Martirio: "La meva missió és obrir camí"

Martirio està d’aniversari amb 30 años, doble compacte amb DVD que 

reuneix cançons de tots els seus períodes (i més difícil, diferents discogràfiques). La gira trigarà uns mesos, però avui canta 'coplas' a l'Apolo (21.00 h, cicle 'Connexions'), acompanyada per l’Original Jazz Orquestra del Taller de Músics amb direcció de David Pastor.

–'Estoy mala' va sortir el 1986, però abans va estar a Jarcha, els de 'Libertad sin ira'. ¿Com va passar de la cançó progre a la tonadillera postmoderna?

–Jarcha va ser la meva escola, però en el meu interior hi havia el folklore, la 'copla', el pop… Un rock que anava del sevillà Silvio a Lou Reed. M’agradava la postura rockera i ser avantguardista amb una part lligada a la tradició.

–I va aparèixer Kiko Veneno.

–Fonamental. És un dels poetes més grans, quotidià, amb càrrega de profunditat i lliure. Ser lliure també és la meva bandera, passar 30 anys fent el que vull.

–En aquella època, en el personatge Martirio hi havia ironia i broma. Ara és una cantant més seriosa.

–He evolucionat. Amb 60 anys una no té més remei que ser més seriosa, ¿no li sembla? (riu). Però la nena la mantinc intacta, i el respecte a l’escenari i la candela de la il·lusió.

–I la paròdia de la mestressa de casa.

–No era paròdia. ¡Era i sóc mestressa de casa! No tinc ni una 'mijita' de purpurina. Crec que el meu pròxim pas serà tornar a escriure en aquest llenguatge, parlant de les dones de la meva edat, què ens preocupa i ens fa felices. Amb profunditat i ironia. Vull que la gent torni a riure amb mi.

–¿Havia deixat de fer-ho?

–Bé, en els recitals hi poso coses que fan riure a la gent, però ara vull que riguin bé, buscant la felicitat, traient la 'porra-pincho'. Hi ha una tendència al masoquisme…

–Està contra qualsevol impostació del drama.

–Per descomptat. Encara que jo estic més a prop de cantar bé en una cançó dramàtica que en una de divertida.

–¿Se sent poc la veu madura femenina en la música?

–Poc, sí. Escoltant Leonard Cohen ja veu que té una edat i una experiència, però per a les dones és més difícil. I es pot fer. Amb distància, ironia, bon humor…

–A 'Coplas de madrugá' (1997), amb Chano Domínguez, va néixer una altra Martirio. ¿Sentia que les seves aptituds com a cantant no estaven reconegudes?

–Amb Chano va venir l’obertura al jazz, ser més cantant, i que se’m prengués més seriosament. Ens vam enamorar de la idea, convençuts que era necessària per obrir caps i treure prejudicis a la 'copla'. La dictadura la va utilitzar com a banda sonora i s’havia de rescatar. Però vam donar totes les voltes fins que 'El Europeo' el va gravar. Cap discogràfica ho veia. Sempre m’ha passat: la meva missió és obrir camí.

–La 'copla' avui ja és un estàndard, com el tango o el fado.

–La canten des de La Shica fins a Plácido Domingo, i Buika, que ho fa gairebé com un soul. I Sílvia (Pérez Cruz), la que més em fascina ara: podria estar a la cresta de l’onada, però no li interessa. La veig molt a prop meu.

-Actua amb l’OJO, del Taller de Músics. ¿Torna a la 'copla' jazzística?

–Sí, és una oportunitat de tocar amb 17 músics, amb la mestria de David Pastor, i vestir de llarg les coplas en aquest aniversari. Un regal.

Notícies relacionades

Martirio: "L'alegria és molt revolucionària"

De l’angoixa a la calma

–¿Més endavant hi haurà recitals específics de '30 años'?

–Sí, esperant que les coses millorin, perquè no he vist un moment tan dur per a la música com aquest.