Lliçons estètiques

"El poder no canvia les persones, només revela el que en realitat són". És la cita que més vegades he repetit en els meus 15 anys dedicant-me a això de desxifrar la imatge del lideratge. La deixava anar i callava més d’una boca. I no només per la veritat de l’afirmació, també perquè al descobrir l’autor de la sentència (Pepe Mujica), ningú tenia prou autoritat (coherència vital) per replicar.

Un asceta anomenat José Mujica m’ha ensenyat més d’estÈtica que la majoria de mandataris que pretenen impressionar amb una col·lecció de vestits fets a mida a Brioni (Chávez va admetre que en tenia més de 100) o dels que s’aferren a allò esparracat per mantenir el compromís amb el poble com si tal representació visual de l’esquerra no signifiqués un insult i un altre estereotip estètic classista per condemnar encara més el treballador (els Pablos Iglesias de la vida)…

Com a esteta, l’admiració i consideració cap als ascetes no és incongruent. L’asceta renuncia conscientment a l’estètica i a través d’una reflexió profunda assumeix i abraça l’austeritat i la moderació com a estil de vida, i crea així una nova estètica: la seva. No ho fa per complexos, inseguretats o imposicions culturals sobre creences suggestionades pel poder al llarg dels segles sobre el cos i l’aparença. Es nota perquè es manté fidel en el temps i sota qualsevol context.

Com el papa Francesc, Mujica no treballava l’aparentar i això precisament (l’autenticitat) és el que aconsegueix l’excel·lència en el lideratge. Viure en la xacra, donar una part important del sou com a president a causes benèfiques, rebutjar un milió de dòlars d’un xeic pel seu vell Beetle blau perquè "havia sigut un regal i seria com ofendre aquestes persones"... La boina, les seves jaquetes de llana, jerseis de punt, camises de màniga curta o arremangades, texans o pantalons per caminar a l’hort aconseguien el més gran dels afalacs: "No sembla polític".

Un "nus miserable"

Ni tan sols la seva caçadora d’ant marró per a les ocasions especials o el vestit que es va comprar als 74 anys com a candidat a la presidència de l’Uruguai li van restar gens d’humilitat. Si bé podia elevar la cura dels seus hàbits com a prova de respecte a qui el rebia i a la representativitat amb el seu poble, mai va voler acceptar la corbata. Ho considerava "un nus miserable".

Notícies relacionades

Françoise Sagan torna amb ‘Bon dia, tristesa’

Pianista i dandi de la rumba catalana

El guerriller-camperol convertit en president recordava als seus assessors que es prenia la presidència com una feina i "per treballar no es necessita corbata". Els cabells canosos regirats, espesses celles bicolor, galtes enrojolades i ulls pampalluguejants feien que se’l percebés com l’entranyable avi que després de compartir els més savis consells recollits, t’oferia un caramel de cafè amb llet per endolcir les amargors de la vida.

Tancat i torturat durant 12 anys, el guerriller va sortir amb el cap rapat i va pronunciar paraules de pau i va instar el món a apreciar la riquesa en termes de temps i llibertat. No va tenir fills amb Lucía Topolansky, la seva companya de vida, però sí perrhij@s. I com va indicar, serà enterrat al costat d’ella sota un arbre de la seva granja. La coherència de l’asceta sempre és una lliçó estÈtica.