La incontinència de Joan Colomo

Joan Colomo fa molt temps que alimenta el seu esperit underground. Amb 11 anys ja va muntar la seva primera banda, després d'escoltar una cinta de Sangtraït, i els seus pares els portaven a actuar a cases d'okupes. «Fèiem música extrema, hardcore punk, i no teníem manera de desplaçar-nos i a sobre amb tots els trastos, així que els nostres pares ens portaven, sí», recorda. Però des del 2009 Colomo vola literalment sol (després de formar part de Zeidun, Moksha, The Unfinished Sympathy i La Célula Durmiente). Avui (21.00 hores), a Luz de Gas i convidat pel Festival de Guitarra, presentaràProducto Interior Bruto Vol. 2.

En un any l'artista de Sant Celoni ha fet gala de la seva incontinència creativa donant contingut a la primera part d'aquest PIB, «més reivindicativa», i a la segona, «més personal». Però ha hagut de recórrer al microcrèdit per finançar-se, «una bona manera d'involucrar la gent». Després de deixar l'anglès, insisteix en el seu descarat bilingüisme (en una mateixa lletra barreja el català i el castellà). Però ha arribat a aquesta conclusió: «La música és el meu prozac sigui en mi o en re». Ho canta ell a la peçaEn re.