'El cochecito' i altres històries de la censura espanyola

El 30 d’agost passat es va projectar a la Filmoteca Espanyola la versió restaurada de 'El cochecito’ (1960), dirigida per l’italià Marco Ferreri, escrita per Rafael Azcona i interpretada per José Isbert. El productor de la pel·lícula, Pere Portabella, va demanar que es posés la còpia íntegra restaurada pel Centro Sperimentale di Cinematografia romà. Però resulta que aquesta versió enviada des de Roma no incloïa, per algun error que s’està intentant aclarir, la significativa penúltima seqüència que la censura franquista va tallar en el seu moment. És com, si per un capritxós joc de la destinació, la censura continués vigent. El film tornarà a projectar-se el 21 de setembre, esperem que aquesta vegada amb el vitriòlic desenllaç original, que no va poder veure’s ni el 30 d’agost passat ni durant la dictadura.

A la pel·lícula, l’ancià protagonista està obsessionat a comprar-se un cotxe motoritzat d’invàlid. Els seus familiars l’hi volen impedir, pel que decideix enverinar-los a tots, robar les seves joies i adquirir, per fi, el seu estimat motocarro. Era una comèdia negra, negríssima. La censura franquista, esclar, va tallar aquesta penúltima seqüència en què l’ancià veu sortir de casa els taüts de les seves víctimes, i la va substituir per una trucada de penediment que deixa clar que la família continua amb vida.

Com passava gairebé sempre, no només van espatllar la seqüència i el significat últim de la pel·lícula, sinó que van mantenir la seqüència posterior, en què el protagonista és detingut per la Guàrdia Civil: sense l’assassinat, aquests últims plans mancaven de sentit. L’escàndol va ser majúscul i a Ferreri no li van renovar el permís de residència a Espanya. Va tornar a Itàlia, però va continuar amb Azcona a la sala de màquines de les idees, com faria el guionista amb Berlanga i Saura.

Somnis humits

La censura no va ser un invent del franquisme. N’hi havia des del 1913. No només es podien eliminar escenes en la primera fase del guió i tallar les pel·lícules una vegada fetes, sinó que a començaments dels anys 20, per exemple, les sales cinematogràfiques de Madrid  tenien les platees dividides en tres espais, un per a les dones, un altre per als homes i un tercer, il·luminat amb una llum vermella, per a les parelles.

La història de la censura cinematogràfica espanyola és pròdiga en anècdotes. Realitzada per un cineasta falangista, José Antonio Nieves Conde, ‘Surcos’ (1951) oferia una visió realista de la dura vida rural. Va passar la censura en un tímid moment d’obertura, però la seva simple existència li va costar el càrrec a José María García Escudero, llavors director general de Cinematografia i Teatre. Per descomptat, els cineastes més combatius dels 50 i 60 (Berlanga, Bardem, Fernán Gómez, Saura) van patir constantment les ires dels censors.

A ‘Bienvenido, Míster Marshall’ (1952), no va passar el tall una escena en què la mestra del poble té somnis, anomenem-los humits, amb atlètics esportistes nord-americans. ‘Plácido’ (1961) va haver de canviar de títol: hauria d’haver-se dit ‘Siente un pobre a su mesa’. Berlanga, algunes vegades, s’ho va prendre a broma: el censor pare Grau, un capellà dominic, va fer tants retocs en el guió original de ‘Los jueves, milagro’ (1957) que el realitzador va voler que fos acreditat com a coguionista.

Bardem, detingut

Un altre text d’Azcona, el de ‘El pisito’ (1958), primera col·laboració amb Ferreri, va ser alterat en el seu desenllaç minimitzant l’arribisme del protagonista, que vol casar-se amb una iaia, esperar que mori i cobrar l’herència amb què comprar-se un apartament nou. A ‘Muerte de un ciclista’ (1955), de Bardem, es van suprimir totes les imatges i referències a les manifestacions estudiantils. Durant el rodatge de la posterior ‘Calle Mayor’ (1956), Bardem va arribar a ser detingut.

Més flagrant va resultar el cas ‘Viridiana’, el retorn de Luis Buñuel al cine espanyol. La censura va obligar a modificar el final del guió. Buñuel va acceptar, tot i que el seu ateisme cítric no hi va quedar esmorteït. La pel·lícula va obtenir la Palma d’Or a Cannes el 1961, però una crítica posterior del ‘L’Osservatore Romano’ va irritar tant que el film va ser prohibit a Espanya. No només això. Se li va retirar el cartró de rodatge, per la qual cosa deixava d’existir.

El guió de ‘La respuesta’ (1969), de Josep Maria Forn, va haver de reescriure’s fins a tres vegades al no passar el control de censura. Es va autoritzar finalment. Després, una vegada muntada, el comitè de censura la va veure i la va prohibir íntegrament sense donar gaires explicacions. Casos així, n’hi va haver un munt.

Consell de guerra per a Miró

Notícies relacionades

No li digueu adulteri, digueu-li incest

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

En els 70 hi va haver petits canvis. Alguns temes podien expressar-se amb més llibertat. Alhora, els directors se les enginyaven per colar idees i els censors eren incapaços de comprendre els dobles jocs i metàfores. Una imatge corrosiva de ‘La prima Angélica’ (1973), de Saura, va passar el control: el falangista encarnat per Fernando Delgado es trenca el braç i l’enguixen deixant-li en alt, com si estigués fent la permanent salutació feixista. Sis ministres la van veure en un passi privat i la van autoritzar. El franquisme començava a agonitzar. Però bandes feixistes van agredir les sales on s’exhibia: la façana del cine Balmes de Barcelona va ser incendiada. L’endemà, la pel·lícula va deixar de projectar-se.

El 1976, María José Cantudo va fer el primer nu integral del cine espanyol a ‘La trastienda’, de Jorge Grau. Començava l’època del ‘destape’. La censura va quedar abolida el 1977, però dos anys després encara cuejava: a Pilar Miró se li va obrir un consell de guerra per la manera crua de presentar les tortures de la Guàrdia Civil en ‘El crimen de Cuenca’  i el film va ser un any i mig segrestat.