Anar al contingut

ENTREVISTA

Maria Ripoll: «La nostàlgia és bona si se sap gestionar»

La directora barcelonina estrena 'Vivir dos veces', delicat drama intimista i familiar en forma de 'road movie'

Beatriz Martínez

Maria Ripoll: «La nostàlgia és bona si se sap gestionar»

Filmax

Després d’abordar la comèdia comercial amb ’Ahora o nunca’ i ’No culpes al karma de lo que te pasa por gilipollas’, la directora catalana Maria Ripoll (Barcelona, 1964) compon un delicat drama intimista i familiar en forma de ‘road movie’ i esquitxat d’humor i encant entranyable. ‘Vivir dos veces’ està protagonitzada pel gran Óscar Martínez, que interpreta un professor de matemàtiques rondinaire a qui diagnostiquen alzheimer (una mena de Jack Nicholson a ‘Millor, impossible’) i decideix buscar el seu primer amor de joventut abans d’oblidar-lo per sempre.

Normalment les pel·lícules sobre la vellesa o la tercera edat solen ser molt dramàtiques. No obstant, ‘Vivir dos veces’ és molt lluminosa i optimista.

Penso que el positivisme, l’humor, veure les coses d’una altra manera, proporciona esperança davant la tragèdia. Volia parlar d’alguns temes que em preocupen molt, perquè vivim en una societat cada cop més gran i que es tracta amb menys cura, amb menys respecte.

¿Què va ser el que més la va atreure del guió de María Mínguez?

Que no era un drama sobre la malaltia, sinó sobre la vida i la possibilitat de viure els moments de la manera més intensa possible. El que més em va atreure va ser aquest concepte d’«abans d’oblidar, vull recordar», sobretot si tenim en compte que el protagonista és un home esquerp que sempre s’ha tancat en si mateix, i ara té l’oportunitat de viure la vida i donar valor a totes les coses que abans no havia donat importància. Crec que és un tema recurrent en quasi totes les meves pel·lícules, les segones oportunitats.

També d’alguna manera es parla del comportament masculí a través de la figura del protagonista.

Albirem una mica com ha sigut al passat, tan hermètic fins i tot amb la seva família. I precisament la vellesa li dona l’oportunitat de relaxar-se, d’aprendre a abraçar, d’acostar-se als seus éssers estimats, de tornar en cert sentit a la infantesa. Com un alliberament.

A la pel·lícula trobem representants de totes les generacions, ¿què volia transmetre a través d’ells?

El personatge de la nena, Blanca (Mafalda Carbonell) està esclavitzat amb el mòbil. Sembla que ho tingui tot al seu abast, però en realitat no té res. En el cas de Julia, la mare (Inma Cuesta), intenta estirar el carro com moltes dones d’avui, amb la feina fora i dins de casa. Intenta ser perfecta en tot, perquè d’alguna manera és el que imposa la tirania de la societat. Però mai va de víctima, encara que estigui sobrepassada. Les dones intentem tenir-ho tot controlat, sort que som molt resistents.

‘Vivir dos veces’ parla de la memòria, dels records. ¿Creu que en som massa esclaus o són necessaris per ancorar la nostra vida?

Crec que dependre massa de la memòria és dolent, però recordar la gent que ha format part de la teva vida és necessari. La nostàlgia és bona si se sap gestionar.

Temes: Cine