Un debat amb afonia

L' 11 de novembre se celebra als països de la Commonwealth (i en alguns altres, com França, Bèlgica i Polònia) el Dia de l'Armistici, una jornada que serveix per commemorar el final de la Gran Guerra i per honrar els caiguts en totes les operacions militars. Els caps de llista de les cinc principals forces polítiques catalanes es van reunir ahir a la nit en un plató de TV-3 per contrastar els seus programes electorals i, conscients potser de la importància de la data, van decidir respectar l'armistici: no hi va haver sang.

«Volem que hi hagi una autèntica confrontació d'idees, que els candidats puguin parlar de tot i no els quedi res al pap», havia declarat poc abans de l'inici del programa la presentadora, Ariadna Oltra. Va pecar d'optimisme i la confrontació d'idees va ser escassa. Els aspirants van debatre poc i van invertir la part més important del temps assignat a repetir els arguments que esgrimeixen als mítings des de l'inici de la campanya. Algun fins i tot va voler fingir que estava sol al plató, com Josep Antoni Duran Lleida (CiU), que durant tota la primera part es va dedicar a enunciar els seus missatges mirant a la càmera i ignorant la presència dels altres contertulis (al descans segurament va ser advertit de l'inquietant efecte que això provocava i va canviar d'estratègia).

ANTAGONISMES / En un debat d'aquestes característiques, és essencial elegir bé l'antagonista. L'ortodòxia diu que un candidat no ha d'entretenir-se a adreçar el sabre al representant d'un partit amb un electorat que és immune al seu discurs, sinó buscar el cos a cos amb aquells amb qui es disputa una porció de vots indecisos. Per això els principals duels directes van ser els que van entaular Carme Chacón (PSC) i Jorge Fernández Díaz (PP), que no solament representaven els dos partits majoritaris a Espanya, sinó que, especialment a les poblacions de l'àrea metropolitana, lluiten per un nombre gens menyspreable d'electors.

En aquest desafiament Chacón va jugar amb un avantatge. El candidat del PP es va presentar completament afònic, de manera que, més que atendre les seves propostes, l'espectador esperava que en qualsevol moment demanaria una reunió de lescinc famílieso faria una oferta que els altres no podrien rebutjar. La cap de llista del PSC va insistir una vegada i una altra en la seva coneguda tesi que populars i convergents encarnen el mateix model basat en «els regals fiscals a les grans fortunes i les retallades en serveis bàsics» i va llançar un bastant sorprenent gest al moviment del 15-M, que va definir com «una de les coses més rellevants que li han passat a la nostra democràcia».

A l'altre costat del tatami, Fernández Díaz va reproduir amb fidelitat les receptes del seu líder, Mariano Rajoy, i va centrar bona part de les seves intervencions a fustigar el Govern socialista per l'alarmant situació de l'ocupació a Espanya i a defensar que de la crisi se surt amb un pla d'ajuda als empresaris (encara que ells diuen «emprenedors») que serveixi per crear llocs de treball. En una de les seves intervencions va parlar en castellà, encara que va reconèixer que a Catalunya «no hi ha un conflicte lingüístic».

Entre un i l'altre, Duran mirava a la càmera. El candidat de CiU va aprofitar les pulles que va rebre de la socialista i del popular per presentar la federació nacionalista com «la força central de Catalunya», es va vantar d'haver salvat l'economia espanyola del rescat, va revelar que un conveni firmat entre Iberia i el Congrés dels Diputats no li permet viatjar en classe turista i va esmentar de passada la proposta del pacte fiscal, una bandera que sembla agitar cada vegada amb menys convicció.

Notícies relacionades

Gairebé un diàleg de sords

Més empatats que mai

Aquesta circumstància va ser aprofitada per Alfred Bosch (ERC) per erigir-se en el paladí del concert econòmic, com a pas previ, això sí, a la meta final de la independència. Bosch va acusar els nervis del seu debut en un debat d'aquesta mena i va estar una mica descol·locat durant bona part de la sessió, encara que en el tram final, dedicat a les relacions entre Espanya i Catalunya, va recuperar l'aplom i es va anotar un punt al fer una defensa de TV-3 davant les ànsies de retallada que reclama el PP i que estudia CiU.

Joan Coscubiela (ICV) va tenir la fortuna d'anar per lliure. Pràcticament ningú el va interpel·lar i ell va poder dedicar-se a exposar les seves propostes amb serenitat, denunciar el desmantellament de l'Estat del benestar i mossegar el camal de Carme Chacón al recordar-li, una vegada i una altra, la seva condició de ministra d'un Govern que, entre altres coses, no ha aprovat la fórmula de la dació en pagament per saldar la hipoteca que ara el seu partit defensa.