Sidonie: "Actitud i patilla han sigut essencials en la nostra carrera"

Sidonie culmina les celebracions del seu 20è aniversari amb una recopilació, ‘Lo más maravilloso’, que reuneix cançons de totes les seves èpoques i dues noves gravacions: la revisió de ‘Fascinado’, retitulada ‘Fascinados’, amb aportacions d’una vintena de veus convidades (de Serrat a La Bien Querida passant per Albert Pla i Jeanette), i la inèdita ‘Maravilloso’. Parlem amb Marc Ros, Jesús Senra i Axel Pi, que aquest divendres oferiran un concert especial a la plaça de Catalunya, dins del 20è aniversari d’El Triangle, i que el 2019 limitaran la seva activitat a l’Amèrica Llatina.

En aquest temps han practicat diversos girs sonors. ¿Què caracteritza Sidonie per sobre dels gèneres? [

Axel Pi] Som mitòmans i romàntics. No amaguem els nostres amors i passions, ni les nostres influències. Pots dir “això ho heu robat de Beck, o de Kula Shaker”, però no podem deixar de ser això: fans de la música.

Van començar el 1997, a la Barcelona ‘indie’.

[Marc Ros] Recordo molt bé haver compartit escenari amb Astrud, i que ens convidessin a festivals amb grups neopsicodèlics que al seu torn eren fills del moviment neomod. Una generació de grups com ara Apple Starking, Something, Flashback5..., amb els quals vam compartir els primers BAM.   

Fitxar per Bip Bip Records, segell d’Albert Gil (Brighton 64), els va col·locar a la casella mod.

[Marc] Més del que érem realment. Nosaltres no sabíem què érem. Ho vam aprendre més tard. El que volíem era la nostra independència. Ens agradaven The Who i The Small Faces, i el soul de la Motown, ¡però també Queen! Això era motiu de conflicte amb l’Albert, perquè ell tenia clar quina havia de ser la nostra estètica. I no anàvem per aquí.

Queen està ara més que mai en boca de tots. ¿Han vist la pel·lícula, ‘Bohemian rhapsody'?

[Marc] Sí, jo l’he trobat molt tova, per a tots els públics. Massa Disney. I respecte al rigor històric, han fet el que han volgut. És normal perquè la qüestió dramàtica funcioni, però s’han passat. El vestuari és maco, les cançons són l’hòstia..., però és una merda de pel·lícula. ¿El bo? Veure nens amb samarretes de Freddie, i que sàpiguen que hi ha més música que el reggaeton i el trap.

[Axel] Fa anys, al festival mod Purple Weekend, de Lleó, abans de començar pengem la bandera de Queen com a declaració d’intencions. Vam voler fer saber que ens agradava Queen. I Beck, i The Beta Band... El grup es va definir així.

Han tingut debilitat pels actors secundaris: George Harrison o Syd Barrett.

[Marc] Igual que al disc ‘Sierra y Canadá’ ens vam fixar en el país nord-americà que no és tan important. Sempre hem arrossegat el complex del tipus que s’estableix a l’última fila de la classe, la passió pel personatge a l’ombra.

En la seva primera època apuntaven cap a la psicodèlia i sortien a escena amb un sitar.

[Jesús Senra] Va entrar de manera natural en el grup, per influència dels Beatles, Harrison i Revólver, que per a nosaltres era la Bíblia. L’hi vaig comprar al baixista de Los Sírex, i vaig aprendre a tocar-lo jo sol a casa mirant vídeos VHS de Ravi Shankar. Durant un temps vam ser “el grup del sitar”. Una vegada, un mestre de l’instrument em va dir: “Es nota que no saps tocar-lo, però és fantàstic com l’integres en la música del grup”.

[Marc] L’academicisme no és el nostre fort.

[Axel] La visceralitat i el cor han marcat la nostra carrera. Això nostre se supera amb assajos, experiència i taules, tot i que de vegades et sents acomplexat. Però l’actitud i la patilla han sigut essencials per explicar la nostra carrera, per alliberar-nos dels complexos.

¿Van pensar a deixar-ho?

[Marc] En una carrera en solitari, segurament ho hauríem deixat. Estar junts és el que ens ha fet seguir.

Després dels anys del sitar, es van decidir per ser un grup pop més obert.

[Marc] Vam deixar enrere el sitar i l’anglès. L’idioma era un impediment. I vam començar a investigar un altre tipus de cançó, treballant l’estructura pop clàssica, d’estrofa i tornada.

¿El moment “volem triunfar”?

[Marc] Sí, no hi ha res dolent a voler triomfar, voler ser famosos... M’agrada quan Serge Gainsbourg, després de fer uns discos de jazz i de percussió africana, va dir “ara vull vendre discos”. Aquell període seu, a finals dels 60, és el més interessant, quan intenta fer pop a la seva manera i li surt una cosa rara i molt maca, buscant la tornada. De vegades els músics tenim complexos amb la fama. És honest i noble voler arribar a la gent i viure bé del que fas.

[Axel] I valent. Per a Gainsbourg, potser el més covard hauria sigut seguir al seu món experimental, còmode. ¿I per què no evolucionar i fer discos amb una altra pretensió? A nosaltres, quan vam fer ‘El incendio’ (2009), ens va ser fàcil renunciar als arranjaments psicodèlics, que formaven part de la nostra identitat.

Sempre sembla que Sidonie arrossegui una càrrega, una ferida antiga.

[Marc] És veritat. Venim d’on venim, de l’escena de Barcelona, en què érem quatre gats, i a l’haver aconseguit sortir d’allà se’ns ha criticat. Nosaltres volem agradar al mod més radical, a l’‘indie’ i al gran públic, i això es critica, i ens ha fet mal.

¿Diria que no han fet concessions artístiques?

[Marc] De concessions en fa tothom. L’artista que et digui “jo faig música per a mi”, està sent fals: la música és compartir.  

El problema d’accedir de sobte a un públic més gran és que es poden generar adhesions passatgeres, i que quan te n’adonis ja no et segueixen ni els fans inicials ni els del ‘mainstream’.

[Marc] Amb ‘El incendio’ vam guanyar públic: gent jove, noies molt joves, gent que ni sabia qui eren els Kinks. I després, amb ‘El fluido García’ (2011), va ser el contrari. ¡Aquelles noies havien desaparegut! El nostre error va ser ser tan innocents per pensar que els podia agradar aquell disc tan estrany, i que aquestes cançons podien sonar a ‘Los 40’, on després ens van dir que programaven la música pensant en les caixeres de Zara. També per esperar que podíem tocar al Primavera Sound o al FIB.

[Axel] Tot i que al Primavera hi havíem tocat al principi, el 2001, Poble Espanyol.

Amb ‘El peor grupo del mundo’ (2016) van tornar al carril pop més directe. ¿Va donar fruits?

[Axel] Podem dir que estem vivint el nostre moment de més popularitat.

[Marc] Ens ho prenem amb humor. I últimament les cançons han sortit, com ‘Maravilloso’. I notem afecte, respecte.

I a ‘Fascinados’, nova versió de ‘Fascinado’, han involucrat artistes aparentment allunyats del seu món, com Serrat i Albert Pla.

[Marc] Son molt pop també, ¿eh? L’altre dia escoltava ‘Serrat 4’ i és un disc clarament pop. A la seva manera, com a cantautor i poeta, però pop. I respecte a Pla, el vam conèixer un dia que ens va servir espaguetis.

[Axel] En un festival, sopant junts. I quan li vam proposar aquesta col·laboració la seva reacció va ser flipant: “Sens dubte, encantat d’ajudar-vos en aquest projecte tan maco”. Era com un nen entusiasmat, entregat al que fa.

Notícies relacionades

Trump amenaça amb aranzels del 100% al cine produït a l’estranger

Lise Davidsen debutarà com a Isolde al Liceu en una nova producció

¿Per què, a l’hora de triar un èxit seu per revisar, han triat ‘Fascinado’

? [Marc] Perquè, del nostre primer disc en castellà, va ser la cançó que ens va obrir les portes. Valia la pena: és la cançó que ens va salvar la vida.