El porno intel·lectual d'El Conde de Torrefiel impacta a Girona

Sexe com a frontera, últim tabú. Sexe que la societat hipermediatizada ens torna mastegat, saturat de clixés, escopit amb violència en forma de pornografia. Per a una companyia com El Conde de Torrefiel, que burxa sempre en la doble moral, era qüestió de temps que el porno passés a primer pla. Els directors Tanya Beyeler i Pablo Gisbert han anat saltant de les sales del fons de l’‘off’ de Barcelona fins a despuntar en festivals de referència europeus com el Kunsten belga. Les seves creacions, classificades de vegades dins de la dansa, compten amb producció de Suïssa i Àustria mentre aquí amb prou feines actuen uns dies. Allò de sempre. 

‘Kultur’, la seva última peça, va passar aquest cap de setmana pel festival Temporada Alta de Girona amb el reclam de comptar amb sexe en viu. Més enllà del material inflamable per a titulars, l’obra es presenta com un ‘spin-off’ de ‘La plaza’ (Premi de la Crítica 2018), un espectacle que apuntava també cap a una reflexió més col·lectiva. En el seu imitat llenguatge s’acumulen les capes de text en ‘off’ superposades amb les accions que passen en escena, moviment quotidià coreografiat. 

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

En aquesta ocasió, els espectadors reben uns auriculars abans de prendre posicions com a‘voyeurs’ en la foscor de la platea. En escena veiem la representació hiperrealista d’un càsting per a una pel·lícula porno. Pels cascos, mentrestant, escoltem una narració paral·lela: una escriptora arriba a casa seva i s’estira al sofà. Entrem en els seus erràtics pensaments a través d’una narració en segona del singular, aquest tu que força l’espectador a identificar-se amb ella. Jove, culta, despreocupada; no és casual que la majoria del públic compleixi amb aquest patró. Els textos de Gisbert –en aquesta ocasió especialment inspirats– salten d’un tema a l’altre, disserten lliures i fragmentats com el llenguatge d’internet, es nodreixen de referències pedants que van del més famós Michel Houellebecq a la nova sensació Emma Cline. Pessimisme de classe acomodada que pot ser llegit com un provocador discurs pseudonihilista o com a paròdia de la inacció col·lectiva. Que ho decideixi cadascú.

Quan els actors –ella, Jane Jones; ell, Sylvan Gavroche– comencen a copular, creua la platea una vibració pudorosa. Manca de costum, no és el mateix el porno en ordinador que en directe. Hi ha en aquesta manera de presentar-lo una certa mecanització, un puzle d’estereotips que vistos des de la distància brillen com una coreografia molt planificada. Ni rastre de sentiment, carden pensant en les càmeres i mòbils que filmen, el final últim és la pantalla. Tots actuem, «tots som performers» escoltem pels auriculars mentre les dues històries conflueixen entre una reguera d’idees fumejants. No hi ha intimitat que valgui, la cultura som tots, tot és construcció. Sembla complicat però no ho és, el Comte sempre ho explica com si li parlés a un amic. Som tots al mateix barco.