Un conte riu inèdit de Munro

En les múltiples entrevistes concedides abans i després de l’obtenció del premi Nobel fa sis anys, Alice Munro (Wingham, Canadà, 1931) repeteix que ha dedicat la vida a l’escriptura perquè no sap fer una altra cosa i que, sent mestressa de casa en els seus començaments, va haver de perseverar en l’ofici durant les escasses estones lliures que tenia, entre farinetes i bugades, mentre les seves petites feien la migdiada, de manera que, en cert sentit, va ser el conte qui la va escollir a ella perquè el seu abordatge permet lapses més curts de temps (com si fos un gènere menor, quin contrasentit). Tot i així, malgrat ser una de les seves més conspícues conreadores, Munro ha creat un món sòlid a '¿Qui et penses que ets?', deu històries que es poden llegir de forma lineal, com una novel·la riu, una desena d’estampes que conformen un tot potser més unitari i compacte que el dels relats de 'Winesburg, Ohio', de Sherwood Anderson.

Una novel·la riu que també admetria una lectura arbitrària, a salts, de contes independents en la seva unicitat, o bé un 'bildungsroman' (novel·la d’aprenentatge) per tal com el lector segueix els avatars de la protagonista, Rose, durant gairebé 40 anys, des de la seva infància durant la Gran Depressió a Hanratty Oeste, una ciutat de províncies sense llustre a l’Ontario rural, fins a la vida adulta, passant per un matrimoni fallit i la seva lluita per escapar de la misèria i un ambient opressiu a través dels estudis universitaris. "La pobresa no era només misèria [...]. Era encendre’s d’orgull i enveja per alguna cosa com el nou parell de cortines de plàstic, imitació encaix, que Flo havia comprat per a l’aparador. També penjar la roba en claus darrere de la porta o poder sentir tots els sorolls del bany". Flo, la madrastra de Rose, és un altre personatge recurrent en les històries, el segon en rellevància, una criatura de ficció magnífica, d’encarnadura novel·lesca. Una dona endurida i desconfiada. De les que diuen "carall".

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Tot i que es tracta d’una obra primerenca –la col·lecció va ser publicada als Estats Units el 1978 sota el títol’ The beggar maid: stories of Flo and Rose'–, aquí ja es troba una Munro en estat pur, amb el desplegament d’ingredients que li van fer guanyar la màxima distinció literària; això és, la seva extraordinària capacitat d’observació del quotidià i les seves paradoxes, la captació de múltiples matisos en els estats d’ànim o la construcció de personatges femenins d’enorme profunditat. 'The beggar maid' (La captaire) és el títol d’un dels contes de la col·lecció, i al·ludeix a un quadro del pintor prerafaelita Edward Burne-Jones, de 1884, perquè així és com Patrick, un noi de bona família amb qui Rose acabarà casant-se, veu la protagonista: desvalguda, absent, molt lluny del que l’envolta. Els pares de Patrick, propietaris d’una cadena de botigues, l’observen amb desconfiança; es fixen fins i tot en com utilitza els coberts. Una nouvinguda.

 A 'La sort de Simon', potser el millor relat del llibre, una Rose ja adulta reflexiona, mentre condueix, sobre la naturalesa de l’amor i la seva capacitat de desposseir del món, tant si va bé com si va malament: “De les dues maneres t’arrabassen alguna cosa: un ressort de l’equilibri íntim, unes engrunes seques d’integritat”. Com els millors personatges de Munro, Rose no sap acomodar-se a l’enlluernament fàcil de la felicitat.