Tequila, un vell i excitant rock'n'roll

L’excitació d’un concert de Tequila el 1978 és irrepetible, tant per al públic com per a la banda, però quatre dècades després queden altres atributs: un repertori de frescor innata, músics que sonen millor que llavors i la suau aroma de la nostàlgia embolcallant una sala com Razzmatazz (Room Festival) en un núvol de simpatia. Així va anar aquest dissabte des que es va obrir pas el ‘Rock & roll en la plaza del pueblo; i “la gent, al·lucinada”, es va abocar al rescat d’una parcel·la de les seves vides.

L’adjectiu ‘generacional’ acostuma a reservar-se per als fenòmens juvenils, quan hi ha experiències d’allò més ‘generacionals’ en altres franges d’edat: en un concert de Tequila domina la cinquantena. Públic que, en aquesta nit emmarcada a la gira de comiat de la banda, ha recordat els temps en què el rock’n’roll representava l’alliberament i el desvergonyiment. Valors a què Alejo Stivel i Ariel Rot van tornar a acollir-se una mica com en una obra de teatre, tot i que fos un teatre autèntic, el de les seves mateixes vides passades.

Els pilars i les absències

Al capdavant, un Stivel que, a l’estil Dr. Jekyll i Mr. Hyde, va aparcar la seva identitat de senyor productor discogràfic per disfrutar de nou com a ‘frontman’, arquejant la seva silueta primatxona com un Mick Jagger i transportant-se als seus 18 anys per entonar amb el seu deix argentí les tornades de ‘Mira esa chica’ o ‘Matrícula de honor’. Al flanc esquerre, Ariel Rot, amb la seva bonica Gretsch vermellosa, ulleres fosques, molt ‘cool’, l’estilista de la guitarra recuperant el seu fons de rock amb digitació fina. Es va trobar a faltar els dos caiguts de Tequila, Julián Infante i Manolo Iglesias, i a Felipe Lipe, distanciat del ‘show business’. Aquesta no deixa de ser una versió incompleta del grup, encara que amb els seus dos pilars fonamentals.

Concert generós i dinàmic, amb 21 cançons i un bon repàs dels diversos perfils estilístics: el ‘riff''stonià’ de peces com ‘Me voy de casa’, però també la primerenca incursió en el reggae d’‘El barco’ i les inflexions ‘funky’ de ‘Quiero besarte’, que van estirar com si es tractés d’un ‘maxisingle’ discotequer. I el toc ‘bluesy’ que Rot va dispensar en la introducció de ‘Sabado a la noche’, de Moris.

Repertori expandit

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

A ‘Las cosas que pasan hoy’ es va fer lliscar un missatge “de l’època de la guerra freda”, si bé aquella alarma apocalíptica (“quizá veremos el fin del mundo / en directo por televisión”) no deixa mai de ser vigent. I els cinc àlbums de Tequila donen per a molt, hi va haver lloc per a una notable estrena, ‘Yo quería ser normal’, amb vagues aires malenconiosos, i per a un parell de llicències: la peça que dona títol a l’últim disc en solitari de Stivel, ‘Yo quería ser normal’, i el rescat de ‘Mucho mejor’, que Rot va compondre en els 90 per a Los Rodríguez (més coneguda com a ‘Hace calor’).

Cremant les naus, ‘Nena’, ‘Dime que me quieres’ i ‘Me vuelvo loco’, i en el bis, ‘Necesito un trago’ i un ‘Salta!!!’ amb ímpetu per deixar-nos a tots fent bots sortint del local. Per última vegada. ¿O no? Stivel va advertir: “Si ens prometen que seran allà, potser tornem un altre dia”.