El MNAC pressiona amb l'art de postguerra per guanyar espai i proximitat a la ciutat

Espai és la paraula més utilitzada últimament alsmuseus de la ciutat. Fa anys que la tenen per la boca. I aquesta setmana Macba i MNAC han coincidit a esmentar-la de nou. Si dimecres el director del museu de la plaça dels Àngels, Ferran Barenblit, vindicava més superfície per poder mostrar la seva col·lecció de manera permanent; aquest dijous ha sigut Pepe Serra, responsable del Palau Nacional, qui ha tornat a reclamar més metres quadrats. El MNAC necessita créixer, millor dit, ha de créixer. Entre les seves missions figura la d’explicar la creació de postguerra i la segona avantguarda: l’art maltractat, museísticament parlant, dels 50, 60 i 70.

No és ni a Montjuïc ni al Raval. A la muntanya ho volen. I a la muntanya ho treballen, però, com ja s’ha dit, sense ampliació poca cosa es pot mostrar. "Estem comprant i estem construint el relat d’aquest període i el volem ensenyar, però no tenim on fer-ho". L’afirmació és de Serra, però bé podria ser de Joaquim Folch i Torres. El primer director del museu, l’any 34, ja estava preocupat per on exposar l’art venidor. Va tenir la mateixa idea que Serra: desplegar-lo alpavelló d’art modern, posteriorment rebatejat com a Victòria Eugènia. I és que el problema del museu és d’origen: el seu edifici no va ser pensat per a museu i arrossega carències. Hi ha la sala oval, un munt de metres quadrats que sumen, però que no són museísticament útils. Hi ha la muntanya: "Tot el que vulgui ser alcalde de Barcelona hauria de poder contestar què pensa fer d’aquí al 2029, no amb el MNAC, sinó amb un tros de ciutat que quan plou s’inunda, que quan fa sol és mortal, que no és segur, on no es pot aparcar i que de nit genera problemes." Serra dixit.

11 anys, tres administracions

Així que van ampliant fons i els van exposant a poc a poc: per al 2019 hi ha una mostra prevista sobre l’escultura del període ('Objecte, tòtem i matèria') i al novembre la col·lecció permanent sumarà una sala de postguerra en detriment d’una sala d’art modern. Una manera de "pressionar i no esperar a tenir l’espai". I anar reclamant el pavelló, que també acosatria el museu a la ciutat. El lloc en qüestió ha tingut moltes nòvies en els últims anys, des de la col·lecció de Carmen Thyssen fins a una sala municipal d’exposicions 'blockbuster', però el MNAC li ha sigut sempre fidel. I a partir d’ara començarà a recollir algun fruit, encara que sigui teòric: el 19 d’octubre es reunirà per primera vegada la comissió mixta que ha de tractar el tema del seu ús, amb representants de l’Ajuntament, la Generalitat i el Ministeri de Cultura.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Al Palau Nacional tenen clares les necessitats i tenen redactat el pla estratègic que mostraran. "Proposem baixar la modernitat, les temporals i el centre d’estudis, a més de demanar els serveis mínims d’un museu públic." Això en metres és tot el pavelló. Tot això es pot (i s’ha de) fer per fases, per això el document s’allarga fins al 2029. "Onze anys i tres administracions implicades han de ser capaços de fer-ho". I és que no serà fàcil: "El pis d’art modern del MNAC és més gran que el Macba".

La reivindicació espacial d’ahir de Serra va venir a compte de la presentació del  programa del 2019, , perquè la creació de la col·lecció de postguerra i segona avantguarda al MNAC es considera part del programa. A més dels projectes relacionats amb el període citat i la mostra  'Objecte, tòtem i matèria', el Palau Nacional dedicarà retrospectives a Oriol Maspons, Antoni Fabrés i Bartolomé Bermejo. Aquesta última, realitzada conjuntament amb el Prado i amb importants obres a les parets, com ara ‘Retaule de la Verge de Montserrat’, de la catedral d’Acqui Terme (Itàlia), i la ‘Pietat Desplà’, de la catedral de Barcelona. Per a fer-ho, el centre comptarà amb un pressupost per a activitats d’1,3 milions d’euros (el pressupost del 2019 és el pressupost prorrogat del 2018: 15,3 milions).