Ombra aquí, ombra allà

Continuo convençuda que les ombres a la cara del president Sánchez són resultat del maquillatge, un contouring mal matisat, però fonts de la Moncloa es van posar en contacte amb mi per assegurar-me que, en les dues ocasions, només es tractava d’una "mala il·luminació".

És cert que, en les dues compareixences, la localització va ser la mateixa (la sala de premsa de la seu socialista del carrer de Ferraz, a Madrid) i que uns focus mal col·locats poden emfatitzar ombres i projectar un aspecte abatut, demacrat o fins i tot sinistre.

No obstant, és curiós que les ombres es mantinguessin fixes en la seva fisonomia en dues aparicions diferents i que, al baixar de l’escenari, encara tingués les dues marques a la templa... També cal apuntar que, en les imatges prèvies de Sánchez assegut a Ferraz amb la comissió executiva, no tenia cap marca marró.

Que un polític es maquilli (també els homes) és molt comú. Davant les càmeres és bàsic matisar les brillantors. Alguns, ja que hi són, amb la naturalitat amb què ho hauríem de viure, aprofiten per tapar-se les ulleres, posar-se una mica de rímel o fins i tot una mica de coloret. I no només els polítics, sinó també els presentadors d’informatius. Vull pensar que tots ho tenen assumit i superat: que el rebuig estúpid de Nixon de ser maquillat al considerar-ho "una mariconada" en el primer debat televisiu de la història ens serveixi encara de lliçó.

Quan t’enfrontes a una crisi reputacional tan greu com la que estan vivint aquests dies els socialistes, intentes transmetre transparència, claredat i veracitat. A més d’un li pot semblar que una qüestió purament estètica (sigui per maquillatge o per mala il·luminació) no és important en un moment tan crític com aquest i que hi ha altres qüestions més urgents per atendre a la Moncloa i a la seu de Ferraz. No obstant, defensar i repetir en el teu discurs parlat que el PSOE és un partit "net" que "dona la cara" amb dues taques a la cara és, com a mínim, contradictori.

Quan la comunicació verbal i la no verbal entren en conflicte, atorguem inconscientment més credibilitat al gest que no pas a la paraula, i en el cas de Sánchez, independentment de la causa que les provoqués, aquestes ombres no ajuden en res el seu relat.

Si el motiu d’aquest error estètic repetit dos cops va ser únicament d’il·luminació, això ens condueix a pensar que a Ferraz, ara mateix, hi ha pocs llums. Si era maquillatge per dramatitzar el rostre compungit i afectat del president, clarament faltava matisar la idea.

La imatge ho eclipsa tot

Notícies relacionades

De l’angoixa a la calma

Del ‘talent show’al Share Festival

Però si va ser qüestió de make up, ¿per què havia de repetir l’error un altre cop? Una possibilitat és voler distreure amb l’aspecte perquè els pobres arguments que esgrimeixi per defensar-me o protegir-me passin més desapercebuts. És a dir, la imatge ho eclipsa tot i, de vegades, això per si també és una estratègia estètica. Una altra possibilitat és que segueixi la tònica de Melania Trump. Quan la primera dama dels Estats Units provoca una gran polèmica per un aparent error o contradicció estètica, la repeteix fins que deixa de ser notícia (no rectifica i deixa que els altres fins i tot s’hi acostumin).

Dijous passat, quan es va conèixer l’informe de l’UCO, Pedro Sánchez va comparèixer amb vestit i corbata fosca. Una vestidura gairebé de dol, molt adequada per a l’ambient. Dilluns, amb corbata verda (esperança). Però encara hi ha qui considera que tots aquests aspectes són meres casualitats i que l’estètica no és clau en la comunicació política.