Música pop des de molt a la vora

Suposes que no hi ha experiència que imposi més a un cantant que actuar en un gran estadi per a milers de persones fins que entres a l'Heliogàbal. Sí, potser hi ha alguna cosa encara més compromesa, intimidant, que cantar davant 50.000 espectadors situats en grades llunyanes: fer-ho davant 90 persones plantades davant teu a un metre de distància, de les quals pots sentir l'alè i la mirada clavant-se en cada nota de guitarra, en cada tremolor de la teva gola, i als quals pots mirar als ulls. Fins i tot per a l'assistent la sensació pot ser estranya. Estem acostumats a ovacionar l'artista situat en un pedestal, en una estrada, lluny, i en l'íntima horitzontalitat de l'Heliogàbal arribes a sentir que aquella proximitat és violenta, que estàs ignorant les distàncies bàsiques de la cortesia.

Imaginacions nostres. Els grups, novells i no tan novells, estan encantats amb la sala del carrer de Ramón y Cajal, a Gràcia, que podria fer seu aquell lema del vell celler Bohemia: «On neixen els artistes». Aquí, sense postil·les sarcàstiques: el local, que aquest mes complirà 20 anys, ha acollit bona part dels protagonistes de la moderna escena pop catalana abans que fossin aclamats pels mitjans de comunicació i el gran públic. I molts d'ells han seguit tornant, per actuar o assistir a recitals dels col·legues, participant d'una dinàmica col·lectiva gairebé familiar. L'Heliogàbal és el punt calent d'un temps i un lloc, potser com en altres temps ho va ser el Zeleste laietà, del carrer Argenteria (abans Platería). No és una comparació capritxosa: ha sortit dels llavis del mateix Sisa.

Entres i et topes amb una espècie de saló menjador, l'escenari arran de terra i una paret de vermell intens. Una llarga barra de fusta i, allà al mig, una robusta columna que en molts concerts convida a l'estirament de coll, i que va sercol·locada quan, fa dues dècades, es va estimar convenient reforçar l'estructura d'aquest edifici del 1864, un dels més antics del carrer. Al fons, un petit pati. Heliogàbal consisteix en uns baixos, un pis gairebé de portes obertes, congestionat quan hi han actuat Manel, Mishima, Maria Coma, Maria Rodés, The New Raemon o El Petit de Ca l'Eril.

No sempre ha estat així. L'Heliogàbal que avui coneixem, aixopluc d'aquest pop artesanal en expansió, va néixer el 2000, quan Albert Pijoan i Miquel Cabal van agafar les regnes d'una sala que, el lustre anterior, havia operat com a clandestina, llibertària, seu de l'underground de Gràcia. El nom escollit ens dóna algunes pistes: Memi March i el napolità Paolo d'Antonio, creadors de la sala l'estiu del 1995, durant les festes del barri (encara que la inauguració oficial va ser el 12 d'octubre), van rendir homenatge al llibre Heliogábalo o el anarquista coronado (1934), d'Antonin Artaud. «Una espècie de biografia mig inventada de l'emperador on Artaud el converteix en un supergai que es folla tot el seu exèrcit. El llibre ens va flipar i ens va divertir molt», recorda Memi. Com que en italià prescindeixen bastant de les hacs, Paolo va col·locar al cartell del carrer el nom d'Eliogàbal, i així va quedar durant un temps. Bar i centre d'agitació, va acollir projeccions de cine-fòrum, recitals de poesia (Enric Casasses, Dolors Miquel, Gerard Horta) i concerts: des dels experimentals Macromassa de Víctor Nubla (un dels seus discos es titula Puerta Heliogàbal, en honor al sempre grinyolant accés de la sala) o Accidents Polipoètics fins a convidats internacionals com el texà Pat MacDonald, de pas per Barcelona i de la mà del poeta i periodista Alberto Manzano. També rodatges embrionaris d'Isaki Lacuesta, les reunions d'on sortiria el col·lectiu Gràcia Territori Sonor (organitzadors del festival LEM) i fins i tot una sessió de fotos de Manzanita.

Aquell primer Heliogàbal era un cau el nom del qual es deia a cau d'orella a les cantonades. Només li faltava demanar contrasenya per deixar entrar. Semblava més a prop de la palpitació contracultural de la dècada dels 70 que de l'indie-pop amb el qual avui associem la sala. Un espai fosc, de parets rústiques, amb ambient de conspiració. No era exactament un bar, ni un local de concerts, ni un ateneu, però tenia alguna cosa de tot plegat. No tenia permisos, no sols per programar espectacles, sinó per funcionar com a bar. Operava com a associació cultural i expenia uns carnets als simpatitzants. «Ens van caure algunes multes, però van ser bastant permissius perquè veien que donàvem vida cultural al barri», explica Memi March, que va conèixer a la sala la seva actual parella, Pau Riba. Així van anar les coses fins que, al cap de cinc anys, Paolo d'Antonio se'n va anar a viure a Cap Verd, i van entrar en escena Pijoan i Cabal.

Encara que sembli que aquell Heliogàbal i l'actual tenen poca cosa a veure, hi ha connexions subtils, com pistes semiocultes. Començant per un enllaç intergeneracional: Cabal, músic, ha sigut membre de Mil Pesetas i Mil Simonis, bandes que han acompanyat Pau Riba. Un altre punt en comú és que la sala segueix funcionant amb una certa precarietat legal: té llicència de bar cafeteria, però no de sala de concerts, i no perquè els seus responsables no la vulguin: fa anys que batallen pel permís. «L'ajuntament per un costat ens premia i al mateix temps es resisteix a donar-nos la llicència», lamenta Cabal, que al·ludeix al premi Ciutat de Barcelona (concedit el 2013) i apel·la a la comprensió del nou equip consistorial. I un simpàtic gest de complicitat final: ara, l'Heliogàbal té un restaurant situat al davant, que van batejar com a Cap Verd, gest de simpatia per l'emigrat, pioner, Paolo. En un sentit menys coincident, l'actual Helio (així se l'anomena en confiança) exhibeix un notori ascendent pop que sintonitza amb els gustos dels seus responsables i «amb el que demanaven els programadors».

 

Notícies relacionades

Oliver Laxe continua fent-se gran a Canes

Densa simfonia del dolor heretat

Orientació que ha portat la sala a acollir no només la majoria dels noms propis de l'escena pop catalana d'última generació, sinó també el grup andalús Sr. Chinarro, la cantautora basca Anari o l'asturià Francisco Nixon, i figures internacionals com els nord-americans Mark Kozelek (que va ser líder de Red House Painters), Mark Eitzel (American Music Club), Damon & Naomi (Galaxie 500) i Bart Davenport. Concerts als quals el públic assisteix sabent que establirà una relació diferent amb l'artista, d'aspecte menys jeràrquic, pràcticament tutejable. Sobretot amb els músics del país, que, una vegada acabat el bolo, es queden allà prenent una cervesa i xerrant amb amics i seguidors. O servint copes, en el súmmum de la desmitificació: treballen o han treballat a l'Heliogàbal com a cambrers músics com Guillem Caballero (Els Surfing Sirles), Artur Estrada (Nueva Vulcano), Ignasi Reixach (Aliment) i Àngel Garau (Beach Beach). Fums, els justos. Un star system de distància molt curta.

Autogestió és una manera 'cool' d'anomenar el que econòmicament s'aguanta amb pinces (les entrades solen costar entre 5 i 7 euros), i que cultiva una familiaritat potser per convicció però també perquè no queda cap més remei. Durant anys, ha sigut freqüent que, a l'Heliogàbal, als músics se'ls donés menjar, literalment, en un fogó a la barra, per compensar que el caixet no era per tirar coets (ara els envien al Cap Verd, un luxe). Per això, els músics somriuen quan topen amb un titular eufòric de la premsa sobre l'èxit de la nova escena. L'Heliogàbal, amb el seu cultiu d'una programació quotidiana, a peu d'obra, els seus recitals en família, els seus plens asfixiants, i la seva vulnerable salut de ferro, és l'altra cara de l'efecte festival, del nostre gust per l'acte multitudinari. La sala celebrarà el seu 20è aniversari amb una graella de concerts que donarà a conèixer la setmana que ve. Actuacions en què, novament, ens preguntarem si és oportú, pudorós, anar a un concert en què estem tan extremadament a prop del músic.