La vida emboscada de Gil de Biedma

Corrien moltes càbales sobre el famós diari que Jaime Gil de Biedma (Barce-lona, 1929-1990) va deixar en llegat a la seva última parella sentimental, l'actor Josep Madern, i que a la mort d'aquest, quatre anys més tard, va passar a mans de la seva agent, Carmen Balcells. Es rumorejava que donada la vida traïdorament nocturna i non sancta del poeta, aquestes pàgines devien estar carregades d'escàndol i detalls explícits. Però no. Els Diarios 1956 - 1985 (Lumen) que demà arriben a les llibreries en tenen poc d'això.

El més escabrós queda per al seu diari ja conegut, que abans va ser Diario de un artista seriamente enfermo -expurgat dels seus aspectes més conflictius- i que més tard, degudament revisat i ampliat poc abans de la seva mort, va aparèixer pòstum el 1991 com a Diario del artista en 1956. En ell es mostrava com el frenesí eròtic de la seva per fi assumida condició homosexual -tenia 26 anys- va esclatar portentosament en la seva visita a les Filipines, illes que va visitar en la seva condició de jove executiu del negoci familiar, la Compañía de Tabacos de Filipinas. Aquest diari també s'inclou en el volum degudament anotat, dialogant amb els diaris posteriors i creant un nou efecte lector.

L'editor i crític literari Andreu Jaume, que s'ha fet càrrec d'aquesta edició i que a més prepara una biografia del poeta, s'alegra que les expectatives més xafarderes s'hagin desmuntat perquè ara el que preval és el verdader valor del llibre, concebut com una autobiografia intel·lectual, encara que la seva intimitat també hi ocupi un important lloc. Important i promiscu, com veiem en les seves aventures barcelonines amb l'escriptor afroamericà James Baldwin, per exemple, o el filipí Dick Schmitt en una relació triangular amb la seva parella de llavors, Luis Marquesán. «L'important és la seva reflexió moral sobre aquestes relacions intenses», subratlla l'editor.

El mateix Gil de Biedma explica així, ja en la cinquantena, el 1978, el perquè del seu pudor en la maduresa: «Sempre que escolto de llavis d'algú de més de 30 anys el relat d'una nit d'amor tinc la impressió que m'està explicant com va de ventre».

SIMFONIA EN QUATRE ACTES / El llibre capta Jaime Gil en quatre moments clau de la seva vida. El ja conegut del 1956. L'anomenat Diario de Moralidades, que va de l'any 1959 al 1965 i que segueix en paral·lel la composició del llibre clau que després s'integraria en la seva poesia completa Las personas del verbo -i que ara, per cert, es reedita-. El datat el 1975, un intent fallit de repetir el que va fer el 1956, i finalment un malaguanyat diari de poques pàgines iniciat el 1985 quan s'inicia la malaltia que acabaria portant-lo a la tomba, la sida.

«El més important, amb diferència, dels diaris inèdits és el de Moralidades -estima Jaume-. En aquest punt ell ja ha esbrinat qui és i per tant el que li interessa és el seu camí d'indagació poètica». Més esquemàtic que el del 56, en aquest diari, rebotiga de la seva tasca poètica, el caràcter depressiu i autodestructiu de l'autor va tenyint d'intimitat a poc a poc el text fins a culminar, després de la ruptura amb Marque-sán, en la seva ja llegendària fallida psíquica que el farà abandonar l'escriptura poètica. Les últimes pàgines d'aquest diari són impressionants: «Podría haberse producido en mí un proceso de desdoblamiento, que me lleva a observar el proceso de gradual desmoralización a que estoy sometido y a anticipar el posible desenlace -la desintegración de mi persona-, como un espectador desinteresado. Es similar a ser operado con anestesia parcial».

Notícies relacionades

Una gala Met de vint-i-un botó

Una allau de noves cares a RTVE

Aquest enfonsament va desembocar en el que seria el seu últim llibre, Poemas póstumos -amb els definitoris Contra Jaime Gil de Biedma o No volveré a ser joven-. «No va voler o no va poder explicar més -diu Jaume-. Es va ensorrar la identitat que s'havia construït i es va quedar mut amb el pes del seu personatge».

INTENT FALLIT / Després de l'ensorrament, el 1978, i enamorat una altra vegada, de Josep Madern, va intentar escriure, com va fer el 56, un text, a manera de renaixement, que el retornés a la literatura. Però aquest diari només li serveix per adonar-se que ja no és el mateix. «El seu renaixement va ser un miratge. Gràcies al diari es pot constatar que segueix tenint una sensibilitat enormement ben organitzada, que és un escriptor molt bo, intel·ligent i lúcid però també que la seva ambició literària està morta». I el que és pitjor, també en aquest punt constata que no vol seguir vivint. Aquesta constatació desemboca en el diari del 1985, l'últim en què el relat de la seva malaltia, i de les seves últimes lectures -Henry James- se superposa commovedorament a tot. I abans d'arribar aquí, una certesa: «Pero ha pasado el tiempo / y la verdad desagradable asoma: envejecer, morir, / es el único argumento de la obra».