Josep Maria Pou: "Shakespeare et té sempre en estat de desassossec"

Josep Maria Pou creu que té el 85% de les versions audiovisuals de les obres de Shakespeare, personatge que el subjuga des dels 17 anys. Per a ell, El rei Lear és la millor peça del bard.

-Quan un actor afronta un Shakespeare, ¿adopta una actitud especial o s'hi acosta com a qualsevol altre autor? No, no, de cap manera. Automàticament, tant si és un actor que comença com si té 50 anys d'ofici, sap que està davant un monument. Primer, se sent un privilegiat, però, en segon lloc, té la sensació que li ve al damunt, no només la història del teatre, sinó tota la història de la humanitat; la seva responsabilitat és màxima. Tots els actors del món tenen unes ganes enormes de fer un Shakespeare, però espanta molt, perquè el pots espatllar.

-¿Com definiria shakespearià? Més que definir-lo, vull recordar una cosa que va dir Peter Brook: fer Shakespeare és com bussejar, és una immersió total. Fer Txékhov, deia Brook, és com fer surf, com deixar-se portar sobre la superfície de l'aigua. Per a un actor, shakespearià significa complexitat molt gran; no és mai senzill.

-¿Encara és un autor no superat? Per mi, sí; Shakespeare és un món total; és l'autor més gran. Ara ja no ho dic, perquè estic al final de la meva carrera, però quan començava vaig dir que podria firmar un contracte, fins i tot amb el diable, per representar només Shakespeare; per omplir tota la vida d'actor només amb ell, com fan alguns actors anglesos.

-¿Com interpreta que hi hagi passatges seus molt enigmàtics? Són molt freqüents, i sempre tens el dubte de si hi ha alguna cosa més enllà del text. A mi em va passar amb El rei Lear. Però Shakespeare, que era actor, sabia perfectament que no s'ha de dir tot, que el valor dramàtic consisteix a deixar fronts oberts. L'única cosa certa és que amb ell mai estàs completament segur d'encertar-la; Shakespeare et té sempre en estat de desassossec.

-¿Està d'acord amb Harold Bloom que Shakespeare trasllada la condició humana al teatre? Sí, per descomptat. ¿Amb qui podem comparar Shakespeare, amb els clàssics grecs? Els grecs no deixen de relacionar l'home amb els déus. En canvi, ell és el primer que parla dels homes i els seus conflictes; no intervé ningú aliè a la voluntat de l'home.

-¿Per què no hi ha tradició shakespeariana en el teatre espanyol? No ho sé. Intento pensar en autors que hagin fet gran tragèdia i no em vénen al cap. Potser perquè els nostres autors segueixen la tradició que ve del Segle d'Or, de Lope i dels entremesos de Cervantes. Potser en Calderón hi ha alguns moments de gran tragèdia, encara que està molt marcat per la religió.

-¿Per què, a diferència de Cervantes, ha tingut tan bon tracte al cine? Per raons de cultura, idioma i nacionalitat, perquè el 99% de les pel·lícules i sèries de televisió amb material de Shakespeare les han fet els anglesos i els nord-americans.

-I, a més, hi ha els grans actors que l'han portat al cine. Sí, però avui algunes pel·lícules de Laurence Olivier semblen encartonades. Per a mi, la millor adaptació al cine de Shakespeare és Campanadas a medianoche, d'Orson Welles.

Notícies relacionades

Jordi Gràcia: "És absurd convertir el 'Quixot' en un decàleg de saviesa"

Cervantes i Shakespeare: dos versos lliures

-En cert sentit, Welles és el segon Shakespeare. Sí, és aquest home gran que fa Ciutadà Kane, que és una obra mestra de la cultura universal.

-Lampedusa va escriure: «El silenci és l'únic homenatge que els esperits inferiors però honestos poden fer en ofrena a certes divinitats. Per tant, no vull transgredir aquest principi parlant massa de Hamlet». ¿Què li suggereix? Un respecte immens. Podria adoptar aquesta frase com un pensament meu. Les paraules es queden curtes quan l'emoció és llarga.