Saint Etienne: "Les estrelles s'alineen i sorgeixen cançons"

A prop de la seva tercera dècada, Saint Etienne segueixen publicant discos tan vitalistes i vitals com Home counties. Parlem amb el seu músic (i musicòleg) Bob Stanley abans del concert d’aquesta nit al Fòrum, dins de la jornada inaugural gratuïta del Primavera Sound.

–Sempre s’han considerat una banda londinenca. Però ni vostè ni els seus companys Sarah Cracknell i Pete Wiggs són de la capital. 

–Tots vam viure lluny de Londres fins a la vintena. Pete i jo som de Reigate, una petita ciutat al sud-est. Amb el nou disc volíem explorar un dia qualsevol en aquells comtats rurals on vam créixer. Llocs poc excitants, conservadors…

–Però al disc s’hi aprecia afecte. ¿Parlem de la relació d’amor i odi que molta gent de ciutat té amb els seus pobles?

–Eren llocs avorrits, però gràcies a això ara som qui som. Ara la gent hi està tornant perquè no es pot permetre la vida a Londres. Jo també me n’he anat de Londres, però per la paternitat.

–No és la primera vegada que fan un disc amb fort sentit de lloc. Per a vostès, la geografia –o la psicogeografia de Guy Débord– sembla ingredient clau del pop. 

–Sobretot la psicogeografia. Ens interessa com canvia un lloc, però en particular, com aquests canvis afecten la gent que hi habita.

–Tampoc és la primera vegada que usen l’estructura d’un-dia-en-la-vida. Ho van fer amb Tales from Turnpike House, sobre els inquilins d’una urbanització de protecció oficial.  –

En aquell cas, l’estructura era molt més tancada. Allà realment sí que començàvem per l’acte de despertar-se i arrencar el dia. En aquest cas, el concepte és simplement com un fil que cus les cançons.

–A Whyteleafe, semblen elucubrar sobre què hauria sigut de David Jones si mai hagués sigut David Bowie. 

–Havia de ser una cançó sobre algú les ambicions del qual no floreixen mai. Després emvaig imaginar Bowie abandonant els seus somnis i tornant a Bromley per fer una feina grisa. No diem el seu nom. És sobre algú com ell.

–Una altra cançó, Heather, s’inspira en l’incident darrere del film L’expedient Warren: El cas Enfield. 

–El poltergeist d’Enfield va portar cua a finals dels 70. Amb la cançó a mitges, vaig entendre que seria molt millor si tractava sobre un fantasma. Aquella història va ser una bola, però una bola fascinant, sigui com sigui.

–Passem a coses menys compromeses: ¿com es fa per tocar tants sons en un sol disc (del soul estil Motown al neo-disc, passant pel dub) i que el viatge sempre sigui fluid i elegant? 

–Deu ser gràcies a Shawn Lee, que va produir la major part del disc i ho va mesclar tot. En realitat, no hi havia un pla mestre: vam compondre i vam gravar molt ràpid, perquè no ens quedava cap més opció; o era així o hauríem hagut d’esperar sis mesos més per fer-ho.

–S’acostuma a pensar que, arribat als 50, un músic pop hauria de dedicar-se a una altra cosa. Vostè en té 52, ¿què opina sobre això? 

–Si no tinguéssim idees, no faríem un disc. Però les estrelles s’alineen i sorgeixen cançons. I encara ens avenim de meravella. Em seria impossible compartir un grup amb gent que hagués començat a repudiar.

Notícies relacionades

Lliçons estètiques

Patricia Evangelista , periodista: "Duterte no va mentir: va dir que mataria els seus ciutadans i ho va fer"

–Vostè també escriu sobre música. ¿Com porta la continuació de la seva història del pop Yeah Yeah Yeah? 

–Hi estic treballant. Ara investigo sobre el pop abans dels Beatles. Vaig aconseguir un premi de la British Library que consistia en part en una residència d’un any a l’Eccles Centre, on hi ha un grapat de gravacions i tota mena de publicacions americanes. Crec que ho he llegit tot sobre els Beatles i The KLF, però estic veient que de Duke Ellington no en sabia tant. ¡Quin personatge més sorprenent!