Manu Chao, crònica d’una desaparició

El resultat, ‘Clandestino. En busca de Manu Chao’ (que Libros del Kultrum acaba de publicar en castellà, gairebé nou anys després que veiés la llum l’original anglès), és una biografia tolerada (que no explícitament autoritzada), però és també molt més que això: un fascinant llibre de viatges, un manifest polític i una novel·la d’aventures els protagonistes de la qual recorren Colòmbia amb tren en companyia d’una tropa de pallassos i un drac llançaflames, es veuen embrancats en un enfrontament entre bandes de narcotraficants mexicans, s’allotgen en un hospital psiquiàtric de Buenos Aires i en un campament de refugiats a Algèria, beuen en un munt de bars, de París a Rio de Janeiro i de Brixton a Nova York, i, finalment, desapareixen.

«El meu propòsit era desxifrar en la mesura possible el misteri que envolta Manu Chao, saber què és el que l’impulsa, però diria que ho vaig aconseguir només a mitges, perquè, malgrat tot el temps que vam passar junts, en molts aspectes continua sent una persona indesxifrable per a mi», explica Peter Culshaw des de Salvador de Bahia, on està aquests dies gravant un disc. Segons relata, fins al ‘modus operandi’ per a la confecció del llibre semblava tenir més relació amb una trama d’espies que amb una biografia a l’ús: «De sobte, el telèfon sonava i se’m donaven instruccions amb unes coordenades molt imprecises: ‘¿Pots quedar en un cafè d’una plaça de Madrid dissabte que ve?’. Tot era un punt misteriós».

De Sèvres a Mali

‘Clandestino. En busca de Manu Chao’ s’estructura en dues parts. La primera, més lineal, repassa la trajectòria de José Manuel Tomás Arturo Chao des dels seus inicis a principis dels anys 80 en un trio de rock’n’roll de barri anomenat Joint du Culasse fins al seu treball com a productor per al duo malià Amadou & Mariam el 2005, passant per la seva flamígera etapa com a ‘frontman’ i principal força motriu del grup Mano Negra, pels anys de foscor i confusió que van precedir el llançament de ‘Clandestino’ i per les explosives i molt anòmales gires amb què el músic va tractar de surfejar l’onada de l’enorme èxit que van obtenir tant aquest disc com la seva continuació, ‘Próxima estación... Esperanza’. La segona part, gairebé un dietari dels viatges que l’autor va fer per tot el món perseguint l’esquiu Manu, es correspon amb el període en què l’activitat musical de l’autor de Desaparecido comença a difuminar-se en una llarga sèrie de projectes laterals a què resulta difícil seguir-los el rastre.

De fet, l’últim elapé d’estudi de Manu Chao en solitari, ‘La Radiolina’, es remunta al 2007. Des d’aleshores, l’home ha publicat alguna referència en directe, ha col·laborat en discos d’altres artistes, ha gravat cançons disperses que ha distribuït de forma gratuïta a internet i s’ha mantingut allunyat dels circuits convencionals de concerts i gires. Aquest afany a operar al marge de les normes del negoci musical entronca amb els anys de Mano Negra, un grup que, en paraules del seu mànager Bernard Batzen, «podia haver sigut tan gran com U2» si només hagués promocionat els seus àlbums degudament en lloc d’embrancar-se en «aventures quixotesques» com fer una gira de quatre mesos per l’Amèrica Llatina... ¡amb barco!

«Una promesa incomplerta»

Culshaw comparteix el judici de Batzen i entén que, després del cim de ‘Clandestino’, n’hi ha que consideren la carrera de Manu Chao com «una promesa incomplerta». «Jo solia dir-li que el que hauria de fer és posar-se en un estudi amb algú com [el productor brasiler] Jacques Morelebaum i gravar un disc en tres setmanes, a la vella usança. Però, per descomptat, ell ha ignorat sempre aquest tipus de consells perquè no vol trair la seva independència. Al cap i a la fi, aquest costum de torpedinar les seves pròpies expectatives és part del seu atractiu. I si el que li ve de gust ara és publicar cançons a mig fer a internet, doncs bé per ell. Almenys, Manu Chao ha publicat un àlbum que té la consideració de clàssic, i això és més del que poden dir gairebé tots els músics del planeta».

Li pregunto a Culshaw si aquesta voluntat de mantenir un perfil baix, gairebé (ehem) clandestí, no és en part producte de la frustració que Chao sent al constatar el limitat impacte social que té la música en el món contemporani. «És una reflexió interessant –respon–. Ell aspira a canviar la vida de la gent amb la seva música, i crec que en molts casos ho ha aconseguit. Però sap que no pot canviar el món. No en la mesura que el van canviar els Beatles o Bob Marley, perquè avui la música ha deixat de ser rellevant per als joves, que prefereixen centrar-se en coses com la tecnologia o els diners. Per això insisteix una vegada i una altra que l’únic que veritablement té sentit és intentar canviar el teu barri. I això és el que fa».

Por de la depressió

El barri de Manu Chao, en el moment d’escriure aquestes línies, és el Poblenou de Barcelona (abans va viure un temps al costat de la plaça Reial). Però a moltes ciutats de tot el món hi ha barris que el músic pot reclamar com a seus, ja que el nomadisme ha sigut un dels trets més permanents de la seva esquiva personalitat. Peter Culshaw és també un viatger compulsiu i apel·la a la seva pròpia experiència per apuntar que aquest desig continuat de ser en un altre lloc potser amaga certa incapacitat per lidiar amb les imposicions i els compromisos de la vida adulta. «Crec que en la seva actitud, com en la meva, hi ha una gran por de la rutina i de la depressió, que pot ser combatuda amb l’aventura que brinden els llocs nous. Em van dir que [Manu Chao] havia estat fent teràpia, però ell mai en parla. En qualsevol cas, és innegable que viatjar li ha obert els ulls a altres cultures i músiques i a un gran nombre d’injustícies. I que ell, a diferència d’altres artistes, sempre ha estat disposat a aprendre’n i a implicar-s’hi».

Notícies relacionades

De l’angoixa a la calma

Ombra aquí, ombra allà

Culshaw va publicar el llibre el 2013. Des d’aleshores, amb prou feines ha tornat a tenir cap contacte amb Manu Chao. De tant en tant li arriben missatges procedents de l’entorn del músic, però mai directament d’ell. «La seva nòvia va dir que li va llegir el llibre i que li va agradar», relata. La presència del pronom ‘li’ suggereix que el biografiat ni tan sols es va molestar a llegir el llibre per si mateix. O que, simplement, no va voler admetre que ho havia fet per no haver de donar-hi una opinió. L’autor assegura que no l’hi té en compte, tot i que sí que admet que sent que la seva relació d’amistat es va quedar, d’alguna manera, «a mig camí». Potser Culshaw hauria d’haver escoltat amb més atenció l’advertència que Manu Chao li va fer en una de les seves trobades: «Mai coneguis els teus herois».