La guerra vista per Dalí

La casa romana de lord Gerald Berners i vil·la La Pausa, la residència que Coco Chanel posseïa a prop de Mònaco, van ser, juntament amb París, Londres i Florència, les residències de Salvador Dalí el 1938, quan, en plena guerra civil, el geni va decidir posar terra pel mig entre ell i el conflicte i visitar alguns dels seus amics. Van ser domicilis provisionals i van ser també tallers efímers on el pintor va crear algunes de les seves peces, com Impressió d'Àfrica i Violetes imperials. Dos olis que van passar a mans del seu amic i mecenes Edward James. El primer, el filantrop el va donar al Museum Boijmans van Beuningen de Rotterdam, on encara s'exposa; i el segon, després de diverses vicissituds, ha acabat al Museu Dalí.

La peça -«un quadro prodigiós, ple de misteri i amb una llum nostàlgica», segons Antoni Pitxot, director del centre- és l'última adquisició del museu i arriba just un any després d'una altra compra important: Carreta fantasma, del 1933. «Dues obres potents que han obert i han tancat la celebració del 40è aniversari» de la institució, explica Montse Aguer, responsable del Centre d'Estudis Dalinians. I que omplen un buit, ja inexistent, de la col·lecció. «Els anys 30 sempre han estat una prioritat en la política d'adquisicions del museu perquè no hi havia gaires obres d'aquella època en la col·lecció. Ara estan molt ben representats». 

Notícies relacionades

De l’angoixa a la calma

Ombra aquí, ombra allà

Les dues peces, Carreta fantasma i Violetes imperials, pertanyen a l'època surrealista de Dalí, però si la del 1933 és d'una lluminositat gairebé màgica, la realitzada el 1938 és d'un cromatisme lúgubre. Colors foscos que fan referència tant a la guerra que tenia lloc a Espanya com a la que s'acostava a Europa. I colors que Dalí va agafar prestats de la pel·lícula Violetas imperiales -d'aquí el títol de l'oli-, film dirigit per Henry Roussell i protagonitzat per Raquel Meller que el geni va veure durant la seva estada a la casa de Coco Chanel.

La raresa del cromatisme, gens habitual en Dalí, i la temàtica de la guerra és el que fa aquesta obra tan singular. «Transmet poca esperança, i cert misteri. A més de reflectir el fracàs de les converses de pau», apunta Aguer en referència als Acords de Munic (1938) i a l'auricular de telèfon sense possible ús. Un element parodiat -el seu intens ús no va evitar el conflicte- per Dalí en aquella època, i que comparteix llenç amb tres sardines, un altre recurs habitual del geni, i que junts componen una peça de «gran bellesa», conclou Pitxot.