Mor Horacio Salgán, l'última glòria del tango

El tango es conjuga definitivament en passat: la seva última glòria, i potser una de les més rellevants, Horacio Salgán, ha mort als 100 anys. Havia nascut el 16 de juny de 1916. Divendres a la nit, l'orquestra Juan de Dios Filiberto li tenia preparat un gran homenatge pel seu centenari. El director Luis Gorelik va demanar al públic que abarrotava la imponent sala La Ballena Azul del centre cultural Néstor Kirchner que es posés dret per aplaudir a manera de comiat el pianista més virtuós i refinat del gènere riuplatenc. Salgán a més va ser un eximi compositor i arranjador. El seu nom quedarà associat a la música argentina per peces com 'Don Agustín Bardi', 'Grillito', 'A fuego lento' i 'Cortada de San Ignacio'.

Alguna vegada va causar admiració al cèlebre concertista Arthur Rubinstein. Astor Piazzolla l'admirava pudorosament. Daniel Barenboim el va homenatjar la setmana passada a Buenos Aires. Salgán va ser sempre un home de perfil baix i aquesta discreció és el que el va convertir en certa mesura en una figura més de culte que massiva.

Notícies relacionades

La IA és massa simpàtica

La vida més enllà del reggaeton

El seu pare era un pianista intuïtiu i ell, als sis anys, ja es perfilava com un artista important. Expliquen que als 13 anys era un complet virtuós. Podria haver sigut un home de la música acadèmica, que dominaria de manera perfecta, però el tango es va convertir en el seu primer món. Als 18 anys tocava a les principals ràdios. Dos anys més tard ja formava part d'una de les orquestres més importants, la de Miguel Caló. El 1944, en l'època d'or del tango, va fundar la seva pròpia orquestra amb quatre bandoneons, quatre violins, viola, cello, contrabaix i piano. "Com que a mi m'agradava interpretar tangos a la meva manera, l'única forma era tenint el meu propi conjunt. Hi ha gent a la qual li agrada ser director d'orquestra, però a mi em va interessar la meva vocació pianística. Sense cap intenció de crear res”, va explicar al seu llibre 'Horacio Salgán: la supervivencia de un artista en el tiempo', publicat un quart de segle enrere.

Si Piazzolla va buscar expandir les fronteres del gènere apropiant-se de gestos del jazz, Bela Bartók, Igor Stravinsky i el 'revival' de Johann Sebastian Bach dels anys 60, Salgán va decidir no treure els peus del plat sinó bussejar en les profunditats encara no explorades de la música que ha pintat Buenos Aires. No obstant, per a molts, Salgán era tan modern com el modernista Piazzolla. No va poder evitar que li diguessin que "sonava rar". El 1957, quan el tango comença la seva lenta decadència, va formar amb el guitarrista Ubaldo de Lío el Quinteto Real, una de les formacions més importants de tots els temps, que a més va incloure Enrique Mario Francini (violí), Pedro Laurenz (bandoneó) i Rafael Ferro (contrabaix). Més que per ballar, Salgán va privilegiar amb ells la situació de concert: la seva, a aquestes altures, era música per ser escoltada. Amb De Lío va formar un duo formidable. El 1970 va tocar al Lincoln Center de Nova York i el van ovacionar. Va acompanyar dos dels millors cantants, Edmundo Rivero i Roberto Goyeneche. Va ser docent i va escriure un tractat sobre el tango. Podia passar de Maurice Ravel a Chopin, del jazz al folklore argentí o la música brasilera. Va tenir un duo extraordinari de pianos amb Dante Amicarelli. La seva última actuació per al públic massiu va ser el 2010 per a la celebració del Bicentenari del 25 de maig de 1810. "No vull compromisos amb ningú. Tampoc amb mi. No és aquesta la meva intenció. A més, cada cosa que vaig fer va ser pensant que era el més important que estava fent. Van ser uns 75 anys de treball molt intensos", va dir. El centenari Salgán se'n va anar com l'últim dels supervivents, l'inventor d'una llengua pròpia a la qual sempre es torna perquè no deixa mai d'oferir novetats.