Soleá Morente: "El meu pare va fer 'Omega' per obrir un camí"

Fa gairebé un any i mig que va sortir Tendrá que haber un camino, el primer disc en solitari de Soleá Morente, i encara no s’havia presentat en directe a Barcelona. Corregeix l’anomalia el Festival del Mil·lenni, que acull la filla mitjana d’Enrique Morente avui al Molino (21.00 hores). Un escenari amb significat: aquí el cantaor va fer el seu últim recital, el novembre del 2010. Soleá es confessa una mica nerviosa.

–I això que fa temps que roda el disc amb la banda.

–Sí, però aquest concert és especial. El meu pare pràcticament es va acomiadar aquí. Llavors no vaig poder venir amb ell, em sembla que tenia un examen, i tornar al cap del temps per cantar-hi és molt emocionant.

–L’estela del seu pare la continua acompanyant: aquí tenim aquest recent documental sobre Omega

–Sí, el vam viure de prop, però fins que no t’asseus i el mires… Et dius que controlaràs una miqueta l’emoció, perquè si t’emociones cada vegada que esmenten el teu pare, no pot ser, i aprens a desenvolupar una estratègia, però sentir el meu pare parlar va ser molt potent. En realitat, jo estava molt més acostumada a sentor-lo cantar que parlar.

–El documental reflecteix la incomprensió que va despertar Omega 

–Va amb mi, sí, encara que no pretenc molestar ningú, sinó fer el que calgui fer sense prejudicis ni pors. Molestar seria en un sentit metafòric. El meu pare va ser valent i va arriscar. Passa el mateix amb Leonard Cohen o Federico García Lorca, persones que deien el que pensaven.

–A Tendrá que haber un camino es respiren les presències del seu pare i de Cohen, i també hi ha Lagartija Nick. ¿És hereu d’Tendrá que haber un caminoOmega

–Sí, hi ha una herència. Lagartija Nick per a mi va suposar el contacte amb el rock independent granadí, que jo no coneixia perquè m’havia mogut més en el flamenc, encara que a casa se sentia tot tipus de música: el meu pare ens despertava cada diumenge amb música clàssica.

–¿Considera que és possible anar més enllà d’Omega

–Jo diria que sí que es pot, perquè ell va fer Omega per obrir un camí. Penso que pot inspirar altres persones a anar a altres llocs.

–¿És el que es va plantejar vostè amb el seu disc?

–Jo no podria arribar més lluny que ell, em sembla, perquè per a mi Omega és insuperable. Continuo investigant, escoltant músiques, sento curiositat i incertesa. Em surt de natural investigar en la meva arrel flamenca i estudiar el cante. Ara estic centrada en l’estudi de la granaína, tot un món. Escoltes la de Chacón, la de Vallejo i la Cobitos, i cada una és completament diferent sense deixar de ser el mateix cante.

–Poca gent percep aquests matisos.

–Però al final l’important és l’emoció i la veritat que et transmet, encara que no sàpigues si està sonant una taranta, una soleá o un martinete.

–Al disc apareix com a compositora en quatre cançons, amb col·laboradors com J [Los Planetas] i La Bien Querida. ¿La preocupa trobar la seva veu com a artista?

–Estic treballant en això i de moment estic tranquil·la, encara que sé que tinc moltes coses per fer. Se m’acumulen idees, il·lusions, i cal centrar-se. Toco una mica la guitarra i el piano, i els acords que sé em serveixen per fer cançons. Amb Los Evangelistas em va cridar l’atenció com J convertia dos acords i una variació en una cançó. Vinc d’una casa en què, bé, és impossible cantar millor. El meu pare, la meva germana [Estrella]… Necessitava una manera d’expressió, i en aquesta conjuntura he descobert un mitjà en el qual em puc expressar.

–¿S'imagina treballs futurs centrats en les seves cançons?

–De moment això no em preocupa. M’agrada el treball en equip i aprendre dels meus companys. Això és una cosa que anirà amb mi. Vivim uns temps en què cal unir-se. Però vaig tenint composicions pròpies i no sé què passarà.

Notícies relacionades

Oliver Laxe continua fent-se gran a Canes

Densa simfonia del dolor heretat

–¿Hi haurà espai per a Paco Ibáñez al Molino? 

–El mestre Paco Ibáñez sempre té un espai al meu cor i a la meva gola i, per descomptat, cantaré Palabras para Julia. És un referent: la seva valentia, aquest menys és més… És al mateix temps el més indie i el més tradicional.