Superioritat intel·lectual

Aquesta és una recomanació per a l'eurodiputat Miguel Arias Cañete, que possiblement no llegeix literatura actual en castellà. Si ho fes, potser s'hauria abstingut de mencionar en públic i sense rubor la seva suposada superioritat intel·lectual. Un exemple. S'ha convocat en aquestes pàgines sis autores, de diverses edats i estils, unides tan sols per haver publicat en els últims mesos i per la seva indiscutible qualitat. Totes elles són una mostra d'una gran varietat de veus, estils i intencions. Dues de les sis, Mercedes Cebrián i Jenn Díaz, de generacions molt diferents, parlen del seu últim llibre i reflexionen sobre el que significa per a elles, específicament com a dones, l'escriptura.

LA MARCA ESPANYA / A El genuino sabor, Mercedes Cebrián (Madrid, 1971) posa al centre de la seva història, amb la seva habitual mirada burleta, l'últimament tan devaluada marca Espanya, antic emblema d'un boom cultural que va arrasar la crisi. Ho fa, amb coneixement de causa, a través de la mirada d'una dona, Almudena, que treballa en llocs clau de l'exportació de la cultura. «M'interessava interrogar-me sobre què és ser espanyol, i com la teva identitat és percebuda, erròniament o no, pels altres, especialment quan estàs a l'estranger». No concep una literatura que no parli del seu temps. «Jo no llegeixo cap altra cosa, no m'interessa la novel·la històrica i sento una gran necessitat de parlar sobre el que hi ha al meu voltant». I també es felicita que una certa frivolitat que imperava en els anys 80 o 90 ara sigui més difícil.

No estava entre les seves intencions de partida analitzar la seva novel·la en clau de gènere (de gènere femení, és clar), però aquest reportatge l'obliga a fer-ho. «És que jo practico un feminisme particular que no és una cosa que es percebi d'una manera molt pública. No en faig bandera però sí que sóc conscient que hi ha molta feina per fer, no tan sols per a nosaltres, perquè hem heretat moltes idees preconcebudes i fins i tot malentesos».

Admet no tenir respostes clares amb el maleït sostre de vidre, la limitació en l'ascens laboral de les dones: «Acostumo a preguntar-me per què hi ha tan poques crítiques de llibres. I no crec que sigui perquè no les deixin fer-ho sinó perquè preval en nosaltres un atàvic sentiment de voler agradar, una por a dir res que molesti. Jo crec que això no s'arregla amb quotes».

En la seva novel·la Almudena és una dona sola, que segons l'autora s'ha alliberat de ser atractiva. «¿Això vol dir que és feminista, no ho sé?».  Posada a bussejar entre les seves pàgines, Cebrián s'atura en un determinat moment de la seva novel·la en la qual la protagonista, disposada a marxar de la ciutat, regala a la seva veïna els seus tampons sobrants sense adonar-se que està en la menopausa. «Són només quatre pàgines que crec que és el gran tema oblidat, del qual ni els homes, ni per descomptat moltes dones no volen sentir a parlar. Però em va fer pensar que a mi sí que m'importa, i molt perquè no se'n parla».

JOVE I ATÀVICA / A diferència de Mercedes Cebrián, a Jenn Díaz, amb vint-i-tants anys (Barcelona, 1988), no li interessa parlar del seu temps. En les seves històries rurals i atàviques, amb etern protagonisme femení, no hi ha mòbils ni facebook. Hereva voluntària d'Ana María Matute o de Carmen Martín Gaite, no sembla importar-li que la seva imatge de dona jove, i per què no dir-ho, guapa, hagi estat utilitzada com a carta de presentació de la seva literatura. Encara que té quatre llibres -va començar a publicar amb 22 anyets- és avui una nouvinguda per al gran públic amb la seva novel·la Es un decir (Lumen), que ha tingut molt bona recepció crítica. «És veritat que en general a gairebé tots els articles periodístics que s'han escrit sobre mi jo he estat el tema abans que la meva novel·la. Però no m'importa, jo vaig començar només amb un blog i sense padrins, estic contenta amb la feina que he fet i el que faig és beneficiar-me'n. Aspiro a aconseguir que em llegeixi molta gent».

Abans de posar-se a escriure, Díaz confessa haver tingut el seu any introspectiu. «Escric del que sé, del que conec i exploro. Sóc la meva rata de laboratori». D'aquí ve que en les seves històries, en general, a penes hi apareguin homes -això passa a Es un decir, un delicat relat iniciàtic amb néta, mare i àvia on ells brillen per la seva absència-. «Com a lectora tinc una connexió molt forta amb els personatges femenins, que no sento com els masculins. Hi ha escriptors a qui admiro moltíssim, alguns amb una sensibilitat exquisida, però ells no em donen el que em donen autores com Natalia Ginzburg o Virginia Woolf». Parla amb emoció de l'escriptora britànica, autora de l'assaig Una cambra pròpia que ha freqüentat amb inspiradors sentiments : «És magnífica quan diu que el que s'ha de fer és aixecar-se i treballar. Em molesta quan diuen que la Woolf escriu com un home, perquè encara existeix el prejudici  que una dona ha d'escriure com un home per ser bona».

Notícies relacionades

Amb pas ferm

Bosé treu pit i reafirma la seva carrera

I aquí, demostrant haver rumiat molt sobre el tema , es llança a una tipificació de l'escriptura masculina, ambiciosa i total, demostrativa en ocasions en excés, enfront de l'escriptura femenina, molt més dubitativa. «Es podria dir que l'ambició de les dones escriptores és molt més progressiva. No necessiten una obra que contínuament s'encari amb els altres. En la meva experiència veig que l'home jove està més necessitat que passi alguna cosa i en canvi algunes escriptores joves que ara publiquem en grans editorials no anem pel món amb la xapa ben visible en que es llegeix el que som», deixa anar conscient de provocar algun empipament.

¿Què coi és això de la literatura de dona, femenina o com es vulgui denominar? Díaz recorre a Alice Munro, garantia de solvència. «Ella va dir que un dia es va adonar que no havia d'escriure com un home i que això significava mirar el món amb incredulitat posant-se del costat del més feble».