Oriol Tramvia: «Ara s'ensenyen poques coses, però s'aprèn poc»

Del Grup de Folk a la contracultura laietana, i d’allà a una llarga trajectòria que ha alternat la música i la interpretació teatral, i que ha donat com a nou fruit un disc, ‘Lainopia’, el 13è de la seva carrera. “El de la sort”, fa broma Oriol Tramvia, que destaparà aquest dimecres al festival Telefèric (La Donzella de la Costa, Badalona, 16.30 hores) i el 8 de maig a la sala barcelonina Cincómonos. Presentacions que alternarà amb nous compromisos teatrals: ‘Brossa enrabiat’, a partir del 5 de maig a l’Almeria Teatre, i ja al juliol, ‘La florestiada, 100 anys’ (Casino La Floresta).

¿És insolent preguntar-li per què fa discos?

No, no, ¡si fer discos és l’exaltació de la inutilitat! Els artistes som els més inútils de la societat. Ja podem fer una vaga, que la gent dirà: “¡que bé, que la facin...!”. Fer discos és una aventura romàntica, com posar-te una corbata. No serveix per a res. Però jo espero morir-me a sobre d’un escenari, pam, i ja està. L’escenari és un espai de llibertat molt bonic i que cada vegada em dona més respecte: penso que m’oblidaré de les lletres o que alguna cosa passarà. Vaig debutar a ‘Rocky horror picture xou’, de la mà de Ventura Pons, i cantava 14 cançons a la tarda i 14 a la nit, i a sobre me n’anava de gresca. Tots hem sigut joves.

¿Guarda un bon record d’allò?

Sí, és clar, molt bo, quan debutes al teatre... Hi havia Christa Leem, Dolors Lafitte, Maria Cinta... I era el Romea, un teatre on havia anat de petit. Vinc d’una família humil, que va fabricar cinc fills: vaig ser l’últim, soc del 1951. Ens van inculcar una estima a la cultura. La lectura era la porta de la imaginació, perquè el que hi havia eren toros, futbol, processons... I quan era una criatura, no volia ser petit, perquè tot era “tu, calla!”, fes això i fes allò altre, i ¡volia ser gran! Em deien “sembla que baixis de la inòpia”.

Cosa que ens porta al seu nou disc.

¿I què és la inòpia? Vaig anar a l’atles a buscar-la, a veure si hi havia un Mar de la Inòpia o una Serralada de la Inòpia, i res. I la inòpia és la ingenuïtat de quan ets petit. Tot això l’hi vaig explicar a Joan Ramon Guzmán, el productor del disc, una nit a les tres de la matinada, i li va fer molta gràcia. Tot i que crec que ara els nens sí que s’agraden. La infància s’allarga, i ja no diguem l’adolescència. Però no enyoro res. No soc nostàlgic.

En efecte, va voler ser gran molt aviat i als 17 anys ja estava en el Grup de Folk.

Hi vaig estar, però m’hi vaig colar. Era un ‘groupie’ del Grup de Folk, els seguia a tot arreu, i a Jaume Arnella li deia que era molt amic de Pau Riba i al Pau li deia que era molt amic del Jaume. Hi havia un examen i jo no el vaig passar. No ho vaig voler fer. Hi vaig estar poc temps. El Grup de Folk era una olla de grills, però en aquella Barcelona era la punta de la modernitat, i jo era molt esponja. Vaig aprendre coses: sobre el paper de la música, la participació de la gent... Vaig aprendre que els artistes no necessàriament han de ser reconeguts. És bonic que quedi la cançó. Jo era molt ‘punkie, i hi ha traços d’això que encara conservo. Em faig gran, però bé. Estic per acabar: no he estudiat música, ni teatre... Ho he compensat llegint desmesuradament. Penso que no és veritat que tot estigui tan malament. Tenir una filla m’ha fet madurar.

No pots ser un pessimista si tens fills.

No, i menys a Europa. ¡Europa és una ganga! Aquí hi ha ajuts socials, ¿veritat? ¡Ves-te’n al Marroc i ja ho veuràs! L’Estat funciona, la policia no és com a Llatinoamèrica, on s’ha d’anar amollant bitllets...

¿Quin avantatge té la mirada innocent?

Home, pensar que demà t’anirà tot millor. La Humanitat està feta de conveniències: “aquesta noia et convé”, et deia la teva mare. I els innocents fem les coses per amor. Fins i tot, ens suïcidem per amor.

Això fa pensar en la mirada de Sisa.

És que Sisa és un savi, que ha fet una cosa molt difícil: relatar un temps, la meva generació. Ha estat a tot arreu: el Grup de Folk, Zeleste... I amb una brillantor increïble.

En l’últim disc de Sisa, ‘Malalts del cel’, reafirma la idea de la innocència tot i que prenent una certa distància.

Sí, jo la tinc, també. El dia a dia m’ajuda a estar ple. Però la distància te la dona l’edat. Jo ara vaig a un lloc i penso “potser ja no hi torno més”. No em ficaré en cap embolic polític: tinc una visió de les coses, penso que Catalunya pateix un greuge històric, però ja hi ha suficients banderes en la cançó perquè ara jo n’agafi una. Jo canto per a qualsevol causa..., menys per a les del PP i Ciutadans. Vaig cantar al Concert per la Llibertat amb el Grup de Folk: cantar al Camp Nou ple és bonic, ¿eh? No m’interessa viure amargat. Em considero afortunat. Totes les oportunitats que he tingut de fer-me ric les he resolt ràpid: estimo la pobresa.

Home, ¿tant com estimar-la?

Sí, sí, perquè la pobresa accelera, et fa ser espavilat, llest, amic... Amb això en tinc prou. I més ara, que estic jubilat i tinc una petita paga. Puc fer altres coses mentre no assoleixi els 6.000 euros anuals. Només donaré el senyal d’alarma si em donen una feina a TV-3. Però això no passarà, perquè jo a la tele no l’estimo.

En aquest disc recupera la cançó ‘Venedor d’amor’, original de l’àlbum ‘Bèstia!’ (1976).

El punk aquell, efervescent, ja no hi és.

¿No se sent identificat amb aquell Oriol Tramvia?

Sí..., soc jo, passat pel sedàs dels anys. No renego del meu passat. No he tornat a vendre tants discos com ho vaig fer amb el de ‘Bèstia!’ i no em tiraré per la finestra per això. I m’agrada que ‘Bèstia!’ aparegui ara com una obra de referència. És un disc que vaig fer de qualsevol manera. Era del club dels que desafinaven. Vaig anar al Canet Rock, al primer, i el concert va ser una cosa desmesurada, va cobrar una aura llegendària i això em va obrir la porta a Edigsa i a ‘Bèstia!’. Em van preguntar: ¿en estudi o en directe? I jo vaig saltar: “¡en directe!”. Zeleste tenia un ‘entourage’ molt bo, de fàbrica d’idees.

Se l’esmenta com a “disc fundacional del punk en català”. Però, ¿vostè era conscient el 1976 del que era el punk?

¿Conscient? No, no, de res. Però, mira, si em volen posar això del “punk fundacional”, endavant. ¿Per què hauria de dir ara que no?

Sí que devia estar al corrent de gent com Lou Reed, Iggy Pop o Patti Smith.

Sí, sí, a Patti Smith la vaig anar a veure Badalona, fotent-se una ratlla. Jo era molt radical en aquell moment, estava alineat amb les posicions més extremes. Anava a veure Perucho’s, uns individus que deien que afinar era una concessió burgesa. Un altre referent va ser Mario Gas: vam ocupar el saló Diana, el Born, vam estar tres dies parlant d’anarquisme al Parc Güell... Ves i digues-li ara a Ada Colau que necessites el Parc Güell per parlar d’anarquisme. Ens vam aprofitar d’un buit monstruós que va ser el tardofranquisme. Quan el franquisme estava, però ja no estava. Aquells anys...

Un període breu en què semblava que tot era possible.

Anaves per la Rambla i hi havia Ocaña, els del saló Diana, els de Zeleste... Era un no parar. Mario Gas em va dir: “¡Hem d’anar al Teatre Grec, a ocupar-lo!”. ¡El Festival Grec va ser fruit d’una ocupació! Pau Riba, que estimo amb deliri, es va quedar en aquell forat, negant-ho tot: la democràcia, els ajuntaments... Crec que allò va acabar amb la Constitució i quan van començar els ajuntaments democràtics. Ara està tot més planificat. No sé si és bo o dolent, però tampoc em correspon jutjar-ho; ja hi ha prou jutges. Però, en fi, vinc d’un món molt radical i noto que ara falta una mica d’aprenentatge literari. Espriu escrivia: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, i Sisa et deia que “qualsevol nit pot sortir el sol”... ¡Uau! I ara els grups canten amb les seves veuetes “soc un ocellet que està al bosc”... Convindria que la gent llegís una mica. Ens hem frivolitzat. Tots. Hi ha textos molt infantils. Noi, llegeix una mica més. Ara s’ensenyen poques coses, però s’aprèn poc. I tot ha de ser a la carta, res de menú de macarrons; per això el vot es fragmenta. I no és bo ni dolent, només ho apunto.

A ‘Lainopia’ hi ha de tot: ironia amb un mateix, mística i, fins i tot, erotisme.

‘Quan cau un plec’, amb text del meu germà (Agustí Pons). Explica una còpula des d’un punt de vista literari. No és fàcil descriure un polvo en vers. ‘La pell ja brilla / tibant i fina / comença el joc...’ En aquest disc he agafat poemes que m’agradaven. Poesia d’ara, amb l’excepció de Papasseit, que és d’abans de la guerra. M’he deixat portar pel cor. He buscant poetes exaltats, no activistes.

No vol empènyer la gent a fer res.

No, no, només em faltaria això...

Reivindica el mallorquí Miquel Bauçà.

De Felanitx. Una bèstia rara de la literatura catalana. He utilitzat un llibre seu, ‘Rudiments de saviesa’, que recomano molt. És com un diccionari, amb aforismes, poemes sense títol. Tots d’una radicalitat enorme. És molt boletaire.

¿Què el va portar fins a Cabo San Roque, que participen a ‘Himne’?

Va ser un suggeriment del Joan Ramon, que havia sigut el director de Gràcia Territori Sonor i tenia una certa amistat amb ells. Van fer una base, ‘tucutucutucuchoca’... i sobre allò vam fer totes les altres coses, i va costar perquè la màquina aquella no parava. Són gent esplèndida. El tracte amb ells és familiar, com si ens coneguéssim de tota la vida.

I hi ha una segona veu, la d’Izä.

Gaditana que viu a Barcelona. Li dona un toc flamenc molt interessant. Bé, no és flamenc pur, fa rumba ‘punkie’. M’ajuda en el cant.

Notícies relacionades

La IA és massa simpàtica

La vida més enllà del reggaeton

Quatre dècades després d’aquell ‘Bèstia!’, el punk i les desafinacions ja queden lluny: ‘Lainopia’ és un disc delicat i variat, amb instrumentacions cuidades.

Tocant soc poqueta cosa. Hi ha acords que toco en què no sé ni que estic fent, però m’he envoltat de gent que ha volgut aquestes cançons i se les ha fet seves. En els concerts no pretenc convèncer: s’ha de venir convençut de casa. El que faig és entretenir. No faig jazz.