Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

Després de les tempestes, els titulars histriònics i la fúria, ha arribat l’hora de la música per a Miguel Bosé. Ja tocava. Els seus èxits cobreixen més de quatre dècades i cal reconèixer-li l’enfocament de modernitat i el pessic d’avantguarda que va aplicar al mainstream espanyol. El seu estimat Sant Jordi (que va inaugurar per a la música l’octubre de 1990) no es va omplir ahir: format reduït, 8.500 assistents (xifra, en realitat, una mica més alta que la de 2017, quan va actuar dues nits a l’Auditori del Fòrum). Va ser un concert d’afirmació d’una carrera davant un públic que va acudir-hi una mica a contracorrent, ja fos perquè combrega amb les seves controvertides opinions o perquè és de la seva generació i continua disfrutant de la seva música i de la seva figura escènica.

La seva estampa de guru, vestit de blanc amb llargues robes i gestualitat teatral (en sincronia amb músics i coristes) poden semblar una mica pretensioses, però fa molt que Bosé va inflar el to filosòfic i adult del seu discurs artístic. L’àlbum més citat en la gira és Sereno (2001), amb cinc cançons, peces tan defensables com Mirarte, que va obrir la nit, i El hijo del Capitán Trueno, oda a la determinació personal inspirada en les expectatives que va frustrar al seu pare, amb un ganxo melòdic d’aparences orientals.

Vuit anys d’absència

Notícies relacionades

El més dur dels ‘Reservoir dogs’

Aprendre de Letizia (i el seu manual de defensa personal)

Els vuit anys d’absència i tot el que ha passat en aquest temps eren en el subtext. "Hem trigat, però hem arribat", va sospirar amb solemnitat. Veu identificable, tant al parlar com al cantar, en el greu i el color. No va trigar a sonar Nena, i després Bambú, trofeus del cantant que en altres temps va deixar enrere, molt lluny, l’ídol d’adolescents. Bosé dominador de l’escenari, marcant-se un admirable ball a Como un lobo. I Bosé a punt de generar polèmica quan, al presentar Nada particular (bonica dinàmica melòdica amb motius cèltics i halo a l’estil de Peter Gabriel), i a propòsit de la guerra de Iugoslàvia, va demanar "no donar un puto vot fins que ens tornin el dret universal a viure en pau". Rient, va afegir: "Ja callo, que de vegades m’escalfo una mica i acabo fent un míting".

Vocalment, tot i que ajudat pels coristes en les cotes més altes, va transmetre caràcter i distinció en les seqüències més recollides i despullades: Amiga, que Luis Gómez Escolar va escriure en memòria de Cecilia i que ell va gravar en el seu primer àlbum (1977). El degoteig de hits va créixer en la segona hora: de Sevilla a Amante bandido, i d’allà a Te amaré i a la ximpleta però indispensable Don diablo, que va portar el Sant Jordi a un lloc on les polèmiques crispades no eren res més que un soroll de fons.