Pascal Comelade & Ivette Nadal: «El nostre món és el mateix, el de la música»

Ha nascut una aliança, la del pianista Pascal Comelade i la cantautora Ivette Nadal, que aquest diumenge mostraran a Barnasants (Auditori Barradas, de l’Hospitalet, 19.00 hores).

¿D’on surt aquesta entesa?

Ivette Nadal: Jo havia seguit sempre Pascal, sobretot per la seva vinculació amb la poesia, a través d’Enric Casasses. M’ha influït la seva manera radical de fer música. Ara volia tancar una etapa després de deu anys, quatre discos i dos poemaris, i em va semblar que amb ell podia fer-ho d’una forma elegant.

Pascal Comelade: Ella em va interessar com a persona, com a cantant... Tot. El seu món.

De moment han llançat un ‘single’ amb una nova composició d’Ivette, ‘Farem un foc’, que sona a final d’una era o principi d’alguna cosa.

I. N.: Als meus quatre discos he estat buscant aquesta cançó. La vaig fer per al primer concert que vam fer junts, l’octubre a Granollers. Com que vaig pensar que podia ser la meva última vegada en un gran escenari, la cançó era de doble comiat, de la meva carrera pop-rock i d’aquest amor.

L’altra cançó del senzill és la versió de ‘Not too soon’, de PJ Harvey (‘No sé on’), peça que Pascal va gravar als 90. ¿Per què la van escollir?

P. C.: Va sere al projecte des de la primera conversa.

I. N.: És la cançó que més m’emociona de tot el nostre repertori, sobretot per l’adaptació, l’obra d’art nova que ha fet Enric Casasses. Parla d’on és l’amor, que ha fugit. És un cant desesperat.

¿Com s’imaginen el disc llarg?

P. C.: Tindrà 16 o 17 cançons, de les quals tres seran versions: la de PJ Harvey; ‘As tears go by’, de Jagger i Richards, i ‘Have you ever seen the rain?’ de Creedence Clearwater Revival. El gravarem el mes que ve perquè surti a la tardor. Amb un concepte de duo: piano, veu i guitarra.

En canvi, al Barradas els acompanyaran tres músics: Caïm Riba, Lluís Riera i Sanri Carcasona. ¿Per qué?

P. C.: Són situacions diferents. Aquí soc el pianista de la banda. Tampoc s’ha tractat d’integrar Ivette a la Bel Canto Orchestra. Albert (Pla) ja em va demanar amb ‘Somiatruites’ anar de gira amb ell i l’orquestra, però no podia ser: la veu sortiria només algun moment com a instrument solista. No, no, aquí jo només soc el pianista, amb el meu món, lligant-lo amb el seu. És un exercici difícil. Però al cap i a la fi és el mateix món, el de la música.

¿Hi ha rock’n’roll en aquest concert?

P. C.: Sempre hi ha rock’n’roll, a tot arreu.

El seu és el garatge, el primitiu, l’antiintel·lectualisme.

P. C.: Sí, sí. Per a mi, el pitjor és Marguerite Duras.

Vostè viu a Ceret i Ivette, a Granollers. ¿Com funciona la comunicació?

P. C.: És fàcil treballar.

I. N.: Hi ha una barreja emocional molt potent. Un factor humà que ha fet que això vagi endavant. Ens deixem espai, ens cuidem mútuament per sobre de les diferències, del fet que siguem de generacions diferents o que ell tingui un nom que jo no tinc.

¿Hi ha una temàtica unitària o un concepte al voltant de les cançons que estan component junts per al disc?

I. N.: Encara no sabria dir-ho. Però potser serà una mica més abstracte i menys sentimental que el que he fet fins ara.

Pascal, fa temps que no el veiem per Barcelona.

P. C.: Cinc anys. Estic recuperant la meva relació. Jo sempre estic treballant, però la meva relació amb l’escenari i el disc és una muntanya russa. Puc tenir 15 concerts i fer tres discos, i després res.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Ivette, parla de tancament d’etapa en la seva trajectòria. ¿A què es refereix?

I. N.: Que després d’haver anat sola aquests 10 anys, fent molta creació, molt esforç, potser m’he cansat. Crec que a Catalunya s’ha sigut excessivament dura amb mi. No deixaré de fer música, però potser experimentaré fora, perquè Catalunya ja em coneix i no vull seguir aquí.