Joan Colomo: "Reflexiono sobre coses de les quals no en tinc ni idea"

Entrevista amb el cantautor català, que aquest divendres publica el seu cinquè disc, 'Sistema'

Joan Colomo interpreta ’El regal’ en acústic directe. / RICARD FADRIQUE

4
Es llegeix en minuts
Nando Cruz
Nando Cruz

Periodista

ver +

Joan Colomo igual s’implica en un concert de suport als encausats pel setge al Parlament que compon una cançó per a una campanya de Barcelona Turisme. Té 35 anys i en fa més de 20 que toca en grups. Manté intacte el seu pedigrí underground i aquell do per a les melodies pop que combina amb unes lletres entre la filosofia de bar i la innocència infantil. Sistema és el seu cinquè disc en tan sols sis anys. 

–Al maig estava acabant la gira. ¿Què ha fet des d’aleshores?

–Al final no vaig deixar de tocar fins a l’octubre o el novembre. I també vaig tocar amb The Unfinished Sympa­thy, Pau Vallvé, Zeidun... A l’estiu me’n vaig anar de vacances a Holanda, Dinamarca, Alemanya... ¡15 o 20 dies!

–Deu haver sigut el més semblant a unes vacances llargues des de ni se sap quan.

–No he parat de tocar des dels 14. Quan anava amb Zeidun ja tenia dos grups més. La música m’apassiona. Minuts abans de tocar m’entra un esgotament fruit dels nervis i penso: «Que caigui un xàfec i s’anul·li». Però és posar el peu a l’escenari i... ¡que no s’acabi la festa!

–Quan va debutar en solitari amb Contra todo pronóstico (2009), ¿s’imaginava que al cap de cinc anys tindria cinc discos al seu nom?

–Des que vaig gravar el disc d’Ariadna, el meu segon grup, la meva dinàmica de vida ha sigut compondre, gravar i tocar. És el que faig des de petit i el que em permet treure discos sense passar pel sedàs de qualitat. Gravo les 14 cançons que tinc i si no molen, tant és. Ja en trauré d’altres.

–Totes les seves lletres són curtíssimes.

–En els grups d’adolescència buscàvem el contrari: cançons amb deu mil parts. Ara són així pel mateix procés de compondre-les: em surt estrofa i tornada, gravo la demo i aquí es queda. Quan vaig a gravar em dic: «No hi posis més parts perquè hauràs d’escriure més lletra».

–¿Segueix sentint vergonya aliena de les seves lletres?

–A nivell de discurs, ja no hi tinc res a dir. Potser les meves millors lletres estan en el primer disc. Aquella ingenuïtat fa que tinguin més gràcia que coses que faig ara. Però, quan cal ordenar-les per al disc, la premissa és: les chungues, al final. He arribat a un punt de zero vergonya.

–¿'Les coses' no recupera aquella innocència?

–La vaig escriure en cinc minuts i les que faig en cinc minuts s’acosten més a les lletres del primer disc.

–La podria cantar en un parvulari i als nens els encantaria. Potser el seu fort són aquestes lletres tan planes, tan falsament infantils.

–Si algun camí m’agradaria explorar és entendre com fer aquest tipus de lletres. Però quan he de gravar el disc, em veig amb un munt de lletres que he d’omplir com sigui i a vegades no surt.

–¿Té mestres en aquest estil de cançó? ¿Jonathan Richman?

–L’he conegut ja d’adult. El que em falten són inputs així perquè m’he passat la vida escoltant guiris cantant lletres que no entenia. Em falta llegir llibres i fixar-me en lletres d’una altra gent. Sempre dic: per al pròxim disc, llegiré. Tinc l’anhel de culturitzar-me, però mai el porto a terme.

–Però, ¿no va estudiar Filosofia?

–Vaig fer dos cursos, però com si res. Vaig aprovar Filosofia Política, l’assignatura de Victoria Camps, i dues més. Sóc un estudiant frustrat que no va adquirir cap tipus de coneixement i en les meves cançons reflexiono sobre coses de les quals no en tinc ni puta idea. En alguna m’acosto a Heràclit i al tot és canviant, però a la vegada vaig a l’etern retorn, que és el contrari. Són conceptes filosòfics que no entenc, però, ¡bah!, escric sobre això.

–¿Com s’ho fa per protagonitzar un anunci d’Estrella Damm i que no el lapidin en entorns tan radicals com el Sugar Il.legal Fest?

 –Ja, jo patia: «A veure si ara la penya m’insulta...». Suposo que els col·legues em coneixen i saben que intento guanyar-me la vida amb els quatre acords que sé tocar. I tot i així fan la conya. De totes maneres, també és per com ho explico. Jo ho dic clar: ¿això és vendre’s al capital? Sí. El problema arribaria si intentés defensar el que estic fent, com alguns sí que han fet. I això no implica que no posi cap línia vermella.

–¿Quina?

–Anar a tocar a la festa de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya. El tema dels partits polítics és delicat i jo pensava no ficar-m’hi, però al final vaig actuar en l’inici de campanya d’Ada Colau. Crec que vaig cantar Fe en el acné.

–Parli’m de la seva carrera en la publicitat.

–Quan deixes de fer concerts els ingressos baixen i aquestes coses em salven la vida. He fet un anunci del Tibidabo i un altre per a Zara. Encara que ja sé que la publicitat és una altra de les potes de l’eix del mal. Ah, i acabo de fer la cançó per a l’anunci de la campanya de Barcelona Turisme.

–¿¡Com!?

–En aquest cas em vaig dir: «¿Faig aquest curro o no?». I l’he fet. Suposo que a algú li deu anar bé el turisme, ¿no? ¡S’ha de pensar en els botiguers! A més, sempre m’ha agradat la música dels anuncis.

–És la versió més concentrada del pop: música fàcil i molt repetitiva.

–Hi ha cançons brutals que et queden a l’ADN, com la del Cola Cao. És el producte ultraconcentrat i una melodia que t’entra a la vena.

Notícies relacionades

–¿Hi ha algun jingle conegut que li hauria agradat haver compost?

–No me’n vénen gaires al cap, però al top ten hi hauria el del 'carrer de Sants'.