Enderrocar el patriarcat

La directora Anna Biller no viu, cinematogràficament parlant, en el present, sinó en un passat de colors sumptuosos i irreals: «Jo no veig pel·lícules modernes», assegura, «només cine que va dels anys 20 fins als 60. He estudiat les tècniques del Hollywood clàssic i per a mi és el més normal rodar pel·lícules amb aquest estil visual».

A Sitges participa a concurs amb la tercera, The love witch, també escrita, muntada, musicada i fins i tot decorada i vestida per Biller, en què una divertida història de bruixeria moderna serveix com a excusa per enderrocar el patriarcat. «Quan comences a ser una dona jove, els homes et presten atenció. I et pressionen per ser només una cosa bonica; no els interessa que vulguis perseguir les teves pròpies idees».

La protagonista, la bruixa Elaine (una extraordinària Samantha Robinson), busca l’amor mitjançant sortilegis i conjurs. Vol que els homes caiguin als seus peus. El problema és que després no s’aixequen. El seu cas exemplifica què pot arribar a passar quan una dona és educada gairebé exclusivament per al narcisisme i la submissió al príncep blau: que mati per amor, que caigui ella mateixa a trossos. «Com més maca ets, se suposa, més poderosa ets. Aquesta idea et pot acabar tornant boja».

¿Aquestes morts masculines són una espècie de venjança de gènere? «No, ella no vol venjança». ¿I vostè? «Per la meva part, per descomptat, és clar», diu Biller entre rialles.

A part de The love witch, el concurs de Sitges va oferir ahir una gran oferta. La sobreexplotació del gènere zombi és un fet, però Train to Busan i Melanie, the girl with all the gifts, vista ahir, certifiquen la vitalitat dels no-morts. En aquest cas, dels semimorts, si és que es pot anomenar així Melanie (fabulosa Sennia Nanua), nena mig caníbal mig humana en un Londres devastat. Amb algun aspecte de 28 días después i de The last of us, el film de Colm McCarthy va deixar un rastre de tristesa, i també d’esperança, en la seva reflexió sobre els límits de la humanitat i el relleu generacional.

Notícies relacionades

De l’angoixa a la calma

Ombra aquí, ombra allà

A Safe neighborhood, de Chris Peckover, també hi havia nens, més aviat adolescents, però amb un altre rotllo. Potser acabarà sent un dels hypes del festival: l’híbrid perfecte entre Sol a casa, Scream i... Funny games. Diversió i molta mala bava, amb girs argumentals molt enginyosos i un WTF final apoteòsic.

 També es va poder veure The void, de l’equip de nerds del terror format per Jeremy Gillespie i Steven Kostanski: primer terrenal, progressivament més còsmica, compensa les seves flaqueses narratives amb una atmosfera ben treballada en què importa molt el disseny de so.