Judith Butler: "Expressar idees ja es veu com una forma de terrorisme domèstic"

Va créixer en una família jueva de Cleveland (Ohio) d’ascendència hongaresa i russa. Va rebre una educació religiosa, però als 15 anys va trinxar el patró de «dona casada i amb fills» al revelar que tenia nòvia. La lectura precoç de Simone de Beauvoir –«no es neix dona, s’arriba a ser-ne»– va ser una espurna que va encendre la seva teoria del gènere i el sexe. El 1984 es va doctorar sobre Hegel a Yale (Connecticut). ‘El género en disputa’ (1990), ‘Cuerpos que importan’ (1993), ‘Vida precaria (2006) i ‘Marcos de guerra. Las vidas lloradas’ (2010) són obres de referència. La seva parella, Wendy L. Brown, és professora de filosofia política de Berkeley. Totes dues van adoptar un nen. Va lluitar als anys 90 pels drets de gais, lesbianes i ‘trans’. Ara la filòsofa nord-americana obre el seu radar polític a immigrants, minories racials, desnonats del benestar, dones. Vides precàries que intueix com el pilar d’una democràcia radical.

D'entrada, Judith Butler intimida una mica. La feminista acostuma a sortir a les fotos amb gest sever i fa falta una ampolla d'oxigen per baixar a les profunditats de la seva obra. Però resulta que la icona de la teoria queer -la que sosté que el gènere i el sexe són construccions socials i, per tant, susceptibles d'entrar-hi i sortir-ne- és una persona encantadora que avui se sent «obligada» a ampliar el seu front de batalla polític, inicialment centrat en els drets de gais, lesbianes i trans, a altres vides precàries. Descobrir aquestes vides estancades, destaca la no tan ferotge Butler, pot ser el pilar d'una democràcia radical.

-La lluita va començar per vostè.

-Als 6 o 7 anys em va assaltar la qüestió de com podia viure a la meva pròpia pell. Tenia un cos de dona però no em sentia dona... Ni home. ¿Quin era el meu gènere? Per una altra part, ja llavors notava que a molta gent li era difícil entrar al meu món sense por, sense humiliació, sense exercir la violència.

Aquest debat interior esdevenia en una família jueva tradicional d'Ohio. Un oncle seu va ser empresonat per trans i va morir a la presó. Uns cosins van ser expulsats de casa per gais. I a ella la van portar al psiquiatre als 15 anys, quan va anunciar la seva homosexualitat. «L'única forma de descriure'm era com una lesbiana de bar que passava els dies llegint Hegel», va definir una vegada aquell passat boirós.

-¿Va sentir violència en carn pròpia?

-Sí. Va ser una etapa d'una gran inquietud. No sabia com anar a l'escola, com vestir-me, com explicar-ho als meus pares. No es tractava d'una decisió racional, era una experiència corporal que s'imposava.

-D'aquí ve el seu «pensar des del cos».

-Sí. Lluitar per decidir amb qui te'n vas al llit situa el cos al centre del discurs. Tots els que es barallen per la protecció contra la violència tenen el cos al centre de l'organització política. Llavors, jo simplement em preguntava com podia trobar la llibertat d'aparèixer al món, amb els altres. Però, compte, prèviament tenia molt clar que podia.

-Ara es pregunta com podem viure junts, tots, en aquest món complicat.

-I no és fàcil. Si en la vida en parella, que és un context d'afecte, apareixen l'ambivalència i l'agressivitat, cohabitar en el món quan som de diferent origen, religió i llengua encara és més complicat. Però estem obligats a viure junts, a afrontar els problemes de reconeixement de l'altre.

-Els telenotícies diuen una altra cosa.

-Ens hem de preguntar: «¿Qui som?». I no fixar una resposta. ¡Res de definir qui som per endavant! És fonamental fer-se la pregunta indefinidament.

-Mentrestant, l'economia ens defineix des de dalt.

-¡És terrible! Hi ha gent absolutament paralitzada. Els pobres, els precaris, els sense esperança. Però Judith Butler té més preguntes que respostes.

-Vaja. ¿Ni tan sols una intuïció?

-Quan vaig escriure sobre gènere vaig subratllar que era un acte performatiu. És a dir, vaig defensar el gènere com un esdevenir. El que és central és que cada persona té el poder d'actuar. És molt important afirmar aquest poder, que jo no vaig sentir de jove.

-Voler no sempre és poder.

-Adverteixo llaços de solidaritat que van més enllà de la defensa dels drets propis i que impulsen a la mobilització. Crec que és possible articular una aliança política dels que s'oposen a les condicions de precarietat que inclogui els que la pateixen. Una vegada ho aconseguim, una vegada definim què és una vida que es pugui viure, podrem arribar a acords polítics i econòmics sobre els principis d'igualtat. S'ha de comptar amb el suport dels altres per contestar al poder explotador. ¿Sona utòpic?

-Una mica, sí. 

-S'ha de creure que és possible precisament quan sembla que no és possible. La solució pot emergir en l'escena de la impossibilitat.

-Vostè deu ser molt pacient.

-[Riu] Tinc esperança.

-48 feminicidis a Espanya des de començament d'any desesperen.

-Per això importa l'acció. He passat un temps a Llatinoamèrica i he notat l'enorme aliança entre feministes i no feministes per combatre la violència contra les dones i els trans. Han anat al Tribunal Interamericà per fer constar que la violència sexista és una violació dels drets humans. S'ha de reconceptualitzar la idea d'«humà» que inclogui qualsevol que pateixi una violència acceptada.

-¿Qui són?

-Les dones, les minories racials, els discapacitats, els sense sostre, els refugiats... Però també cada vegada hi ha més gent que entén la seva feina com a temporal i prescindible. No poden pensar en futur i senten que, d'alguna manera, són responsables de la seva condició.

-La «violència acceptada» sembla augmentar, no disminuir.

-La desigualtat està augmentant a cotes inacceptables.

-¿Què la indigna molt?

-El cas dels estudiants normalistes d'Ayotzinapa, a Mèxic, per exemple. La violència contra uns joves que volien exercir el seu dret de reunió i d'expressió és absolutament horrible. Tant com veure que la policia s'arronsa d'espatlles i diu «és impossible descobrir qui va ser», «no hi ha rastre». I després aterren els forenses argentins i descobreixen molts rastres. És execrable no només la complicitat de la policia amb els crims, sinó també el silenci de l'Estat de Mèxic, i del meu propi país, els EUA.

-Els hipercrítics com vostè, ¿se senten còmodes al seu país?

-Visc a San Francisco, i a Califòrnia tenim molts problemes amb la policia, que ara s'entrena en empreses de seguretat. Tracten la gent com a terroristes, encara que es limitin a expressar el seu dret a protestar. Expressar idees en l'espai públic comença a ser vist com una forma de terrorisme domèstic.

-¿Els atemptats de París donaran 'bonus track' a l'abús?

-Sí. Estic treballant en un article sobre la protesta en l'espai públic. Són concentracions imprevisibles que, sovint, la policia i l'Administració etiqueten de motí. Redoblar la seguretat és entrar en guerra contra el propi poble.

-Fa 25 anys que difon teories, ¿què ha canviat?

-Desgraciadament els llibres no tenen la capacitat de canviar les coses. Tots els llibres feministes són necessaris per obrir possibilitats. Però insisteixo que és necessari sentir que és possible actuar, abans d'actuar. S'ha de tenir la confiança i l'experiència de sí per modificar les coses. Però hi ha massa gent que no creu tenir-ne la capacitat.

-En el cas de les dones, convindria que s'hi interessessin els homes.

-El feminisme és un moviment per a les dones, per als homes i per als que desborden el gènere normatiu.

-Bé, ¿però què els diria a ells?

-És important que participin en el feminisme perquè poden influir sobre altres homes, donar exemple d'una masculinitat alternativa, no violenta. El millor feminisme és el que s'oposa a la desigualtat, la subjugació i l'explotació. El que treballa sobre el concepte de poder.

-¿Quantes parades falten per al final del patriarcat?

-[Riu] Encara hi ha massa marcs de poder a combatre, no només aquest. El racisme, la misogínia, el colònialisme, el capitalisme. Posar en qüestió tots els vincles de poder és una tasca possible. En la pròpia història de l'anticolonialisme hi podem trobar exemples d'èxit. No un èxit definitiu, però èxit al capdavall.

-¿Per on diria que passa l'emancipació?

-El pitjor és ser absolutament dependent d'un poder que t'oprimeix. El que és horrible és la seva circularitat. És una subjugació que no permet viure. L'alliberament d'aquest poder és una forma d'emancipació. Diria que si un és dependent d'una forma de poder que no oprimeix, que permet viure, això és emancipació. I en qualsevol cas, s'aconsegueix de manera col·lectiva.

-¿De què o de qui depèn vostè?

-De la gent a qui estimo, de tots aquells que em llegeixen.

-Tossuts. Els seus llibres són endimoniadament difícils.

-¡Oh, ho sento! Però hi ha gent a qui li agrada treballar amb el llenguatge i enfrontar-se amb la dificultat.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-En la seva línia. ¿Al fina ha aconseguit estar bé a la seva pròpia pell?

-[Riu] De tant en tant.