte raonable que es manté és si les mesures adoptades seran suficients per tallar la sagnia que s’ha obert en el PSOE, amb una militància, i càrrecs locals que es juguen la reelecció el 2026, està en xoc i per evitar que el cas afecti el Govern, per molt que miri d’establir tallafocs. És ell qui encapçala les dues institucions i separar l’acció d’una i l’altra no li resultarà senzill (sobretot quan està en qüestió la netedat de contractes públics). Si es té a més en compte que al cas esmentat, que com el mateix Sánchez va manifestar és d’una gravetat insuportable, se sumen les investigacions obertes amb més o menys base contra la seva dona Begoña Gómez, el seu germà David o el fiscal general de l’Estat, la tasca de recuperació se li presenta titànica.

És cert que el president ha donat mostres al llarg de la seva trajectòria de ser capaç de sortir viu de les pitjors dificultats. Cap, no obstant, tan greu com l’actual, més pròxima, en la seva magnitud, a les que van acabar amb els executius de Felipe González i Mariano Rajoy. En les properes setmanes es veurà si Sánchez és capaç de prolongar la legislatura en forma d’una lenta agonia, que no pot fer més que multiplicar la inoperància d’un Govern sense majoria parlamentària, o si es dirigeix a una mort sobtada que queda a mans, més que d’una avui inviable moció de censura de l’oposició, de la disposició dels seus socis, i del seu propi partit a acompanyar-lo en aquest camí.