Les llums i les ombres de la Barcelona de les fàbriques tèxtils

La Casa Elizalde continua l’ambiciós projecte de salvar la memòria fotogràfica de l’Eixample i, posats a fer, de la resta de la ciutat. Si al novembre va inaugurar una exposició sota el títol L’última collita, dedicada al passat agrícola i ramader de la ciutat, ara acaba d’estrenar Trames tèxtils. Matèria, capital i treball, un interessant joc de miralls en el qual, d’una banda, mostra escenes d’algunes de les fàbriques tèxtils de Barcelona en ple funcionament, i, d’una altra, un retrat de la destinació de part d’aquella producció, o sigui, els vestits amb què les classes senyorials es passejaven pel passeig de Gràcia o els cortinatges i tapissos amb què ennoblien els salons de les seves llars.

L’exposició, que està comissariada per la historiadora de l’art Marta Dahó, s’ha instal·lat al pis principal de la Casa Elizalde fins al 26 de juliol. És, es podria dir, una mostra minimalista. Les fotos són petites, però el relat que se’n desprèn és enorme. Val la pena prestar-los atenció. Té la seva gràcia fins i tot que entre les imatges seleccionades hi ha la Sala Carme Biada de la mateixa casa Elizalde. Biada i el seu marit, Arturo, formaven part de les elits de la Barcelona de fa un centenar d’anys, tot i que en el seu cas la fàbrica que tenien a l’Eixample no era tèxtil, sinó automobilística. Avui la fàbrica són un conjunt de vivendes que trenquen la trama de l’Eixample entre els carrers de Còrsega, Rosselló, Bailèn i el passeig de Sant Joan, però la seva finca familiar, al carrer de València, es manté intacta dempeus, reconvertida en centre cívic, però despullada de la que va ser la seva decoració. Per això la foto és especialment evocadora.

La Sedeta, Casaramona, Saladrigas..., la llista de fàbriques a cavall dels segles XIX i XX era llarga i, llavors, molt coneguda. A l’Espanya industrial treballaven tants empleats que fins i tot va néixer en el seu si un equip de futbol, el CD Condal, que va arribar a competir un any a la Primera Divisió. Però era un equip masculí i, si alguna cosa caracteritzava aquestes fàbriques tèxtils, era la mà d’obra femenina. El 1905, per exemple, els obrers dels telers de Catalunya eren gairebé 30.000, gran part d’aquests a Barcelona, una majoria, dones, entre altres raons perquè la barra amb què llavors se’ls pagava la meitat del salari que s’abonava a un home no passava a penes factura.

Gran arxiu col·lectiu

Un 30% de les dones que treballaven també fora de casa ho feien en indústries cotoneres o d’altres teixits. Les fotos de l’exposició ho testifiquen de forma molt clara. No s’ha de ser gaire sagaç per intuir que, a la seva manera, el fet que l’altra meitat de les fotos sigui la dels luxes de les classes altes recorda que aquesta va ser una ciutat d’espaterrants lluites sindicals.

La mostra, el que dèiem, és un nou episodi d’una feliç idea que va néixer el 2011, Finestres de la memòria, un projecte obert a qualsevol tipus de col·laboració, especialment si és veïnal, per crear un gran arxiu col·lectiu d’imatges abans que moltes vagin del calaix de les fotos d’una família a les escombraries, catàstrofe més comuna del que es pot suposar. Quan ha crescut aquesta fototeca ha sigut possible organitzar exposicions, com la dedicada a les últimes collites o, abans d’aquesta, una altra en la qual es mostraven com era l’interior dels habitatges abans.

Notícies relacionades

Competició de ‘skate’ en una pista de disseny

Vestigis de la guerra a Celrà

Entre les imatges que s’han inclòs aquesta vegada a la mostra hi ha algunes perles, com les del pintor Ramon Casas pinzell en mà o la de Frederic Mompou al piano. El luxe d’algunes estances salta a la vista, però per a part del públic potser és més cridaner fer una mena de viatge en el temps a llocs que avui els són arquitectònicament familiars i reconeixibles, però per altres motius, reconvertits en centres cívics o biblioteques públiques.

Les fàbriques tèxtils esquitxaven tots i cada uns dels racons de la ciutat, de vegades amb arquitectures de firmes conegudes, com per exemple és el cas de Casaramona, un treball de Josep Puig i Cadafalch no inclòs a l’exposició i que hi encaixaria perfectament. És la zona dels telers del soterrani de l’actual Escola Industrial. Aquestes cúpules que cobreixen la nau són voltes catalanes, de les quals Rafael Guastavino va ser un mestre. Aquest, a més, és un cas digne d’especial menció perquè la ventilació i situació d’aquell taller eren perfectes per al funcionament sense pausa de la maquinària.