¿Va inspirar Kafka l’Agència Tributària espanyola?

L’objectiu essencial de l’Agència Tributària és recaptar, tot i que sigui per sobre de la llei i dels drets i garanties del contribuent. Les potestats de què Hisenda disposa i en fa ús amb aquesta finalitat són tantes que, davant seu, el ciutadà és com David davant una versió particularment tramposa de Goliat. El fisc, de fet, tracta el contribuent no com a ciutadà sinó com a súbdit, i utilitza totes les eines a la seva disposició per fer-li por. Tot això s’afirma a ‘Hechos probados’, documental amb maneres de ‘thriller’ que va veure la llum a la Seminci fa un parell de setmanes i ara acaba d’estrenar-se en ‘streaming’. «Estem sumits en una crisi molt seriosa de l’Estat de dret», afirma el seu director, el sevillà Alejo Moreno. «L’individu es troba indefens davant de l’Administració, perquè les eines de què teòricament disposa per defensar-se no funcionen. Això significa que la nostra democràcia no és real sinó una mera il·lusió, i aquest tipus de règims són caldo de cultiu per a la tirania».

Per argumentar aquestes tesis, la pel·lícula recopila declaracions d’un seguit d’advocats, exdirectors de l’Agència Tributària, jutges i altres experts fiscals; diversos dels quals –com els juristes Matías Cortés i José Manuel Tejerizo– es compten també entre els 35 catedràtics de Dret Financer i Tributari que el 2018 van firmar el document conegut com la Declaració de Granada, que criticava amb duresa el funcionament de la Hisenda Pública i que Moreno va estudiar amb detall per fer la pel·lícula. El fil conductor d’‘Hechos probados’, en tot cas, és la batalla que des de fa 25 anys entaula amb l’Administració l’empresari Agapito García Sánchez, batejat com el morós número 1 d’Espanya quan el Ministeri d’Hisenda va publicar per primera vegada la llista de deutors el desembre del 2015. «La seva història és la d’un ciutadà aixafat pels mecanismes de l’Estat, com la que Kafka va relatar a ‘El procés’», opina Moreno.

Història d’un deute

Història d’un deuteL’origen d’aquest enfrontament es remunta a 1989, quan García va vendre les seves quatre empreses dedicades a la sorra i altres materials de construcció a una empresa britànica per al voltant de 23 milions d’euros. Anys després, l’Agència Tributària el va acusar d’utilitzar societats pantalla per eludir impostos i amb el temps, després de sumar els interessos de demora i les sancions corresponents a la quota que presumptament havia defraudat, va arribar a exigir-li el pagament de 53 milions. Que la justícia li hagi donat la raó fins a en tres ocasions no li ha servit de gran cosa: porta pagats a Hisenda 20 milions d’euros, i encara en deu 16 milions més. «Que discrepis amb el que se’t reclama no t’eximeix d’abonar-ho –explica un expert a la pel·lícula–; primer has de pagar, en espera que els jutges et donin la raó o no. Però, tot i que ho facin, ningú et rescabala dels perjudicis derivats d’aquest procés, que en molts casos comporten la mort civil d’una persona». 

Després de la publicació de la llista de morosos, en efecte, García va veure com tots els bancs li tancaven les portes i no va ser capaç de continuar amb la seva activitat professional. A la seva ruïna empresarial i familiar es va afegir la de la seva salut mental i física. La possibilitat que intentés suïcidar-se el va portar a ser ingressat en un centre psiquiàtric. «A mi l’Agència Tributària m’ha espoliat, i és un sistema que destrossa la gent. ¿De veritat és això el que necessita Espanya?», es pregunta García al documental.

A través d’aquest cas personal, ‘Hechos probados’ va explorant aquelles pautes de comportament d’Hisenda que afavoreixen el càstig al ciutadà; com la dilació sistèmica en el seu funcionament, o les retribucions variables que els inspectors reben en funció de les actes que aixequen –dit d’una altra manera, com més deute aconsegueixen generar en els contribuents, més diners cobren; o com la presumpció de validesa i la de veracitat, segons les quals s’assumeix, que, per defecte, tot el que diu l’Administració és verídic i per tant s’obliga l’individu a provar la seva innocència. Segons l’opinió de Moreno, «la reforma que faria falta per eliminar aquests desequilibris és relativament senzilla, però no s’emprèn perquè suposaria treure-li a l’Estat una arma que no vol deixar de tenir, amb la qual ens sotmet i ens terroritza».

Sense recolzaments

Sense recolzaments‘Hechos probados’ no ha comptat amb cap de les subvencions que concedeix el Ministeri de Cultura. «Ni em vaig molestar a demanar-les, perquè era evident que m’ignorarien», lamenta el seu director. «Vaig fer alguns intents d’atraure inversió privada, però vaig topar amb molta por». Reaccions com aquestes va obtenir també mentre buscava distribució per a la pel·lícula, que finalment ha vist la llum a través d’un servei de streaming creat ‘ad hoc’ per al seu visionament. «Les plataformes no han volgut saber-ne res», afegeix. «I fins a cert punt no em sorprèn, perquè tracta un tema delicat i que genera pànic al si de la indústria». No s’ha d’oblidar que l’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro va emprendre al seu dia una croada personal contra el sector del cine a tall de venjança, i que per a això va recórrer a mètodes il·legals. De fet, també ho va fer amb adversaris polítics, com quan va publicar les declaracions de la renda d’Esperanza Aguirre i Juan Carlos Monedero». Malgrat aquestes traves, confia que la pel·lícula aconsegueixi estimular un debat que segons el seu parer és imprescindible i urgent. «No es tracta de qüestionar si els impostos són o no necessaris, però és important que la gent es pregunti per què i com els paga». «El control de la despesa pública és gairebé inexistent i, per tant, tenim un aparell de l’Estat molt ferri a l’hora de recaptar però incapaç de controlar què es fa amb els diners. És necessari substituir aquest sistema fiscal per un altre de més just i assenyat, i més humà».

 

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’