Jordi Gràcia: "És absurd convertir el 'Quixot' en un decàleg de saviesa"

Acaba de publicar Miguel de Cervantes, la conquista de la ironía, on desfà l'equívoc sobre la identificació d'autor i personatge.

-Si la literatura de Cervantes és conseqüència de les seves experiències personals, ¿d'on sorgeix El Quixot? Sorgeix d'haver madurat i metabolitzat amb una nova clau la seva experiència biogràfica, les seves conviccions dogmàtiques i molt sectàries al principi de la seva vida, quan podem dir que és un jove del règim, totalment convençut des del punt de vista ideològic i de la fe de la necessitat d'exterminar l'infidel, perquè l'infidel està a punt d'assetjar Roma.

-Però ¿com es produeix el canvi? El que li passa cap als 50 anys, no és que perdi les seves conviccions, és que comença a veure-les en clau irònica. Comença a comprendre que tot el que és bo pot ser dolent al mateix temps. Per tant, no és un home que entra en una fase de relativització de les conviccions o d'un cinisme rancorós, sinó que ha captat la complexitat de la condició humana sense dogmatismes.

-És un camí molt llarg. Cervantes es va esforçar a ressaltar que per arribar al Quixot s'havia de ser doblement intel·ligent, perquè per fer intel·ligent un pallasso, que és el que és Don Quixot, s'ha de ser dues vegades intel·ligent. El que va passar després és que l'èxit del seu personatge va sepultar Cervantes i es va haver de defensar, va haver d'alertar que ell no era Don Quixot, sinó el seu autor.

-¿Podem dir que Cervantes és un gran escriptor quan deixa de formar part de l'establishment? Sí. No només deixa de formar part de l'establishment, sinó que escriu el Quixot perquè deixa de pensar en l'establishment. A partir dels 50 anys se sent tan lliure per escriure que ja no programa una altra forma de vida; a partir del 1600 aproximadament es converteix en un escriptor en el sentit íntim, concentrat en la paraula: no pensa en la utilitat de la literatura, sinó en la literatura com una forma de plaer i de coneixement.

-¿Per què té tant d'èxit i influència en les literatures posteriors? El reconeixement literari no li arriba fins al segle XVIII, amb Diderot o Laurence Sterne amb Tristam Shandy, que de manera expressa diuen que escriuen les seves novel·les a partir del model del Quixot. Per tant, el que fa Cervantes amb el Quixot és prefigurar la mentalitat moderna molt abans que existeixi.

-Hi ha alguna cosa en el Quixot que sorprèn tant com la modernitat literària que és la seva ideologia (que és la de Cervantes, és clar). Sí, és de Cervantes i de l'humanisme cristià de l'època. Si entenem Cervantes com un autodidacte, també hem de veure'l com algú amb la intel·ligència suficient per escapar a les condicions de la seva formació ideològica i dogmàtica, com si de veritat la novel·la pogués servir per expressar una visió del món, que no és només la d'un home savi, sinó la d'un boig. Tot i ser un boig, Don Quixot ens commou; amb ell acceptem que la realitat té dues cares.

Notícies relacionades

Josep Maria Pou: "Shakespeare et té sempre en estat de desassossec"

Cervantes i Shakespeare: dos versos lliures

-Una altra cosa que sorprèn és com a la segona part de la novel·la Sancho impregna Don Quixot i viceversa. Crec que és quelcom no programat; li surt així. L'origen del llibre és una novel·la curta per testificar que res del que es diu als llibres de cavalleries és cert. I s'adona que amb aquests personatges és possible interpretar el món amb una complexitat nova i sempre simpàtica, sense donar lliçons a ningú. És absurd convertir el Quixot en un decàleg de saviesa.

-¿Amb quin autor equipararia Cervantes? No se m'acut; no m'atreveixo a dir un nom. ¿Quin altre escriptor, en la vellesa, ha fet un salt que el converteix en un geni absolut? Fins a El Quixot, no és genial: La Galatea no és genial, el seu teatre no és genial, els seus entremesos podrien ser-ho, però són un gènere menor, algunes novel·les exemplars ho són, però altres, no. Només ho és a El Quixot, per això la comparació és molt difícil.