Cervantes i Shakespeare: dos versos lliures

Quatre-cents anys després, els seus noms figuren entre els que més influència han tingut en la construcció de l’imaginari col·lectiu d’Occident i, gairebé sobra dir-ho, són les dues pedres fonamentals de la novel·la i del teatre moderns. Cada referència al que és cervantí, shakespearià, hamletià, quixotesc remet a un univers que és el nostre, encara que ens en separin quatre segles.

L’escriptor mexicà Carlos Fuentes es va declarar escuder de Don Quixot com a escriptor, i l’actor Laurence Olivier, un dels intèrprets més grans de Shakespeare del segle XX, el va definir com un «obrer de Déu». El rastre de tots dos es troba en autors eminents i en plomes mediocres, en els que els van admirar i en els que els van criticar (per exemple Lev Tolstoi, que va criticar Shakespeare per immoral, però que no es va poder sostreure a la seva influència a Hadji Murad, la gran novel·la que va escriure en l’ocàs de la seva vida). La seva empremta és perceptible en títols immortals com Madame Bovary, de Gustave Flaubert, definida per Mario Vargas Llosa a La orgía perpetua com «un Quixot amb faldilles»; a El paradís perdut, de John Milton, s’entrecreuen en el perfil de Satanàs els de Iago, Macbeth i potser Hamlet; Carlos Fuentes va considerar Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, el Quixot americà.

Dues obres inabastables

¿Quines circumstàncies es van donar perquè a cavall dels segles XVI i XVII veiessin la llum dues obres inabastables? ¿Què va fer possible que la plenitud de les literatures castellana i anglesa cristal·litzés just en aquell període? «Van ser figures com Erasme i Rabelais els que van obrir el camí a un pensament lliure, desenganxat de tot dogma oficial, perceptible en Cervantes, Shakespeare i Montaigne», va respondre al seu dia Luis Goytisolo a Naturaleza de la novela. Els murs de contenció del pensament van saltar pels aires gràcies a la impremta de Johannes Gutenberg, a la traducció de la Bíblia i a la lectura i interpretació dels textos sagrats sense la tutela dels clergues. L’herència d’Erasme és manifesta en Cervantes com la de Montaigne ho és en Shakespeare, i fins i tot la de Cervantes en aquest últim, ja que el dramaturg va llegir la traducció anglesa de Thomas Shelton de la primera part d’El Quixot i d’allà va sorgir Cardenio, escrita a mitges per William Shakespeare i John Fletcher, obra perduda en l’incendi de 1613 del Globe Theatre de Londres.

Les 36 obres de teatre recollides al First Folio de 1623 i els 154 sonets «per a diferents aires de música» escrits pel bard i el conjunt cervantí format per La Galatea, El Quixot, Los trabajos de Persiles y Sigismunda, les 12 novel·les exemplars i diverses peces per a l’escena gens menyspreables constitueixen l’estació central d’una tradició literària sense parangó possible. En Shakespeare es va fer realitat l’exigència que a El banquet posa Plató en boca de Sòcrates: que qui escriu per a l’escena domini de la mateixa manera la comèdia i la tragèdia; en l’epopeia quixotesca apareixen en la mateixa mesura les bogeries perniciosa i sublim que cita Erasme a l’Elogi de la follia. La conclusió a la qual va arribar Anthony Burgess 2.400 anys després de Plató i 400 després d’Erasme era gairebé inevitable: l’única comparació possible entre Cervantes i Shakespeare s’ha de fer entre Don Quixot-Sancho, per un costat, i Hamlet-Falstaff, per l’altre.

Fills del mateix temps

La vigència dels dos escriptors és la mateixa. Ells no es van conèixer, Cervantes no va llegir mai Shakespeare ni va veure cap de les seves obres, però els va unir el fet de ser fills del mateix temps. ¿Què hauria passat si haguessin compartit un mateix sostre? Anthony Burgess va resoldre l’enigma mitjançant la ficció d’Encuentro en Valladolid, artifici que fa coincidir els dos autors a la ciutat castellana… i salten guspires. «Vostè no podrà crear mai un Don Quixot», diu Cervantes. «He escrit bones comèdies i també tragèdia, que és el punt més alt de l’habilitat del dramaturg», respon Shakespeare. «No ho és i no ho serà mai. Déu és un comediant. Déu no pateix les conseqüències tràgiques d’una naturalesa defectuosa. La tragèdia és massa humana. La comèdia és divina», afirma Cervantes, recordant Dante. Avui s’atribueix a l’anglès «la invenció de l’humà» (Harold Bloom) i a l’espanyol, «la conquista de la ironia» (Jordi Gràcia).

El mateix Cervantes va contribuir a aquesta diferenciació al referir-se a La Celestina, «llibre segons el meu parer diví –escriu– si encobrís més l’humà». En Shakespeare, l’encobriment és impossible, la naturalesa de l’home s’apodera de l’escenari en Hamlet, en Macbeth, El rei Lear, Juli Cèsar, Otel·lo, Ricard II, Enric IV, en tants i tants títols constitutius d’una atmosfera en la qual s’uneixen i contraposen la grandesa i la misèria dels personatges. «Pel que fa a la conducta humana –escriu Ifor Evans–, va estar sempre dominada pels conceptes de lleialtat i deslleialtat i per les conseqüències que aquests generen sobre la vida humana». En el llegat de Shakespeare no hi té cabuda res comparable als consells de Don Quixot a Sancho; en el món cervantí no hi ha res que sigui equiparable a la lluita fratricida que desencadena la successió de Lear o al monòleg d’Antoni per enardir la plebs romana després de l’assassinat de Juli Cèsar.

Àmbit perillós

Potser té molt a veure en tot plegat l’ambient que dominava el món del teatre. Era un àmbit sovint perillós, on la violència i els excessos coexistien en un mateix espai amb les excel·lències de l’escena isabelina, segons ho explica Giuseppe Tomasi di Lampedusa, autor d’El gatopardo, en els comentaris que va dedicar a l’obra de Shakespeare: «Ser director de teatre equivalia llavors a ser una barreja de propietari de prostíbul i de capo de màfia». I relata que el 1597, any de l’estrena d’Enric V i de Juli Cèsar, es van registrar nou homicidis als teatres de Londres a causa d’altercats en els quals es barrejaven delinqüents, soldats de fortuna, mariners amb antecedents en la pirateria i altres individus de moral dubtosa.

No és que Cervantes visqués una existència regalada –va ser ferit a Lepant, va conèixer la presó, el captiveri d’Alger i les estretors d’una economia ranquejant–, però com explica Francisco Rico a Tiempo del Quijote, «també hi havia raons per a l’absurditat de donar per històriques les fantasies cavalleresques i creure possible ressuscitar-les a l’altura del 1600: a l’ínfima noblesa en descomposició, la cavalleria errant de Don Quixot li tornava la llibertat i l’esperança». D’aquí ve que el que realment importi sigui l’imaginat més que el percebut, com explica Rico: «El paisatge real s’intueix en l’acció narrada, en els personatges, no es llegeix literalment al text. El que es pinta en canvi amb vigorosa exactitud és el paisatge fantasiejat per Don Quixot». No és aquesta una norma que es repeteixi en tota l’obra de Cervantes, però el relat de l’hidalgo és la referència suprema del seu llegat.

Frases hermètiques

Notícies relacionades

Jordi Gràcia: "És absurd convertir el 'Quixot' en un decàleg de saviesa"

Josep Maria Pou: "Shakespeare et té sempre en estat de desassossec"

¿Vol dir-se que la inclinació per la realitat de Shakespeare és absoluta? Cal dubtar-ho en els passatges d’algunes de les seves peces més conegudes, en monòlegs comprensibles en el seu conjunt, però enigmàtics, com diu Javier Marías, quan es busca el significat concret de frases sovint hermètiques. Marías es refereix a un «Shakespeare indecís», que, per exemple, fa dir a Otel·lo, abans de matar Desdèmona: «És la causa, és la causa, ànima meva, no deixeu que us l’anomeni, castes estrelles: és la causa». ¿Quina causa és aquesta, cal preguntar-se? ¿Quines escletxes de la naturalesa humana s’escapen de tothom menys de l’autor del soliloqui? Quatre-cents anys més tard de la primera representació seguim sense resposta.

A Shakespeare i a Cervantes, amb enigmes o sense, només se’ls pot atribuir la «perfecció inescrutable» que Henry James va adjudicar a algunes novel·les d’Honoré de Balzac. Quan el mateix James es va referir a Flaubert com «el novel·lista dels novel·listes», va oblidar Cervantes; en canvi, quan Orson Welles es va dir deixeble de Shakespeare, amb aquestes o altres paraules, es va atenir a la realitat de la seva pròpia obra i no només a les adaptacions per al cine que va fer de les tragèdies del bard. En certa ocasió, Gonzalo Torrente Ballester, ja gran, va declarar en un programa de televisió: «Segurament, Quevedo escrivia millor, però Cervantes pensava millor». ¿Com pensaríem avui si Shakespeare i ell no haguessin existit?