Catalunya, ¿decisiva per inclinar la balança? Cinc claus d’aquesta nit electoral del 23J

Quant a la retòrica, perquè el PSOE –i fins i tot algun membre del PP– ha fet campanya alertant que un Govern popular podria reactivar l’independentisme, perquè l’extrema dreta de Vox ja ha fingit amb una intervenció de l’autonomia catalana si això passa i perquè el sobiranisme arriba al 23J enfrontat pel preu a una eventual investidura de Pedro Sánchez. Quant a l’aritmètica, perquè Sánchez necessita un triomf socialista sense precedents a Catalunya per reeditar l’Executiu de coalició –i alhora bons resultats dels seus potencials socis– i perquè des d’abans del 2012 el PP, ara sota el lideratge d’Alberto Núñez Feijóo, no es fixava aquesta autonomia com a puntal per a les sigles com Madrid o Andalusia ni com a símptoma d’un canvi polític que li permeti arribar a la Moncloa.

Aquestes són les cinc incògnites que aclariran aquesta nit electoral:

Les enquestes donen per fet el triomf del PSC a Catalunya, però el dubte és si la victòria serà arrasadora i suficient per catapultar Sánchez. El 2019, ERC va guanyar les generals d’abril i la repetició electoral del 10N, però la demoscòpia apunta que no tenen rival al primer lloc i que el partit de Salvador Illa aconseguirà la seva tercera victòria consecutiva després de les catalanes del 2021 i les municipals del 28 de maig d’aquest 2023. A la caserna socialista aspiren a obtenir fins a 18 representants –les visions més optimistes arriben als 20 diputats–, però per a la reedició del Govern actual també serà necessari un bon resultat dels Comuns, que busquen mantenir, almenys, els 7 diputats, tot i que temen veure’s impactats pel «vot útil» que ha marcat el transcurs de la campanya socialista.

El duel entre els dos principals partits independentistes és clau en la batalla per l’hegemonia, però també es llegirà com un desempat ciutadà a la dualitat d’estratègies a Madrid i, en efecte, es convertirà en el segon examen al Govern en minoria de Pere Aragonès.

Junts va aconseguir el segon lloc en vots en les recents eleccions municipals, malgrat haver-se quedat amb un poder institucional residual després dels pactes del 28M, tot i que Esquerra va aconseguir més nombre de regidors malgrat perdre 300.000 vots. El repte postconvergent és repetir la gesta i per això han desenvolupat una campanya marcada pel xoc amb els republicans i la «confrontació» al Congrés; a això, ERC ha respost traient pit dels indults i de la reforma penal.

Si bé la precampanya va arrencar amb Gabriel Rufián animant a pactar un preu comú a Sánchez, va acabar amb un encreuament d’acusacions per la impossibilitat de consensuar les exigències. La CUP es va afanyar a fixar el cost en la data i pregunta d’un referèndum; Junts va posar sobre la taula el traspàs de competències per celebrar una consulta, i, finalment, ERC el va circumscriure a la taula de diàleg, el traspàs de Rodalies i el final al dèficit fiscal. Oriol Junqueras i Jordi Turull es van retreure el preu pagat per ells mateixos, els més de tres anys de presó després de l’1-O, i arriben a les urnes tan allunyats com al llarg d’aquest post 2017. Si guanya Sánchez tornaran a ser crucials, però si guanya Feijóo perdran la seva influència a Madrid.

A causa de la polarització entre Sánchez i Feijóo, i de les constants apel·lacions al «vot útil», el PSC pot arrabassar a l’independentisme bona part d’electors, ja que els socialistes mobilitzen partint del vot anti Vox a Catalunya. Però ERC i, molt especialment Junts, poden patir a més el càstig de l’abstenció, després que la direcció de l’ANC advoqués per no acudir a les urnes com a mostra del descontentament per la falta d’acció política cap a la desconnexió de Catalunya, per més que finalment les bases de l’entitat esmenessin la cúpula i es descartés una campanya activa. Si bé en les municipals va primar el vot per la gestió, en les generals els sobiranistes esperen que l’independentisme no es quedi a casa sabent que el futur Govern pot quedar a les seves mans.

Notícies relacionades

Sánchez confia en un triomf d’Illa que tregui del Govern l’independentisme

¿Segur que està en risc la majoria independentista?

Els populars tenen l’ull posat en Catalunya i, després dels demolidors resultats del 2019, amb tan sols dos escons, el pronòstic actual és que es multipliquin, fins i tot arribant a fins a 8 parlamentaris. L’incentiu electoral de Feijóo a escala de tot Espanya es combina a Catalunya amb l’exhibició d’una estratègia de moderació dialogant amb els catalans, a fi de desmarcar-se de la «mà dura» dels ultres de Vox: «Si va bé a Catalunya, va bé a tot Espanya», repeteixen en el partit. Així, confien a captar el descontentament amb Sánchez prometent rebaixes fiscals, bilingüisme i seguretat jurídica. Les urnes revelaran si la remuntada popular és equiparable a la seva representació abans del començament del procés.

El PDECat i la CUP es juguen la supervivència al Congrés. La postconvergència, en aquest cas, no independentista, juga la carta de desmarcar-se de la confrontació al Congrés i de la lògica revengista de Junts, apostant per negociar tant amb Feijóo com Sánchez, a favor del peix al cove. En canvi, els anticapitalistes miren de liderar l’esquerra a l’esquerra del PSOE i Sumar, als quals miren de desdibuixar per aconseguir algun lloc a l’hemicicle. ¿Aconseguiran representació? Aquesta nit ho sabrem.