Miguel Falomir: «La dona no ha tingut el tractament que mereixia, hem fet propòsit d'esmena»

Miguel Falomir (València, 1966) va aterrar al Museu del Prado el 1997. És director del centre des de març del 2017, abans va ser-ne adjunt i abans d’abans cap del departament del departament de pintura italiana i francesa.

¿En quines condicions arriba el Museu del Prado al bicentenari?

En un bon moment en termes de nombre de visitants i en l’apreciació que aquests demostren. I amb el problema crònic d’una certa falta de finançament. Es necessiten més fons. Ens autofinancem en el 70%, cosa que és molt, la mateixa quantitat que el Metropolitan de Nova York, però amb una realitat social i legal molt diferent. 

¿Quins objectius persegueix la celebració?

La idea principal és recordar que el museu és el regal més gran que s’ha donat a la nació espanyola; i recordar que és un museu nacional, tot i que tingui una ubicació física a Madrid. I no ho és per nom, sinó per vocació: hi ha més de 3.000 obres dipositades a tot Espanya.

¿Creu que des de fora de Madrid es veu el Prado com un museu madrileny?

Crec que la sensació és que és un museu de tots. Tot i que també és veritat que el Prado no ha fet la pedagogia que hauria d’haver fet amb els dipòsits que té. 

¿Com els que hi ha a Catalunya? ¿Perillen? 

Hi ha més 250 obres a Catalunya amb dipòsits excepcionals com el de Vilanova i la Geltrú, probablement, el millor qualitativament. També és dels més antics; des del 1880 que aquells quadros estan allà. No, no retirarem cap quadro, però sí que demanem que, en la mesura que sigui possible, els que són a despatxos o edificis oficials es traslladin a museus perquè tinguin les condicions de conservació adequades i puguin ser vistos pel públic.

¿Per què s’ha decidit començar el bicentenari amb una exposició sobre la història del museu? 

Sorprenentment, és una història que no es coneix bé. Es planteja en dues grans línies: quines han sigut les fites del museu que coincideixen amb les fites culturals de la nació i com probablement és el museu internacional que ha tingut un paper més decisiu en l’evolució de la pintura contemporània. Qui visiti l’exposició, juntament amb els artistes que es pot esperar al Prado, hi trobarà obres de Manet, Renoir, Pollock, Picasso, Motherwell... 

¿És un pas cap a l’art contemporani?

No ens convertirem mai en un museu d’art contemporani, però el que tampoc podem ni farem és renunciar a la nostra història. 

¿I renunciar al ‘Guernica’?

No ho demanaré mentre sigui director però sí he predit que d’aquí a 150 anys el lògic és que torni al Prado. Si el Reina Sofia continua sent un museu d’art contemporani, serà un anacronisme, l’equivalent al que ara són els afusellaments de Goya.     

Notícies relacionades

Oliver Laxe continua fent-se gran a Canes

Densa simfonia del dolor heretat

¿Repararà el greuge històric del museu amb les dones artistes?

Tots sabem que la dona no ha tingut el tractament que mereixia, hem fet examen de consciència i propòsit d’esmena. Vam començar amb una exposició de Clara Peeters, el 2016, i ara tindrem exposicions dedicades a Sofonisba Anguissola i Lavinia Fontana. També estem comprant obra, però s’ha de pensar que en els segles en què es mou el Prado no hi havia gaires dones artistes.