Sánchez Dragó, el fill de totes les guerres

Ha mort un dels Fernando Sánchez Dragó que hem conegut. És impossible que hagin mort tots, ja que va ser ubic i generós, no tan sols aquell que, al final de l’escapada, semblava suplantar-los a tots els que va ser.

Va ser un revolucionari comunista, si es vol, i va ser un reaccionari espanyol, que és una manera de ser molt reaccionària; aquest país, amb ell també, mai va tenir mitges tintes. La seva última gesta va ser una espècie de burla del sistema parlamentari, la qual cosa té a veure amb l’essència mateixa del que va voler fer amb la seva saviesa: regalar-la per fer gràcia o per posar límits a la desgràcia.

Va ser, en l’època en què Dionisio Ridruejo ja es parlava amb Jorge Semprún, el que abandonava tota esperança de ser, a més, l’hereu del seu pare, i llavors es va encarregar altres parentius per participar de guerres a què no semblava pertànyer.

De totes aquestes coses, unes d’atrabiliàries i d’altres de genials, va fer autobiografia; era el més autobiogràfic dels espanyols, perquè no es volia perdre cap cantonada de la història que havia viscut, tot i que hagués d’inventar-la amb la gràcia (i l’atreviment) amb què es va inventar que Espanya era gargoris i també avidis.

Va decidir, doncs, ser de totes les guerres, burlant-se, a més, d’aquella per la qual, entre d’altres ell, va estar algun temps en una presó d’on va sortir primer d’esquerres per entrar, pel costat més delicat de la realitat, com un sabotejador d’aquell guarisme estrany que era l’antifranquisme, del que no va renegar però pel qual tampoc va apostar quan amics sobrevinguts de la ultradreta espanyola li van proposar que fos també, aquesta és la tercera guerra, dels seus. Es va fer de Vox. Ho era. ¿Ho era? ¿De debò Dragó era totes les coses que va ser?

Es va fer, doncs, un reaccionari, un fet que en altres països no està tan mal vist com aquí, perquè allà s’alternen unes idees amb les altres amb més facilitat. Però aquí no li van perdonar ni que fos, i ho va ser d’allò més, un lector extraordinari, un entrevistador beneït per la curiositat i un individu (no posin aquesta cara) generós, sempre pendent del penúltim amic que encara tingués a la cartera.

Notícies relacionades

Savall reviu el Schuman líric

‘Woman’ premia els millors productes i marques de bellesa

No va dir mai ‘no’ a un favor, i estava disposat a escoltar ofertes d’abraçada o de riure; també, prenguin-ne nota, era un home carismàtic i versàtil. Molt més que el mite (o estafa) del qual s’ha parlat tantes vegades. No era Dragó només el Dragó que veuran ara en els pasquins o en les ressenyes. El que cregui que tan sols era aquest és que vol oblidar que va ser un dels agitadors més interessants, més conspicus, d’un país al qual ell va treure (tampoc posin aquesta cara) el costat fosc gairebé negre d’una postguerra que no cessa i a la qual ell, en els últims temps, no va aportar res.

I això no era propi d’ell, però és propi dels que li van ensenyar el camí de la burla del que va significar el passat comú del qual venia.