Martirio: "L'alegria és molt revolucionària"

"Va per tu, xula", li deixa anar Martirio a Chavela Vargas, amb la mirada posada al cel i a la mà el primer exemplar (precintat encara) del disc dedicat a la desapareguda i enyorada gran dama de la cançó mexicana ('De un mundo raro. Cantes por Chavela'). "Quina impressió tan forta tornar aquí. Mira, en aquest sofà vam estar Chavela i jo rient l'última vegada que ens vam veure", recorda Martirio, emocionada, a la Residencia de Estudiantes. La llar de Chavela cada vegada que s'instal·lava a Madrid (la seva segona casa). I on va oficiar el seu últim concert. Precisament, amb Martirio i el seu fill, Raúl Rodríguez.

Els dos únics músics que ara han donat forma a aquest cuidadíssim àlbum-homenatge, amb 10 cançons de la llenguda i llegendària cantant del ponxo vermell portades amb total fluïdesa a diferents pals flamencs. 'Luz de luna' il·lumina a compàs de granaína. 'Quisiera quererte menos' palpita com una bulería. Les llàgrimes de 'La llorona' es vessen a ritme de seguiriya i soleá. 'Las simples cosas' sonen encara més sentides convertides en una sambra...

"Uno vuelve siempre a los viejos sitios donde amó la vida. I entonces comprende cómo están de ausentes las cosas queridas", diu aquesta lletra de Tejada Gómez i César Isella que tanca el disc i que a Chavela li agradava cantar amb la ferida a carn viva. "L'energia d'ella era tan gran, el que emanava, que s'ha quedat en les parts de l'ànima de qui ha tingut la sort d'estar a prop seu. Som en un lloc màgic. Meravellós. Guarda tantes ànimes evolucionades que es nota. Es percep. Imagina't: Dalí, Picasso, Lorca", afegeix a la sala d'actes presidida pel piano de cua que tocava el poeta de Fuente Vaqueros (Granada) quan va residir en el que va ser un autèntic formiguer intel·lectual.

A l'habitació de Lorca

"Aquesta sensació de tornar aquí i de recordar aquests versos de 'Las simples cosas' em recorda la certesa que sempre es pot tornar; que trobaràs els llocs on vas estimar la vida. La certesa que la vida t'estima", sospira.

Chavela volia dormir sempre a la mateixa habitació que va ocupar Lorca. Per parlar amb l'ocell que sempre es posava en l'arbre que es veu des d'aquella finestra. La lletra de Las simples cosas s'enfila, de nou, en la memòria. "Uno se despide insensiblemente de pequeñas cosas / lo mismo que un árbol que en tiempo de otoño se queda sin hojas".

"Una tarda vaig venir a veure-la, després del concert, al juliol, poc abans que se n'anés a Mèxic, i Chavela ens va explicar: 'He estat molta estona mirant l'arbre, ja sabeu que a través d'ell i de l'ocell que ve a posar-s'hi em comunico amb Lorca. I mentre estava com hipnotitzada, veia el número sis per tots costats'. Li vam contestar: '¿Què fem?, ¿comprem loteria que acabi en sis?'. I ens vam posar a riure. Al cap de poc més d'un mes, transportaven el fèretre de Chavela Vargas en aquell enterrament a DF tan emotiu. Tan entranyable. I quan estaven cantant La llorona, em vaig adonar era un dia 6. I em vaig estremir. Quantes coses que sabia, la Chamana. La dona que celebrava una cerimònia sagrada en cada concert. Un exemple de llibertat. De vocació. De dignitat".

Raúl Rodríguez, l'únic fill de Martirio i el seu aliat musical des dels anys 90, i molt especialment a 'De un mundo raro', assenteix. "Chavela exercia el paper de maga que es comunica amb els déus. Tenia la capacitat de curar i entrar en contacte amb la part espiritual de les persones, amb l'univers, amb tot. Els dies que vam passar aquí amb ella van ser impressionants. Amb Federico García Lorca tan present. Si haguessin coincidit, segur que haurien estat fins i tot amants impossibles. De fet, teníem la sensació d'estar fent un casament impossible [el concert va girar íntegrament al voltant de Lorca]. Crec que el matrimoni es va produir. I que vam ser les seves dames d'honor", riu el guitarrista.

Cant, poesia i veritat

Martirio i Raúl estan especialment en sintonia. És la primera vegada que fonen els seus talents de forma tan evident i despullada en un disc. La veu tel·lúrica d'ella. La guitarra enduendada d'ell. "I els silencis, tan importants", subratlla el músic. El van gravar com si fos un recital. Per captar aquells moments únics. I Martirio, que en grec significa testimoni, no pot ni vol evitar exhibir el seu orgull de mare. "Hi ha molt pocs guitarristes tan joves que en sàpiguen tant. De música. Del silenci. És un treball produït íntegrament per ell. Un disc cuinat a casa. Impregnat d'aquelles peces que feia Chavela, convertint les seves cançons en cante, i els cantes en poesia, i la poesia en veritat. Una oportunitat única en les nostres vides. No crec que es torni a donar aquesta conjunció. Mai hem estat tan enllaçats musicalment. Expressivament. Interpretativament. És un moment únic en les nostres vides".

Raúl també se sap afortunat. "És inèdit que dues persones de la mateixa família puguin fer una col·laboració així. Que es doni la circumstància d'aquest encreuament de temps i compassos". "I també hi era ella –li apunta Martirio–. La seva foto. Somrient. A l'altar que li vaig muntar, amb les seves pedres, espelmes, encens. Sempre mirant-nos. I nosaltres, plantejant-li els nostres dubtes. La seva resposta sempre era: 'Endavant'. Com li agradava a Chavela la guitarra de Raúl, que ja l'havia acompanyat per seguiriyas quan cantava 'La llorona'. ¡I com li agradava el flamenc! Li agradaria aquest disc", afirma. "Jo només necessito sentir-me digna de cantar les seves cançons. Digna per poder agafar una miqueta de la flama que ella va encendre, intentant sanar com ella l'ànima, connectant amb els sentiments de la gent".

Medicina emocional

Chavela curava amb el plor. I amb el riure. I molt pocs tenen aquesta capacitat. La meva mare i Chavela es tractaven com a iguals a l'escenari", la conforta Raúl. "Sempre amb molt respecte. I amb una grandíssima admiració cap a ella", puntualitza Martirio. "Cada vegada més gent plora en els meus concerts, i que feliç que em fa. És destil·lar l'expressió. Són llàgrimes de neteja, no de tristesa. Llavors saps que lo que fas és verdader. Ni millor ni pitjor". "És la medicina emocional –afegeix el seu fill-. Cada vegada ens fa més por expressar-nos. Fins i tot conversar. Quan l'emoció sempre hi és. És la que mou l'ànima".

A l'àlbum hi haurà qui trobarà a faltar alguns títols mítics de Chavela. "És que hi ha peces com 'Macorina' que no es comprenen sense la seva veu. Aquestes deu peces estan escollides de manera que formen una roda molt empàtica, amb voluntat de col·locar-te en un estat d'ànim concret. I, sí, he fugit del repertori més obvi", admet Martirio. "Com sempre fas, mama. Amb les 'coplas' també et va passar". "Bé, hi ha les cançons que jo podia cantar. Dir en la meva boca. No hi són 'Vámonos'. Ni 'El último trago'. El disc no et posa trist. No són cançons amb molta càrrega depressiva". "Jo el veig més com una cerimònia intensa –constata l'instrumentista–. Res d'epitafi. Està fet perquè sigui un repertori viu". "No és un àlbum que fa mal", rebla ella.

-¿I com es diuen les coses, Martirio i Raúl, sense que facin mal? 

-Martirio: Quan ens comuniquem, preval la sinceritat. I quan hi ha desavinences, perquè n'hi ha, ho parlem fins a les últimes conseqüències. I si hem de deixar anar llàgrimes, es deixen anar. I és bonic. Perquè és una manera de trobar la netedat en aquesta relació. Sense ella seria impossible fer el que fem. No és fàcil. Però és molt bonic.

-Raúl Rodríguez: La música ens ajuda a resoldre les coses, a depurar-ho tot. En part és revolucionari, perquè hi ha dues persones entenent-se només per una cosa tan aparentment efímera com és una cançó.

-¿El millor record que guarden l'un de l'altre?

-R. R.: El primer dia que vam tocar junts 'A flor de piel'. Hi havia una electricitat sagnant en l'ambient. Jo estava darrere d'ella. Ningú em veia. La tenia a contrallum, va estendre els braços i vaig veure tots els seus pèls eriçats. Encara em commou aquesta imatge. M'informa sobre quin és el compromís que un artista ha de tenir amb l'art. I tinc un record més antic. La primera actuació que vaig presenciar d'ella. A la Sala Universal de Madrid. Jo devia tenir uns 12 anyets i anava bombollejant per allà. De sobte em vaig fixar en ella. Asseguda al camerino. Amb el Sant Pancraci penjat al mirall. Tan sola. Vaig saber que estava morta de por. Em va cridar amb un fil de veu: "Raúl". M'hi vaig acostar i la vaig abraçar. Va ser una nit complicada. Se li va enganxar el mantó, el micro va fallar. La gent protestava. Però es va ficar el públic a la butxaca. Ara sé que jo també he reproduït aquesta por. La por és amiga del valor. Va ser un ensenyament molt fort.

-M.: Jo no tinc un record concret. El que em fascina d'ell és com aconsegueix que tots estiguin de gust. La seva capacitat d'unir músics d'estils tan diversos, de deixar-hi la pell en tot, amb tant coneixement com humilitat. Mai l'he vist buscar el protagonisme, quan tantes vegades porta la batuta. Sap agafar-s'ho tot amb una professionalitat divertida i afectuosa. I el resultat és espectacular. Actua com un dard. El que aconsegueix amb Kiko Veneno, Santiago Auserón, amb els músics de Susana Vaca, amb Las Migas... És com una assegurança sobre l'escenari. És únic. I no perquè sigui el millor.

-¿El principal aprenentatge que es van emportar de Chavela?

-M.: Mai he vist ningú connectar tant amb el públic, tanta gent somrient mentre plorava, aprenent bellesa de la gran quantitat de sentiments que sortien de la seva veu. Fins i tot una sola paraula es convertia en un ventall de paraules. Qualsevol frase seva tenia tants sentits, tant de viscut, de coneixement, de cor valent que s'atreveix amb tant. Era una mestra a donar el pes a la paraula. Era capaç de cantar les cançons més fortes, més punyents, amb un somriure. Havent perdonat. Sense rancor. Sense aferrar-se al desamor.

-R. R.: Estar al seu costat era com assistir a una cerimònia permanent. Senties la bellesa amb tu. I t'oblidaves de si havia guanyat el Betis o tenies posada l'olla al foc.

Notícies relacionades

Martirio i Raúl uneixen la melòdica llatina amb la rítmica del jazz

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Ho era per a Chavela. I ho és per a ells. La llibertat és un dret. Encara que faci mal. "Encara que impliqui el triple d'esforç”, constata l'artista de Huelva, que es va llançar a l'arena com a integrant de la mítica formació Jarcha (responsable de l'himne 'Libertad sin ira'). "La llibertat es compra i costa diners. El que jo he guanyat em serveix per gravar molts discos que les discogràfiques no veuen factibles. Encara que a posteriori sí, és clar". "Compres zones de creació lliure –subscriu Raúl–. Encara que la llibertat és com la felicitat. Un lloc cap on vas, mai hi arribes", filosofa.

El refugi de María Isabel Quiñones Gutiérrez (el seu nom real quan es treu les ulleres i la 'peineta') i del seu fill, tot un llicenciat en Geografia i Història i Antropologia, és l'art. "L'alegria en l'art -aclareix ella-. Estem molt afligits. Ens volen tristos i dòcils. I no m'agrada. L'alegria és molt revolucionària".