No li digueu adulteri, digueu-li incest

En el cas del cine espanyol, la censura franquista va tallar, va retocar, va refer o va prohibir a preu fet. Amb el cine estranger, els motius, i les formes d’actuar, van resultar diferents. Cap producció nord-americana o francesa va haver de ser vista per l’almirall Luis Carrero Blanco, com va passar amb ‘Canciones para después de una guerra’ (1971), documental de Basilio Martín Patino aprovat a condició que s’efectuessin 27 talls –que Patino va fer de forma escrupolosa–, però vilipendiada després per la premsa de dretes i prohibida personalment per qui en poc temps seria president del Govern.

Una de les eines predilectes dels censors era la manipulació a través del doblatge. El cas més aberrant és el de ‘Mogambo’ (1953), de John Ford. Grace Kelly i el seu marit fan un safari i ella s’enamora del madur guia encarnat per Clark Gable. Com no podia admetre’s una infidelitat en pantalla, els censors van alterar els diàlegs fins a aconseguir... ¡un incest! Kelly i el seu marit van passar a ser germans en la versió espanyola, i què importava que dormissin junts i es besessin si amb això la protagonista no era una adúltera.

Erotisme ‘soft’

Notícies relacionades

'El cochecito' i altres històries de la censura espanyola

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

Menys rocambolesc, però igual de significatiu, va ser l’afegit final de ‘La fugida’ (1973), de Sam Peckinpah. A la versió original, la parella d’atracadors travessa la frontera de Mèxic després de deslliurar-se de la policia nord-americana. A l’espanyola, una veu en ‘off’ ens informa que finalment van ser detinguts. El crim sempre paga. A ‘D’aquí a l’eternitat’ (1953), l’espectador espanyol no va poder disfrutar la cèlebre escena de Burt Lancaster i Deborah Kerr enjogassats a la platja. De ‘Vencedores o vencidos’ (1961) van ser eliminades les imatges d’arxiu del genocidi jueu en mans dels nazis. De ‘La font de la donzella’ (1959) i ‘Rocco y sus hermanos’ (1960) serien furtades les seves corresponents seqüències de violacions.

A mitjans dels anys 70 es van estrenar pel·lícules de la dècada anterior que havien sigut prohibides pel seu erotisme ‘soft’, cas de ‘Barbarella’ (1968) i els vestits cenyits i fantasiosos de l’heroïna encarnada per Jane Fonda. Permissivitat relativa, perquè  altres pel·lícules més importants continuaven prohibides: ‘Cowboy de mitjanit’, ‘Blow-Up’, ‘La dolce vita’, ‘La naranja mecánica’,’ La caída de los dioses’, ‘Los diablos’, ‘L’últim tango a París’, ‘La mujer casada’ o ‘Teorema’. Totes van acabar arribant després de la mort del dictador i el final de la censura, però algunes havien provocat excursions a les sales de Perpinyà o Andorra, on el cine prohibit es disfrutava millor.