El Tour es prepara per al duel entre Pogacar i Vingegaard

Tot el centre de Lilla està tallat des d’última hora d’ahir al matí; tanques, policies i voluntaris asseguts en cadires similars a les que utilitzen els jutges del tennis. La gent va arribant com si no hi hagués un demà, quan n’hi ha, quan dissabte comença el Tour a la capital de l’Alta França, al nord del país, a un sospir de la frontera amb Bèlgica, al costat de les llambordes de Roubaix.

A la plaça del Teatre està l’Òpera de Lilla, edifici simbòlic, decorat ara en groc i no perquè es representi una obra de Verdi, Puccini o Bizet, el preferit dels francesos, sinó perquè allí van arribant en grup els intèrprets del Tour, tenors i barítons, que es refugien a l’interior per atendre la premsa, per saludar uns companys que dissabte es convertiran en rivals i per sortir per una rampa que ha substituït els esglaons cap a la Grand Place, on se celebra la majestuosa presentació dels equips de la cursa davant centenars de curiosos i aficionats al món de les dues rodes.

Allí va aparèixer Tadej Pogacar amb una esquadra que fa tremolar, un portuguès que també podria aspirar al Tour (Joao Almeida), un podi a París (Adam Yates), un rus convertit en francès que val per quatre corredors (Pavel Sivakov) i un català preparat per ajudar-lo a qualsevol terreny (Marc Soler). Va arribar també Jonas Vingegaard amb la nova publicitat al llom de l’històric Rabobank. Ho fa envoltat d’un equip de somni amb guanyadors del Giro i de la Vuelta (Simon Yates i Sepp Kuss), amb el gregari que tots voldrien tenir en el seu equip (Wout van Aert) i amb un nord-americà que val un imperi sobre la bici (Matteo Jorgenson).

Dos equips de somni

Si es mira a qualsevol altre equip, l’or es canvia per plata, sent esplèndids, ells (UAE i Visma) no només corren amb els dos únics aspirants a guanyar a París, tret que hi hagi un contratemps greu no desitjat, sinó que ho fan envoltats de dos blocs amb cinc estrelles capaços de fer tallar la digestió a qualsevol rival i fins i tot impedir, amb alternatives diverses, un triomf d’etapa, si ho pretenen, a il·lustres rivals amb Remco Evenepoel i Primoz Roglic al capdavant. Són el doble campió olímpic i l’eslovè veterà que resa per no tornar a caure i abandonar el Tour com passa des del 2021.

Pogacar és el gran favorit a endur-se el triomf. No és cap secret. És el corredor d’aspecte somrient però amb tan males puces que fins i tot el director més premiat de la història, Cyrille Guimard, 78 anys (set Tours, tres Giros i dues Voltes), diu en la premsa francesa que el veu capacitat per guanyar fins a 10 etapes, però que si ho fa "serà la mort del Tour".

Sis en va guanyar l’any passat, igual que va fer en el Giro. De fet, ja en la segona etapa té terreny per sumar la que seria la victòria 100 de la seva carrera. Fa un any, Vingegaard va arribar sense competir per culpa de la caiguda a la Itzulia, a Àlaba, que el va portar a cures intensives. Ara és diferent. Ara el doble vencedor danès del Tour inicia la prova anant de menys a més i convençut que pot aspirar a una tercera victòria, gràcies a la seva resistència en la tercera setmana (llegeixi’s Ventor i els Alps) i a la tàctica excel·lent dels seus tècnics gràcies a la qual ja va tombar el fenomen eslovè el 2022 i el 2023.

"Crec que la meva força està en les etapes llargues i exigents, especialment a mesura que avança el Tour. Així que en això he de creure per marcar la diferència aquest any", assenyala Vingegaard a la televisió danesa. La rèplica de Pogacar va arribar ahir: "El Tour significa molt per a mi. És una cursa en la qual cada segon compta i l’objectiu general és guanyar-lo, tot i que cal mantenir-se alerta durant tot el recorregut. Això és fonamental", va deixar anar l’eslovè.

L’esperança francesa

Notícies relacionades

Nico Williams planta el Barça i renova amb l’Athletic per 10 temporades

Espanya disfruta i destrossa Portugal

Per les pantalles gegants que hi ha instal·lades als carrers del vell Lilla apareixen els rostres de les estrelles franceses. Canten estrofes de La Marsellesa i el públic s’entusiasma i s’emociona quan criden allò de "marchons, oui marchons" (caminem, sí, caminem). Són els herois locals (Lenny Martinez, Kévin Vauquelin, Julian Alaphilippe, Guillaume Martin i Romain Grégoire). Són els que parteixen a la recerca de l’impossible dia de glòria per tornar a guanyar el Tour 40 anys després d’haver-ho fet Bernard Hinault.

Espanya aspira a quedar entre els millors de la general amb Enric Mas i Carlos Rodríguez. Com la majoria dels corredors que no són ni Pogacar ni Vingegaard, tret dels honors que rep Mathieu van der Poel, un altre fora de sèrie, reben aplaudiments perquè l’educació preval en un Tour dissenyat per a un eslovè o un danès, dominadors en l’univers ciclista.