Jurament en sèpia

Les coses no sempre són com es veuen, depèn des d'on es mirin i els partidaris de la democràcia vam seguir amb escepticisme la coronació de Joan Carles I. No hi havia gaires raons per a l'optimisme coneixent les arrels que recolzaven la seva legitimitat. El dia 20 de novembre de 1975 va començar amb la notícia que Franco havia mort, la va anunciar el president del govern, Arias Navarro amb llàgrimes de dolor i la veu entretallada per la tristesa.

L'Espanya oficial es va vestir de dol, la clandestina va brindar amb xampanys clandestins. No va ser una sorpresa aquella mort, ja que segons es filtrava des de l'equip mèdic habitual era impossible mantenir amb vida el presumpte cadàver, malgrat els acarnissaments quirúrgics a què l'havien sotmès.

Els mitjans de comunicació oficials i oficiosos glorificaven l'obra del Caudillo i els guardians de les essències repetien la frase que Franco ho deixava tot ben lligat. L'hereu ja havia assumit de manera interina la direcció de l'Estat durant uns mesos l'any anterior, però Franco va tornar a reprendre els seus poders, la falta del poder li provocava ansietat, alimentada pel seu gendre el marquès de Villaverde i altres familiars com la seva dona Doña Carmen, volien que el victoriós Caudillo morís amb l'espasa posada.

Confiança en els miracles

Però la segona vegada no va ser possible, el Príncep va assumir el càrrec de cap d'Estat sabent que en aquesta ocasió la seva interinitat no tindria marxa enrere, malgrat que molts confiaven en un miracle quan l'arquebisbe de Saragossa i conseller del Regne, monsenyor Cantero Cuadrado, va anar amb el mantell de la Mare de Déu del Pilar per cobrir amb ell el cos de l'il·lustre malalt. En contra de l'esperança màgica, el mantell no va fer el miracle. I verdaderament Franco va acabar morint i va desencadenar un diluvi de plors rituals, alguns desesperadament sentits. Se n'anava l'home qualificat de providencial durant quaranta anys. L'últim gran croat d'Occident.

Els mecanismes de la successió es van posar en marxa d'acord amb la llei de successió del cap d'Estat. Segons l'entramat legal, el succeiria el príncep Joan Carles de Borbó i Borbó a títol de Rei i amb tots els poders del dictador. Franco havia establert que es tractava d'una corona instaurada, ho havia escrit amb tota claredat en una carta dirigida a Don Joan, el 16 de juliol de 1969: "Jo desitjaria que comprenguéssiu que no es tracta d'una restauració, sinó de la instauració de la monarquia com a coronació del procés polític del Règim, que exigeix la identificació més completa amb aquest, concretat en les lleis fonamentals ratificades per tota la nació". Dinamitava les esperances de Don Joan, però no s'hi va resignar i, malgrat que el comte de Barcelona va lluitar per canviar el destí, no ho va aconseguir.

Purs ritus del franquisme

Dos dies després de la mort de Franco, el 22 de novembre, fent un parèntesi en el dol oficial, en una cerimònia impregnada per la tristesa del record de Franco, es va procedir a la proclamació per les Corts generals com a Rei d'Espanya de Joan Carles. L'acte es va desenvolupar segons els més purs ritus establerts pel franquisme.

El jove príncep va aparèixer vestit de capità general dels Exèrcits, acompanyat de la seva dona, les seves dues filles i el seu fill Felip, predestinat a ser l'hereu. L'acompanyaven altres familiars, mentre el seu pare plorava a Estoril el tron perdut, encara que sense renunciar als drets dinàstics. Els procuradors presents van acollir l'arribada del llagrimós president Arias Navarro amb una gran ovació.

Els membres del Consell de Regència, format pel president de les Corts, Alejandro Rodríguez Valcárcel, l'arquebisbe de Saragossa, monsenyor Cantero Cuadrado i el tinent general Salas Larrazábal van presidir la cerimònia. A la dreta del faristol central, sobre un coixí de vellut vermell amb brocat, hi havia la corona d'or repujat rematada per una gran creu. Al seu costat, s'estenia el ceptre de plata llaurada i amb l'empunyadura de cristall de roca. El moment més solemne va ser quan el president del Consell de Regència i de les Corts, senyor Rodríguez de Valcárcel, va agafar el llibre dels Evangelis i acostant-se a l'hereu va pronunciar amb el to de les grans solemnitats: "Senyor ¿Jureu per Déu complir i fer complir les Leyes Fundamentales del Reino?» L'hereu va recitar amb veu clara i emocionada: "Juro complir i fer complir les Leyes Fundamentales del Reino, així com guardar lleialtat als principis que informen el Movimiento nacional".

Rodríguez de Valcárcel va tancar el moment que exaltava Joan Carles al tron d'Espanya amb el ritual: "Si així ho feu que Déu us ho premiï, i si no, que us ho reclami." El nou rei va reconèixer la labor de Franco, va exposar una visió optimista del futur i va destacar la seva plena confiança en el poble espanyol. Franco estava de cos present al palau d'Oriente, però el seu esperit flotava en l'ambient d'aquelles Corts devotes del seu llegat. El nou rei i la jove reina van recórrer entre aplaudiments els carrers que porten des de les Corts al palau d'Oriente per pregar davant el cadàver de Franco. Es van asseure a la part dreta del taüt mentre les interminables cues seguien desfilant. En l'homilia del funeral, el cardenal González Martín, arquebisbe de Toledo, el va acomiadar com l'espasa més neta de la cristiandat. La missa de l'Esperit Sant o de Coronació del Rei la va oficiar, a l'església de Los Jerónimos, el cardenal Tarancón amb una homilia aperturista, instant-lo a ser el rei de tots els espanyols.

El destí havia col·locat Joan Carles en una de les situacions dinàstiques més confuses que es puguin donar en una transmissió monàrquica. Semblava impossible que pogués sortir indemne i amb el cap coronat d'aquell laberint enverinat. Hereu de Franco i del franquisme, era rebutjat pels zeladors observants del Règim, pels falangistes ortodoxos. Acusat de traïdor pels monàrquics i deslleial a la monarquia que encarnava el seu pare. Menyspreat per tota la gamma de polítics que s'havien oposat a la dictadura i que només acceptarien la democràcia. Aquí s'alineaven els comunistes, l'àmplia gamma dels socialistes, els nacionalistes i els devots de l'ampli arc de sant Martí republicà.

Va tenir fortuna l'expressió de Vilallonga qualificant-lo com a Juanito el Breve. Semblava el personatge ideal per a una tragèdia de Shakespeare o Esquil. No ho va ser. Fent acrobàcies inversemblants va trencar amb els lligams del passat, va impulsar reformes polítiques que van permetre saltar de la dictadura a la democràcia. El que vam anomenar Transició. Va adquirir la legitimitat dinàstica per la renúncia del seu pare a la Corona, transmetent-li a ell tots els drets. Va aconseguir la legitimitat jurídica empeltant-se en la nova Constitució pactada per tots els partits polítics i votada democràticament. La legitimitat de l'acceptació popular la va guanyar parant el cop militar del 23-F. Amb aquestes tres legitimitats i amb més llums que ombres va regnar 39 anys. Joan Carles ha estat molt útil per al seu país. Que tingui una llarga i tranquil·la jubilació.

Notícies relacionades

El gir copernicà de González Amador

Imputats dos excàrrecs del Govern de Madrid per la covid en residències

Postdata per un premi

El 1995 s'havien d'entregar el Premis de Periodisme Rei d'Espanya a Beatriz Magno per un reportatge que narrava foscos episodis de venda de nens en adopció al Brasil i una possible venda d'òrgans en la qual podien estar implicats ciutadans nord-americans. Es va desfermar una tempesta diplomàtica. L'ambaixador nord-americà Richard Gardner em va trucar fet una fúria, també va prendre cartes en l'assumpte el Departament d'Estat, que va pressionar sobre el nostre ministeri d'Afers Estrangers, el cap de la Casa Reial, Fernando Almansa, i el Rey. En l'entrega a la Zarzuela, el Rei em va cridar a part i em va dir: "¿Saps què em va proposar l'ambaixador perquè no entregués el premi? Ni més ni  menys, que fingís una malaltia. ¿T'ho pots creure?, el vaig enviar a fer punyetes de la manera més suau possible, però havia d'entendre que el Rei no es posa malalt per la voluntat d'un ambaixador per molt poderós que sigui el país que representa.